David Minoves
compromís social, compromís nacional
“Tots són iguals”: la victòria de l?antipolítica, la coartada dels corruptors.
Una sensació de calfred et puja per l’espinada quan una persona propera del teu entorn, acadèmicament preparada i socialment activa, que et coneix i sap del teu compromís militant, et deixa anar durant una breu conversa atropellada en mig del carrer estant: “tots els polítics sou iguals”. Bé, tots no. Tu no ho ets perquè et coneix i creu o “sospita” -diu mig en broma- que no ho ets tant. I si ha seguit la teva trajectòria i sap que has estat a l’atur durant un temps, amb sort conclou “si ja no vius del cuento tu no ets un polític, home” com si això fos un atenuant!!
Segons la llegenda urbana, si et dediques a la política el normal és prevaricar, perquè això s’ha fet sempre malgrat que abans no es notava tant. I si ets honest és que no has tingut l’oportunitat. O encara pitjor, que no estàs fet per la política i per això no has fet carrera. Segons aquest exemple de pessimisme antropològic, tothom que accedeix a un càrrec és un presumpte delinqüent, i només és qüestió de temps que s’acabi demostrant.
I en aquell moment et ve a la memòria allò que et diuen a Madrid “eres buena gente, no pareces catalan”, o el que sovint repeteix el veí del replà “jo no soc racista, però ja se sap que la majoria de delinqüents són immigrants”. L’estereotip ha fet forat. La idea que la política equival a corrupció ha triomfat fins al punt de que un polític honest ha esdevingut un oxímoron o, en el millor dels casos, un mite del passat.
El primer que fas davant aquesta plaga és combatre els rumors i les idees preconcebudes contrastant-les amb les dades que tens al teu abast, ja que com tothom sap -però ningú gosa dir en veu alta-, tots els polítics no són iguals. Però al cap de vint minuts de conversar amb el primer que t’aboca l’axioma que política i corrupció son una mateixa cosa, et trobes defensant una classe política que poc té a veure amb la més elevada de les vocacions: la transformació de la realitat en benefici de tots. Avui la política és percebuda com un modus vivendi d’uns arreplegats sense ofici ni benefici que s’enriqueixen a base de robar a la resta de ciutadans.
Curiosament no tenen el mateix tractament els companys de viatge indispensables: els corruptors que s’han servit dels polítics i institucions per fer negocis. Ningú va pel carrer dient: “tots els empresaris són uns lladres!” Aquí és on al populisme antipolític se li veu el llautó.
Però l’espectacle mediàtic que tot ho empastifa com un ventilador no dona treva, i no permet dedicar l’espai i el temps que necessita l’anàlisi sobre algunes de les causes que ens han dut fins aquesta situació: el finançament dels partits polítics, la no limitació dels mandats, una llei electoral que cal revisar, la manca de mecanismes de rendició de comptes, la poca transparència, els indults a delinqüents de coll blanc, el blindatge de certes institucions, i el mal funcionament de la justícia davant de tot plegat. I qualsevol intent de resituar el debat en el món de les idees és contestat impúdicament amb l’enumeració dels diferents casos de corrupció que han aparegut als mitjans de comunicació com a prova irrefutable de que pitjor no pot anar.
El cas Bárcenas, el cas Gürtel, el cas Pallerols, el cas Millet, el cas Pretòria, el cas Mercuri, el cas Pokemon, el Cas Treball, l’afer de les ITV, la màfia russa a Lloret… Aquest només és un petit tast dels escandols de corrupció de més rabiosa actualitat. I si no n’hi havia prou amb la judicialització de la política, les filtracions de converses telefòniques o de les trames de finançament il·legal, darrerament ha aparegut un nou filó propi de les pelis d’espies, amb micros, fotografies i dossiers descatalogats. Avui en dia si no tens cap relació amb Metodo 3, ja sigui en la llista dels clients o dels espiats, no ets ningú en l’actual mapa polític català.
I enmig de tot això apareixen les teories de la conspiració, les respostes populistes i els girs lampedusians, elements que s’aprofiten de la confusió per situar una opció partidista com el revulsiu que li cal al poble o per defensar uns interessos creats. La idea és donar una resposta simple, fàcil, que identifiqui un grup concret a qui cal apartar o una mesura específica que, un cop adoptada, tot ho solucionarà. Oblidant que la cultura política és filla de l’educació i dels valors de tota la societat, i que provar de solucionar el debat entorn la corrupció a cops de titular no permet encarar els problemes de fons. Els canvis demanen temps per arrelar.
Ni tota la corrupció ve d’Espanya ni Catalunya és un femer. Ni tota la gent que representa una ideologia o defensa uns valors és bona o actua de bona fe perquè pensa com nosaltres, o és intrínsicament dolenta i actua de mala fe perquè defensa posicions antitètiques a les nostres. Ni, evidentment, tot el problema és només dels altres. La política institucional no deixa de mostrar-nos els valors que projectem com a societat. El problema no és d’ells, és nostre.
Perquè la política no són només els partits o les institucions. Fem política constantment. Quan triem què i com consumim, si emprem el nostre temps evadint-nos de la realitat o lluitant per canviar, o quins mitjans d’informació utilitzem per formar-nos una opinió de les coses…
Max Weber afirmava que hi ha dos maneres fonamentals d’exercir la política: la inspirada en l’ètica de la convicció i la inspirada en l’ètica de la responsabilitat. Els que segueixen l’ètica de la convicció actuen obeint fins el final els seus propis principis, sense pertorbar-se per les conseqüències de les seves decisions. Sempre des de la possessió de la veritat, “la fi justifica els mitjans”. La corrupció en seria un efecte col·lateral.
Per contra, l’ètica de la responsabilitat no pensa només en la puresa dels seus valors, sinó en l’autenticitat dels seus actes. D’aquí que tot acte polític sigui una crida a l’acció i al compromís. Si hi ha alguna cosa que defineix la política és precisament que, a partir dels principis ideològics que la sustenten, ha d’emprendre accions que transformin i millorin la societat que la legitima.
I per responsabilitat no podem caure en el parany de l’antipolítica. Encara que pugui sonar estrany, el millor antídot contra la corrupció és fer nosaltres mateixos més i millor política. Tal com deia Joan Fuster, la política la fas o te la fan.
No hi podem renunciar, per responsabilitat. No hi ha dreceres.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només volia dir-te que he gaudit molt llegint el teu escrit i que avui, quan s’ha conegut l’inexistència de l’informe sobre els Pujol i el president Mas, són més necessaris que mai articles com el teu.Segurament la corrupció és un reflex de la societat, ni més ni menys. A societat més corrupte, polítics més corruptes. O és que ens hem obligat de l’economia del “pelotasso” de banquers engominats i constructors sense escrúpols dels anys 90?Bon dia David.Jaume PayerasPalma