13 de febrer de 2012
0 comentaris

Generació d’esclaus

Aquest escrit fou elaborat entre els mesos de setembre i desembre de 2008. Tres anys i escaig després la situació no ha millorat i el que s’havia de fer no s’està fent. I les perspectives analitzades són encara pitjors, doncs se situava la causa de la crisi en la bombolla inmobiliària però, tot i que aquesta l’agreuja, n’és només conseqüència. Aquest aspecte es tractarà més endavant.

Desembre de 2008

Estem possiblement davant la crisi més profunda de l’economia moderna i és probable que el motiu principal es trobi en l’ús del mercat immobiliari com a instrument d’enriquiment.

Existia una falla del mercat que l’estat havia d’haver regulat. En un entorn de tipus d’interès variables i que a més eren dels més baixos de la història recent, dos altres elements dels préstecs hipotecaris no podien ser alhora il·limitats: les quantitats i el temps de retorn. Calia que almenys un estigués fixat; al meu parer el temps de retorn era el més adient, si bé fixar el màxim de quantia (de caire més intervencionista) també hagués funcionat. Però al no estar regulat, la bombolla es va anar fent més i més gran perquè el mercat va interpretar correctament –malauradament– el mecanisme de presa de decisió dels consumidors. L’elecció de comprar una casa, per a ús propi, mitjançant una hipoteca no ve determinada pel preu total de l’immoble sinó per la quota mensual que cal afrontar. I que aquesta quota s’hagi d’anar pagant durant 20 ó 40 anys, és, dissortadament, poc determinant a l’hora de prendre la decisió d’hipotecar-se. I així els preus dels pisos van anar enfilant-se fins a maximitzar la quota mensual a la que l’economia domèstica podia fer front, i que ja va impedir l’accés a un habitatge propi a moltes persones. La sola fixació d’un termini màxim per a les hipoteques hagués evitat una escalada de preus del pisos com la succeïda, i un molt menor endeutament de les famílies. Aquesta és la pedra angular sobre la que s’ha bastit la bombolla immobiliària.

Conjuntura que es va donar a Catalunya, també a Espanya, on hi ha hagut una necessària demanda sostinguda i molt elevada de pisos derivada del boom de natalitat dels anys 70 sumada a la nova onada immigratòria, amb l’entrada posterior del capital especulatiu. Aquesta gran generació va comprar doncs pisos a preu d’or, artificialment inflats per la concurrència d’aquests elements lliures. Es creava així la generació d’esclaus (de primer habitatge), la gran generació que fins mes enllà de l’edat de jubilació haurà de fer front a una quota mensual d’hipoteca. I a més, es va esprémer la taronja tant com es va poder dient, dia si dia també, que no era cert que el mercat immobiliari estigués “inflat”. Fou la pujada definitiva del tipus d’interès el que va fer que el mercat s’aturés i comencés a retrocedir, doncs ja maximitzats els preus del pisos, les quotes es feren impossibles d’assumir, ara ja, per a la gran majoria.

Aquesta pujada dels tipus d’interès ha portat a la caiguda de la demanda dels immobles i al retrocés de la construcció, un dels principals motors econòmics dels darrers anys, i també –encara més decisiu– a un increment de les quotes de les hipoteques referenciades de forma variable amb el tipus d’interès, que ha derivat en una caiguda del consum de les famílies. Un efecte combinat que porta a més atur, encara menor consum, menor recaptació pública, pressupostos públics restrictius (teòricament), menys demanda, més atur, etc. I si l’atur esdevé de llarga durada provocarà un degoteig constant –o  raig– de més persones que no podran fer front al retorn de la hipoteca, i no perquè d’entrada fossin “poc fiables” sinó perquè s’han quedat sense ingressos. Aquesta és la roda en la que ens trobem immersos, roda que s’ha definit com un problema d’hipoteques subprime, però el que existeix majoritàriament, són pisos overpriced, sobrepreuats. A diferència d’un préstec al consum, la garantia principal d’una hipoteca és/ha de ser l’immoble hipotecat i, per tant, si la hipoteca hagués estat ben referenciada sobre el valor real de l’immoble (valor real difícil de calcular però no d’aproximar), l’increment de la morositat seria preocupant però no determinant, principalment pel fet que no hagués estat tant potencialment elevada ni en quantia mitjana ni tampoc en nombre; sense bombolla, aquesta no podia esclatar. I el mateix succeeix amb els actius anomenats “tòxics”, la toxicitat d’un actiu no la determina la capacitat del hipotecat sinó la diferència existent entre el valor hipotecat i el valor “real” de l’immoble. Conforme la crisi avanci, molts actius hipotecats en els darrers anys s’aniran “intoxicant” però en realitat ja ho són de “tòxics”. Toxicitats que s’han internacionalitzat, si bé generades en uns Estats més que en d’altres, i que van trobar en el mercat mundial de compra d’actius i/o risc, mitjançant cèdules i titulitzacions hipotecàries o derivats de crèdit, un aliat que permetia continuar retroalimentant el procés d’enriquiment immobiliari, amb el dubte de qui va alimentar a qui, si les hipoteques als productes de transmissió de risc o a l’inrevés, si bé, amb independència de qui fos, la solució a la falla del mercat hagués fet de tallafoc.

Èticament, és reprovable haver deixat crear aquesta gran generació sobreendeutada i per tant de temps, però fins i tot des d’una visió estrictament econòmica n’és un greu error: S’ha activat, en el si del sistema, un gran multiplicador d’efectes que agreujarà qualsevol petita inflexió en el creixement, a més molt sensible, per efecte de l’alt endeutament i com a mesura de prudència, a la contracció del consum davant expectatives incertes, com està succeint. Un flux de recursos futurs cap el present, que si a més s’ha produït molt acceleradament i no ha estat assimilada pel sistema econòmic, la seva simple desacceleració i una vegada finalitzada la seva inèrcia, ja provocaria entrebancs econòmics. L’eufòria econòmica derivada d’aquest alt endeutament comportà tensions inflacionistes, on el Banc Central Europeu (BCE), amb l’objectiu de l’estabilitat de preus, els passà del 2% al 4% del juny de 2003 al de 2007 aconseguint mantenir la variació de l’IPC harmonitzat europeu a la ratlla del 2%. Una política clàssica –pujada dels tipus, menor demanda de diner, menor consum, menor inflació– que hagués hagut de ser molt prudent perquè hi havia un nou factor modern: moltes quotes de retorn de les hipoteques estaven referenciades de forma variable sobre els tipus d’interès, que fa que la pujada dels tipus efectivament controlin els preus però alhora provoquessin una “inflació” de les quotes hipotecàries, que no surt reflectida en la “cistella de la compra” de l’IPC, però que implica que les persones amb hipoteques “variables” restringeixin forçosament el seu estalvi i/o el seu consum, i al tractar-se d’un % molt elevat (els més alts de la Unió Europea al voltant d’¼ llars, el cas d’Irlanda, Regne Unit i Espanya), amb la potència de provocar, més d’hora que tard, un segon efecte, encara de més intensitat, sobre la reducció del consum privat, com també està succeint.

A finals de 2007, amb alguns indicadors de creixement ja estabilitzant-se, el BCE hagués hagut de començar a baixar els tipus d’interès per no posar més fre al consum, ja doblement frenat, però es produeix, sobtadament, un increment dels preus encara major que l’anterior i que feu prendre la decisió de mantenir els tipus d’interès i fins i tot, veient que la inflació no baixava, apujar-los 0,25 (25 punts bàsics) més el març de 2008, l’estocada definitiva, derivada de la trampa que la inflació estava posant. Una inflació que, a diferència de l’anterior, no era provocada per la demanda europea sinó pels costos, per l’increment dels preus del petroli, les matèries primeres i els aliments, i sembla que no produïts principalment, com es va suposar, per una major demanda de les economies emergents sinó per l’entrada del capital internacional que una vegada havia acabat “la seva feina” en el mercat immobiliari buscava alts rendiments en aquests altres mercats. L’excés de frenada provocat sobre el consum ha afectat a tots els Estats de la zona euro però més intensament conforme més grau d’hipoteques “variables”, a Alemanya el 16%, a França ja el 28%, però a Espanya, atenció, el 98 %. Una actuació semblant amb conseqüències idèntiques és la que van dur a terme tant la Reserva Federal dels EEUU i el Banc del Japó, si bé, el primer fa un parell d’anys i el segon a principis dels 90, una crisi immobiliària japonesa que encara no s’ha recuperat i que va portar els tipus d’interès pròxims al zero fins avui en dia, tot i comptar en aquest període, a diferència del moment actual per a la resta d’economies, amb una demanda externa molt forta que va ajudar a capejar el temporal.

Davant la crisi financera, iniciada principalment a partir de la crisi d’overpriced d’EUA, i que destapa la situació de l’economia real de la resta, molts governs han adoptat –en un primer moment– plans urgents centrats a incrementar la liquiditat del sistema financer i allunyar-lo de la possibilitat de col·lapse, plans que alhora també intenten esperonar de nou el crèdit que reactivi la capacitat de maniobra de les empreses i el consum, si bé, almenys a l’Estat espanyol, a l’inici de la seva pròpia crisi overpriced, estant tenint efectes molt limitats per a reactivar l’economia, amb uns particulars ja molt endeutats, segons el Banc d’Espanya en el 130% respecte la Renda Bruta Disponible al setembre de 2007, 68% el 1997 (el servei d’estudis de Caixa Catalunya estimava el 143% a finals de 2008), dels més elevats de les economies industrialitzades (amb la pregunta de si existeix i on es troba el punt de saturació –si pot ser-ne referència, Japó es troba, des de fa anys, al voltant del 135%), unes empreses molt dependents de la demanda interna i un sistema bancari més preocupat de proveir-se de liquiditat que de facilitar crèdit. Adonant-se’n d’aquesta limitació s’han començat a activar mesures però cal que siguin moltíssim més ràpides i contundents, perquè no es passi com als de La Font de Vilafant de l’Agustí Bernaus:”…però la fan tan lentament/ que, mentre fan el tros que fan,/ el tros que han fet ja es va desfent,/ i mai sabreu si l’estan fent/ o, pel contrari, la desfan.

Davant el primer símptoma que estava actuant una falla del mercat i d’aquesta magnitud, un sistema econòmic més desenvolupat, al nivell d’una societat més avançada –si bé possiblement ja no hagués permès la pròpia falla, com tampoc conviuria amb situacions d’extrema pobresa– hagués intervingut quirúrgicament, l’hagués pagat i arreglat i estabilitzat l’economia. Sembla que les actuacions no seran d’aquest calibre, tot i així caldria dirigir-se urgentment a l’arrel: el poder adquisitiu de les famílies i en el seu epicentre l’alt endeutament. El prioritari és, com per fi ha fet el BCE, reduir de forma accelerada els tipus d’interès (del 4,25% al 2,5% en dos mesos), encara que l’Euribor es resisteixi a la baixa, on especialment la zona euro hi tenia i encara hi té marge, per intentar la reactivació del consum mitjançant principalment la baixada de les quotes hipotecàries si bé caldria que les revisions d’aquestes (si són favorables per a l’hipotecat, no especifico altres detalls) fossin mensuals (o gairebé) a fi que l’efecte de la baixada dels tipus es traslladi ràpidament a l’economia, i ja fem tard. I de passada posar fi a la falla del mercat, per tal que un augment del crèdit, encara que improbable, torni a generar més bombolla.

Ja iniciada però la bola de neu de la recessió, la baixada dels tipus, per la seva tardança, pot ser ara ja insuficient per atura-la –per això la necessitat d’una actualització urgent de totes les quotes, almenys als Estats amb més hipoteques “variables”, que tant de bo fes iniciar el canvi de tendència recessiva–, de no ser així caldran actuacions sòlides de recolzament als sectors actuals de l’economia productiva per a que, com a mínim, puguin mantenir, el màxim possible, l’ocupació, on els sectors inicialment més afectats són ja els més vinculats a la demanda externa de les economies occidentals de béns de consum durables, produïts principalment per grans multinacionals –com el sector de l’automòbil–, si bé caldrà també estar pendents de la resta del teixit productiu força encapçalat per petites i mitjanes empreses, en general molt més resistents a recessions –també en termes d’ocupació–, però no indemnes. I principalment centrar-se en enfortir algun àmbit econòmic que pugui esdevenir un nou motor, on una bona possibilitat es troba en l’economia basada en el coneixement, on la inversió en recerca i innovació (i fins i tot la formació), d’alt valor afegit i competitius internacionalment, a més de proporcionar beneficis a llarg termini que permetrien retornar la inversió realitzada, el més significatiu, a aquestes alçades, és la seva transversalitat econòmica, que ajudaria a generar ocupació a curt termini tant directe com indirecte en molts altres sectors, fet que es pot donar especialment en països on hi ha bases sòlides i espai per créixer, com és el cas de Catalunya. Si la intensitat inicial no és però tampoc suficient s’hauran d’anar enfortint cada vegada més les actuacions destinades a mantenir el poder adquisitiu de les persones que es trobin amb més dificultats, via manteniment i si pot ser increment de la seva renda disponible i/o de reducció del seu endeutament –ni que sigui temporal però no limitada pel temps– per evitar que un fort augment de l’atur i de llarga durada generi una alta morositat hipotecària o una massiva venda obligada de l’habitatge on el preu de venda pugui ser inclús inferior al deute viu de la hipoteca, fent que la crisi econòmica pugui esdevenir social. I, finalment, caldria establir solucions a l’actuació dels capitals internacionals –que han après a actuar com una plaga– perquè com a mínim no dificultin l’èxit de les actuacions que s’emprenguin, restant pendent per a la cimera de Londres, atès que a Washington no s’ha resolt.

Amb la mundialització econòmica, el just estat del benestar europeu, basat essencialment en l’educació, la salut i les prestacions socials i de jubilació, hagués hagut d’enfortir-se amb un fons d’estabilitat per afrontar amb menys dificultats les parts recessives del cicles econòmics i a falles del mercat no evitades, fer graner en èpoques bones per a afrontar les no tant bones. L’única “guardiola” s’ha produït en l’estabilitat pressupostària dels Estats, un petit coixí que permet estructurar una política que implicarà un alt però necessari endeutament de l’estat, el pacte social de renúncia a teòrics recursos futurs per a millorar el present. I atès la seva limitació, caldria determinar les actuacions amb molta precisió a partir de l’anàlisi del grau d’incidència que tindrien sobre l’economia i el cost que implicarien, i sota el criteri de cerca de la millor equitat social; actuacions però que, tant siguin de menor pressió fiscal com de major despesa pública, amb imaginació, tindrien la capacitat d’atacar més d’un front alhora. El ritme de sortida no serà el mateix per a tots els Estats però sí serà globalment més ràpid i major si s’estableixen forts mecanismes de col·laboració, almenys a l’espai Schengen. Hi ha qui parla d’un canvi “obligat” de model, amb el dubte de si serà així, el que sembla clar és que el cost es trobaria principalment en la transició, un risc massa alt com per no prendre, de debò, les regnes de la situació, i un teòric nou model forçat que molt probablement no seria més social amb una economia molt malmesa. I una situació on bona part del sistema productiu podria esdevenir xinès o d’alguna altra economia emergent, on es concentren alta part de les reserves de divises mundials, Estats amb els que caldrien acords per a una bona solució estable.

Davant la incertesa de la profunditat i fortalesa de la crisi, i amb el risc que puguem esgotar tots els recursos en mesures aïllades, caldria el disseny i la urgent posada en funcionament d’una política econòmica d’àmplia visió, d’alta coordinació europea, amb actuacions consistents i de molt alt impacte, que afronti la realitat i que es dirigeixi a la causa amb l’heterodòxia que calgui, que pensi en totes les persones, que possiblement no farà que aquesta generació deixi d’estar endeutada però que podrà enfrontar-se a la recessió, podrà tornar a activar el consum i l’ocupació i tindrà la clau per a estabilitzar la situació generada. Després seria el moment que com a mínim Europa millori el model i que no només els esclaus puguin tornar a remar sinó assolir la seva llibertat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!