Holotúria

Un dels records més intensos de la meva infantesa, potser perquè els meus pares me n’han parlat sempre amb enyorança, és l’escola Montessori de Barcelona.

Hi vaig anar fins als sis anys. Aleshores vivia al Carrer Còdols i recordo vagament que ma mare m’hi duia. Un passeig breu, sempre massa breu, de casa a l’escola, però ben carregat d’estímuls de tota mena.

D’aquells anys en guardo alguns tresors: l’olor fèrric de les baranes de casa, la botiga de la cantonada, les meves primeres sanefes en blau i vermell, el paper pintat de la meva habitació (amb cotxes antics), l’olor de vímet, el meu avi (jove, amb el seu preciós barret), un quadre que pintava mon pare (i que mai no va arribar a acabar), una ràdio lluminosa, calaixos amb secrets de tota mena, una baralla de cartes amb fotos que se suposava que jo no havia de veure mai, les rajoles vermelloses i una melodia màgica en forma de xiulets que m’indicava que mon pare estava pujant les escales…

I el meu primer amic, un amic al qui ja no he tornat a veure mai més però de qui en recordo perfectament el nom: en Jordi.

Dels meus primers sis anys, a més, recordo la Laura, potser un proto-amor, qui de ben segur va provocar la meva feblesa reconeguda pels cabells llargs…

Però més enllà de la memòria encara guardo un tresor especial, un objecte que m’ha acompanyat des de 1977 i que, a més, m’ha inspirat sempre d’una manera o d’una altra.

Es tracta d’un vinil, un senzill, que va encarregar l’aleshores alcalde de Barcelona en Josep Mª Socías i Humbert en homenatge a Pau Casals i que es va editar conjuntament amb el Patronat de la Fundació Pau Casals, del qui en aquells temps n’era vicepresident en Raimon Noguera i Guzmán.

El temps i el fet que jo tingués cinc anys quan me’l van regalar són els culpables que ara el disc estigui escapçat, però n’he pogut salvar una part prou important:

El proper 29 de desembre farà cent quaranta anys del naixement de Pau Casals i també en farà prop de quaranta que el disc és amb mi.

Em resulta especialment curiós que un alcalde posat a dit pel rei Juan Carles I rebés el president Tarradellas i l’acompanyés al balcó, que dediqués un disc a un músic obertament catalanista i que a més vetllés perquè les escoles el repartissin de franc entre la canalla.

De fet, juraria que recordo exactament el dia que vaig arribar a casa amb el disc a la mà, content, amb el retorn del president Tarradellas i la música de Pau Casals a la ment. Sense saber ben bé de què m’havien parlat exactament a escola…

Potser sí que ens han anat adoctrinant en el catalanisme irredempt des de fa molts anys!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!