Miraré de respondre com es mereix al magnífic apunt del respectat @DonAire , repte i plaer a parts iguals!
L’apunt
Vuit respostes que m’ha dedicat en José Antonio Donaire comença amb una magnífica imatge dialèctica quan diu, després d’explicitar que es planteja “no vuit, sinó vuit-centes preguntes sobre el federalisme”: “També, he de dir, la independència em genera dues tones de dubtes, però m’espero a plantejar-los quan s’editi la versió catalana del Scottish White Book.”
Val a dir que el tempo del procés en què estem immersos no em permet excessives maniobres retòriques i que tan sols em puc refugiar en la confiança que ben aviat farem nostre, que el Parlament farà nostre, el Llibre Blanc del Cercle Català de Negocis…
Si em permeteu la llicència, començaré per comentar la seva darrera resposta:
Pregunta 8: El Regne Federal d’Espanya demanarà perdó pels crims del Franquisme i derogarà, entre d’altres, el “judici” al President Companys?
Crec que no ho ha de fer. Un sistema democràtic no ha de disculpar-se per les barbaritats executades per un govern militar colpista. Jo demanaria explicacions als règims democràtics europeus (aquests sí, democràtics), que van perpetuar el dictador a canvi de bases militars, el control del comunisme i el profit econòmic d’una vulgar plutocràcia.
Lamentablement, Espanya no m’ofereix cap garantia ni m’inspira la mateixa confiança que d’altres sistemes democràtics europeus que sí que han demanat perdó per la col·laboració amb el franquisme i molt especialment per la connivència en la detenció i posterior execució del President Companys, com França.
Un sistema democràtic normal, consolidat, potser no ha de disculpar-se per les barbaritats executades per un govern militar colpista. Però, dit això, cal que tinguem ben present que Alemanya s’ha disculpat pel nazisme i encara ara paga indemnitzacions a les seves víctimes, cal que tinguem ben present que Alemanya ha reconvertit els camps d’extermini en museus de l’Holocaust, cal que tinguem ben present que a la Normandia s’ha erigit un veritable monument que recorda la batalla terrible que hi tingué lloc. Els governs actuals de França i Alemanya, doncs, s’esforçen en dignificar el patiment de les víctimes de governs homicides anteriors.
A Espanya, per contra, no només no hi ha la més mínima intenció de dignificar el patiment de tants i tants desapareguts durant i després de la Guerra Civil (l’únic monument que tenen reservat són les cunetes) sinó que l’apologia del franquisme és a l’ordre del dia.
Alguns exemples:
– 13TV i Intereconomia
– La tolerància de PSOE i PP envers declaracions com les de Peces-Barba (vegeu Ay que estan a sobre… Peces Barba)
– El govern espanyol (el del PP abans i el del PSOE després) va mantenir durant anys un exemplar franquista de la Constitució Espanyola a l’edifici de l’Eurocambra (vegeu Els símbols franquistes, fora de l’Eurocambra).
És en aquest context on cal situar la necessitat urgent de condemna del franquisme per part del govern espanyol. Només així es començarà a dibuixar la possibilitat que la societat espanyola percebi que el franquisme va ser dolent…
I ara, seguirem l’ordre normal:
Pregunta 1: El català serà idioma oficial a tot el territori del Regne Federal d’Espanya i, per tant automàticament a la Unió Europea?
Jo penso, com en Roger Senserrich, que això dels idiomes oficials és una castanya. La meva proposta seria que no n’hi haguessin d’idiomes oficials i que cada territori tingués la capacitat de decidir la seva política lingüística amb total llibertat. I si en Mohammed Pujol, President de la Generalitat el 2032, decideix que la documentació oficial del país ha d’estar en català, en anglès i en àrab, hauria de tenir la llibertat de fer-ho, que per alguna cosa és el President.
La Unió Europea hauria de tenir tota la documentació en anglès, que es la llengua franca, que haurien de parlar tots els ciutadans de la Unió. I si no en saben, que emprin el Google Translator. Gastem una fortuna en traduir tota la documentació a cinquanta-mil idiomes, i això permet que l’estratègia ambiental d’alta muntanya de la UE estigui traduïda al maltès, on el punt més alt és el Ta’Dmejerk a 253 metres. De fet, el discurs a Catalunya hauria de ser (crec) que o totes les llengües de la Unió Europeas són oficials (i per tant el còrnic, el sòrab, el val·ló, el sard, el frisó…), o ens quedem amb una lingua franca i ens estalviem aquest Babel.
El que em sembla fonamental és que l’estatus federal reconegui la veu pròpia de Catalunya a les institucions europees, que doti de plena autonomia a l’estat federal en la seva estratègia internacional, tant a la Unió Europea com en el conjunt del món. Aquesta sí em sembla una línia vermella.
Hi podria estar gairebé del tot d’acord, si no fos pel “petit” detall que la Constitució espanyola actual, concretament en el seu Article 3.3, ja declara que “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Així les coses, com podem confiar en una suposada Constitució Federal que no detalli fil per randa el caràcter d’oficialitat de totes i cadascuna de les llengües del Regne?
És més, val la pena recordar que una de les promeses del PSC durant la campanya del referèndum sobre la més que qüestionable Constitució Europea va ser que el català seria idioma oficial a Europa (i no ho és, per si no ho sabíeu!).
En condicions normals, benvolgut Donaire, li compraria gustós el seu discurs en aquest punt, però resulta que fa temps, ja, que les condicions no ho són pas, de normals…
Pregunta 2: El Regne Federal d’Espanya redefinirà el model de finançament dels estats federats que el composaràn?
Naturalment. De fet, la reforma de l’arquitectura financera de l’Estat és irreversible, perquè les comunitats autònomes amb major dèficit (País Valencià, Illes Balears, Madrid) no acceptaran que es perpetuï aquest model. La proposta federal dotaria d’autonomia i responsabilitat als organismes federals, permetria una agència tributària pròpia que recaptés tots els recursos i fixaria un topall a la solidaritat, que podria ser el 66% del pressupost comú (que és el que es destinen a les partides socials).
De tota manera, la tensió és inherent als processos federals. El federalisme no és una escriptura sagrada que garanteix l’absència de conflictes, sinó una cultura política que es basa en els pactes, els acords i la gestió de la tensió. Els països federals conviuen amb la tensió entre les parts. En aquest sentit, recomano la lectura de l’article de Maite Careaga al Economic Growth de Dani Rodrik, en el que avalua la relació entre una estructura descentralitzada i l’eficiència fiscal del país mexicà.
I ja que entrem en aquest tema, reclamo una estructura federal de Catalunya. Necessitem que es despleguin les vegueries i que aquestes tinguin capacitat de maniobra i de decisió. I necessitem un reforçament del poder local, que és el mecanisme més eficient de democràcia directa. Aspiro a una organització similar a la danesa, on el poder local té competències en la política educativa i la gestió de les escoles, per exemple.
La veritat és que la idea de dotar-nos, a la República Catalana, d’una estructura federal que suposi el desplegament de les vegueries i la de reforçar el govern local em sembla impecable, la comparteixo i m’agrada.
Ara bé, discrepo i per tant dubto respecte de la primera part de la resposta, ja que no sé veure enlloc la més mínima ombra d’una cultura basada en “els pactes, els acords i la gestió de la tensió”. De fet, només veig arreu el recel i el rebuig de partida d’un model d’organització territorial que pretengui anar més enllà del fracassat model autonòmic i, el què és més, gràcies a la magnífica capacitat pedagògica de tots els governs espanyols des del 23F, l’opció majoritària no és altra que la de recentralitzar i d’acabar amb el despropòsit autonòmic (segons totes les enquestes i segons els resultats electorals).
Pregunta 3: Si és així, exactament com afectarà el nou model de finançament a l’Estat de Catalunya?
La pregunta no està ben formulada. Els models de finançament afecten de dues maneres. La primera és a partir de les fórmules de recaptació i repartiment dels recursos públics. Però la segona és d’acord amb el comportament de l’economia d’aquest territori. De manera que ens afectarà de manera molt diferent segons quina sigui l’evolució del nostre model econòmic. Cap sistema preveu exactament quins beneficis generarà, perquè no tenim la capacitat predictiva d’Aramís Fuster o Sandro Rey.
La clau és fixar uns mecanismes que permetin a les finances públiques prosperar d’acord amb la prosperitat de Catalunya. Si hem d’entrar en detalls, jo en fixo cinc de línies vermelles: Recaptació de tots els impostos a Catalunya, capacitat normativa plena en el conjunt dels impostos (inclòs l’IVA), criteri de solidaritat amb el 66% de la recaptació pública, inversió en infrastructures equivalent al pes del PIB (computat en períodes de quatre anys amb compensacions econòmiques automàtiques en cas d’incompliment) i participació directa en l’estratègia econòmica de la Unió Europea.
Accepto l’esmena!
Ara bé, la resposta em genera un altre dubte: quin partit polític espanyol defensa això, benvolgut i respectat Donaire?
Pregunta 4: La nova Constitució del Regne Federal d’Espanya detallarà exactament quins Estats el composaran?
No hi veig cap avantatge ni necessitat. La Constitució ha de fixar l’arquitectura econòmica i jurídica del país. Si Navarra decideix afegir-se al País Basc o Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears volen organitzar-se de forma col·laborativa i crear macroestats, que no ho impedeixi un text normatiu. Tot i que la tendència és sempre escriure el màxim possible de consignes a les constitucions, em permeto suggerir una constitució lleugera, que fixi unes regles del joc i doti als territoris d’autonomia per a prendre decisions, sense que el TC de torn es dediqui a posar el dit a l’ull.
Potser establir exactament els Estats que composaràn el Regne Federal d’Espanya no suposa un avantatge, hi podria estar d’acord. Ara bé, l’experiència amb la Constitució Espanyola em fa desconfiar d’entrada d’un text que no reculli de manera explícita la composició del Regne Federal, més que res perquè tampoc no tinc clar si la nova Constitució prescindirà d’un TC…
D’altra banda, m’agrada això de dotar els territoris d’autonomia per a prendre decisions, cosa que no he sabut trobar a la Declaración de Granada (només disponible en castellà, per cert), per exemple. Un cop més, seguim sense saber qui defensa exactament això i, per tant, si ningú no en parla (si ni tan sols en parla!) no existeix.
Pregunta 5: Si és així, quan està previst que es reformi la Constitució del Regne d’Espanya per a transformar-lo en el Regne Federal d’Espanya?
No hi ha cap data. Ni hi ha una agenda, ni un quadern de ruta. Un dels grans partits del país, s’hi ha compromès, però la reforma constitucional precisa de dos terços del Congrés i això implica la participació del PP.
L’estratègia és la següent. Si Catalunya decideix en referèndum que aposta per la via federal, l’Estat haurà de fer front a una demanda democràtica, especialment perquè sap que és la darrera oportunitat per tal d’evitar la secessió. En segon lloc, la pressió internacional serà absoluta. I, en tercer lloc, les comunitats que més guanyarien amb una reforma constitucional estan governades pel PP (Madrid, Illes Balears i País Valencià) i aquest meló s’ha d’obrir tard o d’hora.
La resposta és ben clara i em fa pensar (no sé si ho veieu igual que jo) que podem estar parlant d’anys o dècades. Entenc l’estratègia, però a mi no em serveix i no veig com pot fer servei als meus fills…
Pregunta 6: Com a súbdits, la nova Constitució del Regne Federal d’Espanya inclourà un mecanisme clar i senzill que ens permeti decidir periòdicament sobre si volem que l’Estat esdevingui una República Federal?
Jo apostaria directament per una república federal. Crec que es donen les condicions objectives per a abandonar la monarquia.
Si no és possible, perquè ja tenim prou fronts oberts, no crec que es pugui fer una monarquia que s’hagi de replantejar cada deu anys. Les monarquies només es poden canviar amb un canvi de règim i això implica un canvi de constitució, com a mínim.
Totalment d’acord, coincideixo amb què es donen les condicions objectives per a abandonar la monarquia. Sobre el mecanisme clar i senzill i la seva periodicitat, puc entendre les dificultats que això suposaria.
Ara bé, on són els republicans espanyols? Com és que ni tan sols el PSOE, i per tant tampoc el PSC, no defensa obertament la proclamació de la República?
Que algú m’aclareixi si el model federal proposat pel PSOE i per IU passa per canviar de Regne d’Espanya a Regne Federal d’Espanya tot bandejant la República Federal Espanyola, siusplau!
Pregunta 7: La Constitució del Regne Federal d’Espanya derogarà la preeminença dels mercats per damunt dels nostres drets socials com a súbdits?
És una bona pregunta. No dic que la resta no ho siguin, però aquesta és especialment rellevant. La primera resposta és que no em puc plantejar un canvi constitucional sense una reflexió profunda sobre què volem ser, com volem ser i com refem el model econòmic, social i territorial d’això que anomenem estat. La segona resposta és que no esperaria que les constitucions ens solucionin els problemes. Qui ha de fer front als reptes són els governs i aquests han de tenir autonomia per a prendre decisions, sense haver d’estar rellegint a cada minut la constitució. I la tercera és que qualsevol projecte econòmic s’ha de fer a escala europea. Aquesta va ser una de les moltes visions lúcides del President Maragall: La necessitat de construir un projecte polític d’esquerres en el conjunt de la UE.
Potser és la resposta que més m’agrada, car la comparteixo gairebé fil per randa, sobretot quan ens recorda que “no esperaria que les constitucions ens solucionin els problemes”.
Sobre construir un projecte polític d’esquerres en el conjunt de la UE, no hi veig cap necessitat de formar part del Regne Federal d’Espanya per a poder-ho dur a terme, bo i més si recordem el menyspreu generalitzat envers el President Maragall quan ens va comunicar la seva malaltia (vegeu Maragall, la gota catalana).
En fi, espero haver estat mínimament a l’alçada del repte!
També espero la resposta del Pere Navarro i del PSC…