Holotúria
Filtrant tot el què ens passa pel davant...
El meu avi, l’Antonio Navarrete Orero, fill de Les Alcubles (un poble valencià a la comarca d’Els Serrans), va deixar la família i va emigrar a Barcelona amb el propòsit d’esdevenir un gran cuiner.
Era la Barcelona dels anys trenta i de ben segur que no va ser fàcil, per a ell…
El recordo definint-se com un “cobardica”, fruit, suposo, de les peripècies que va haver de suportar principalment durant la postguerra. I ara el veig com un heroi, maltractat per les circumstàncies com gairebé tota la seva generació.
La imatge que encapçala aquest apunt correspon a una postal que li va enviar a la seva germana Isabel el 14 d’abril de 1935, quatre anys després de la proclamació de la República Catalana i gairebé quatre anys abans de la caiguda de Barcelona a mans del feixisme.
Jo hi veig un home lluitador, senzill, que malda per tirar endavant, que té il·lusions i un clar projecte vital. El veig desconnectat del republicanisme i dels problemes causats pel Lerrouxisme, sense inquietuds destacades, més enllà de l’amor envers la meva àvia, l’Àngels, a qui no vaig arribar a conèixer.
Però també hi veig un home desconeixedor de tot allò que hauria de suportar durant la guerra i la postguerra…
Un cuiner castellanoparlant que pagaria amb una estada llarga a camps de concentració de la mateixa manera que ho hauria fet de ser catalanoparlant.
El seu ofici, però, li va salvar la vida en diverses ocasions. Com tants d’altres represaliats pel franquisme no solia explicar gaire res de la guerra ni dels camps de concentració, però recordo com si fos ara aquestes dues imatges:
Explicava que va anar al front de l’Ebre com a cuiner i que un dia, quan feia uns minuts que havia sortit de la cuina per a anar a buscar alguna cosa, un obús va entra per la xemeneia i va matar els seus companys.
Dels camps de concentració només explicava una cosa, sense donar cap altre detall: “vaig sobreviure perquè era cuiner”.
Durant la postguerra, el meu pare, l’Antoni Navarrete Arona, i la seva germana no van passar gana també gràcies al seu ofici i, intueixo, gràcies a que el meu avi va sacrificar moltes coses pels seus fills, coses que mai no em va explicar i que mai no li va explicar al meu pare…
Va ser cuiner al Poble Espanyol i a diversos restaurants de Barcelona, i si jo sé cuinar (mínimament) és perquè ell em va iniciar i perquè recordo com li brillaven els ulls quan ens parlava de com es fan els canalons.
Recordar-lo i valorar tot el què va fer, saber d’on vinc, en definitiva, és necessari per a saber on vull anar.
El meu “abuelito”, el meu pare i jo:
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!