Holotúria

El 1930, en Francesc Cambó va publicar una obra sincera titulada “Per la concòrdia”. És el manual secret del líder #Navarro?

L’afició catalana per les estadístiques no és pas exclusiva dels nostres temps. A Per la concòrdia, en Cambó es fixa en la publicació d’esqueles mortuòries en català a… La Vanguardia.

Ens explica que es va passar del 23,56% de 1920 al 30,52% de 1927, dada que empra per a reforçar el seu discurs, centrat, en les primeres pàgines, a demostrar al règim del general Primo de Rivera que el fet diferencial català existia i que la força de la cultura catalana era més gran que mai.

Però hi ha alguns paràgrafs especialment interessants:

Pàgina 35: “En el fet diferencial català, quan sobrevingué el cop d’Estat, el punt més feble era l’acció política. El catalanisme polític, d’ençà del fracàs de la campanya de 1919 pro Autonomia Integral, passava una pregona crisi. Certs esclats de radicalisme no eren prova de fortitud, sinó de feblesa: s’aixeca més la veu, quan es té la sensació que és menys escoltada. En els temps de la Solidaritat i de l’Assemblea de Parlamentaris, en els moments de màxima força del catalanisme polític, no apareixien les notes vives i estridents del radicalisme”.

No, no és un text de 2013, recordem que això ho publicà el 1930!

A la pàgina 37 trobem el que, segons els revisionistes nostàlgics espanyols, deu ser una errada: “(…) En els primers temps, en venir les mesures relatives a l’ús de la llengua i a l’exhibició de la bandera catalana, hi hagué a Catalunya un període d’irritació que estigué a punt de provocar violents esclats de revolta. “

És a dir, sembla ser que algú va prohibir la nostra llengua i la nostra bandera…

Especialment interessant és aquest paràgraf (pàgina 39):

“Es va contar per Barcelona que el Rei, en ocasió d’un dels viatges que hi ha fet després de la prohibició de la bandera catalana, va dir aquestes paraules: “En tots els balcons tancats i sense cap bandera, em sembla que veig una bandera catalana”.(…)”.

Però centrem-nos en el que m’atreveixo a qualificar d’argumentari del nou PSC (nou, però entossudit en ressuscitar una manera de fer política, uns arguments, de 1930).

Sobre “la solució separatista”, diu Cambó (capítol V, pàgina 97):

“El separatisme català és la contrapart de l’assimilisme castellà. Com s’esdevé sovint, també en aquest cas els extrems es toquen. L’assimilisme vol destruir el fet diferencial català: el separatisme vol suprimir el fet de la unitat espanyola, de la manera més radical pel que esguarda a Catalunya: separant-la d’Espanya.”

Més endavant, a la pàgina 100, trobem un paràgraf que de ben segur alguns voldríen esborrar:

“Espero que no existeix cap separatista prou candorós per  a creure en la possibilitat d’obtenir la separació de Catalunya per persusasió, alguna cosa així com el que s’esdevingué amb la separació de Noruega i Suècia. De la Península Escandinava a la Península Ibèrica hi van alguns paral·lels, i la diferència de latituds canvia els temperaments col·lectius com els individuals. Mai Espanya no adoptaria l’actitud de Suècia: tota una història en dóna fermança.”

Les pàgines següents se’ns apareixen talment com una inquietant visió del que passaria durant la Guerra Civil i durant el franquisme a casa nostra.

Ara bé, la clau del pensament que amb més força ha influït en la política catalana dels darrers temps la trobem, des del meu punt de vista, en aquest paràgraf (pàgina 120-121):

“A Catalunya, segles sencers de no governar-se ella mateixa ni participar en el govern d’Espanya han atrofiat, per manca d’aplicació, les nostres aptituds de govern. A Catalunya, difícilment apareix una forta personalitat política. N’apareixen de tant en tant amb aptituds eminents, però són una excepció. I és més per les mitjanies ponderades i nombroses que pels genis excepcionals que un país arriba al bon govern. “

És a dir, no ho sabrem fer, no serem capaços!

De ben segur que si anem unint declaracions recents de federalistes o de C’s sabrem percebre la vigència de sentències com aquesta.

Però encara hi ha més! Vegeu aquesta delícia, pàgina 123:

“(en el supòsit d’un Estat Català) Ens trobaríem amb què els ferrocarrils són fets a base d’enllaçar-nos amb Espanya. Que la nostra economia troba el seu mercat, tant d’exportació com d’importació, dins Espanya. Que la nostra deficiència demogràfica es cobreix amb la immigració de la resta d’Espanya. Que segles de convivència ens han portat, en la divisió de treball, una forta especialització d’activitats: d’on, en restar separats d’Espanya, en molts rams mancaria gent especialitzada i en sobraria en molts d’altres.”

“Tot, tot, àdhuc el manteniment de la nostra independència, ens aconsellaria de seguir una política d’acostament a Espanya, d’unió econòmica amb Espanya, i, finalment, de federació política amb Espanya.”

Cambó explicita el seu model ideal, no ens amaga res, a diferència dels que, avui, en aquests moments, malgrat la realitat, utilitzen els seus arguments com si fóssin propis i vigents, els retorçen per tal de fer-los servir eternament, per fer-nos creure que no podem canviar res perquè res no es pot canviar.

Finalitzarem amb els darrers paràgrafs d’aquest llibre imprescindible:

“(…) Somiaria ningú, encara, que aquest ideal sigui la prossecució d’una política assimilista, fracassada després de quatre segles d’actuació, i responsable de les grans etapes de decadència espanyola?

És que per a Espanya no compta el temps?

És que imagina ningú que Espanya pot perdre en lluites interiors una altra centúria?

Jo no puc creure que a Espanya la inconsciència pugui ésser general i pugui ésser eterna.”

1930, abans de la Guerra Civil, abans de la Constitució, abans del 23F, abans d’Aznar, abans del Mentider, abans de Rajoy…

I alguns encara ens volen fer perdre el temps amb no sé ben bé què…