Ahir la meva filla, la Roser, que ja té 9 anys, em va explicar llargament una conversa que va mantenir amb un company de classe d’origen sirià.
Sense cap introducció que em preparés pel què vindria em va deixar anar que aquest company els va dir que venia de Síria i que una tarda un grup de persones va irrompre a casa seva. Ell, el seu pare, la seva mare i els seus set germans no van tenir més remei que deixar-los entrar.
Es tractava de gent que fugia de la policia siriana, pel què he deduït.
A conseqüència d’això hores més tard, quan ja havia marxat tothom, la policia va fer acte de presència a casa seva i es va endur el seu pare.
Aleshores ell tenia set anys però explica que va trigar un any en tornar a veure’l, que no sabien on era ni què li havien fet. Simplement se’l van endur…
En aquest moment li vaig preguntar a la Roser en quin idioma els ho havia explicat. “En català, papa”, em va respondre, i va afegir que només fa un any que viu a Catalunya.
Va seguir i em va preguntar si a Síria hi havia una guerra. Cada cop més sovint treu el tema de les guerres i ho acompanya amb un abrandat discurs de defensa dels drets humans (degudament recolzat pels comentaris del seu germà Guillem, que té cinc anys).
Em vaig trobar explicant-li el drama que pateixen els qui fugen de Síria i la quantitat de persones que moren ofegades cada any al Mediterrani.
La pregunta lògica de la meva filla a tot això va ser com havia arribat la família del seu company a Catalunya. Per com li brillaven els ulls quedava clar que entenia què suposa fugir en una embarcació fràgil sense tenir la certesa d’arribar a destí…
“La gent no s’hauria de matar mai, papa!”, va concloure.
“No hi ha d’haver guerres, papa, oi?”, va afegir el Guillem.
Poques coses hi ha més corprenedores que la senzillesa i la naturalitat amb què els menuts ens expliquen el món…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!