En els últims dies, Espanya ha tornat a fer un acte repressiu (sorpresa) posant a presó al raper Pablo Hasél.
No vull centrar-me en això ara mateix, encara que val la pena dir que Espanya es el país que té mes artistes empresonats. Sí, per davant d’Iran o d’Aràbia Saudita o altres llocs que són dictadures repressives. I la Unió Europea no està fent res al respecte.
En fi, hi ha hagut moltes protestes en defensa de la llibertat d’expressió, a Barcelona i en altres ciutats de Catalunya i Espanya. I la policia ha contestat amb carregues. Davant d’això, els protestants han fet focs i barricades per defensar-se, i ara les principals cadenes de TV i premsa que dóna suport al règim està plorant pels contenidors cremats i equiparant tal cosa amb que t’apallissin amb pals o que perdis un ull, cosa que ha passat amb una noia quan li han disparat a la cara amb una bala de F.O.A.M . Fa temps vaig escriure en el meu blog en anglès un altre escrit relacionat amb aquests temes, Declaration of War, i considero que esperar que la gent només compleixi ordres davant totes les coses dolentes que passen és estar de part de l’opressor i ser part del problema.
A València per exemple s’ha vist que les manifestacions eren pacífiques i ha estat la policia anti-avalots que ha carregat contra elles sobtadament i amb molta força. I totes aquestes imatges son similars a les del referèndum de l’1 d’Octubre.
En tots aquest casos, la policia ha fet el que ha volgut. Mai hi ha hagut repercussions per elles. En teoria han d’evitar donar cops al cap, disparara a la cara, crear pànics o fer que la situació sigui més perillosa, no han d’insultar o dir expressions sexistes o racistes, etc. I sí que ho fan, i no passa res.
La policia es un problema. La societat necessita algun tipus de mecanisme per garantir que no et robaran, violaran, mataran, atacaran, etc. I quan aquestes coses passen, cal un mecanisme per seguir-les, trobar els autors i fer alguna cosa amb ells, ja sigui reeducar-los/reinserir-los o, si això no es possible, tancar-los. La societat necessita algun tipus de protecció davant dels abusos. En la majoria de països, s’ha decidit que hi ha una força de seguretat, com un petit exèrcit, que s’encarrega d’això: la policia.
Tot i així, llavors tenim altres problemes. El primer de tots es definir què és un crim. Hi ha alguns evidents, com matar la primera persona que et trobes pel carrer a l’atzar. Clarament això es un crim. Però després hi ha tot d’escala de grisos al respecte. Per exemple, què passa si tu ets la persona a l’atzar a qui intenten matar, et defenses i mates al agressor? Ha estat defensa pròpia, no? Alguns països decideixen que això està permès, i altres que això segueix sent un crim. I aquest és només un exemple que les coses mai son tan clares i que normalment s’han d’analitzar per entendre el context. Després hi ha la qüestió de que robar menjar perquè no en tens es considera un crim, però pujar el preu del lloguer fins que els llogaters no poden comprar menjar no ho és, cosa que mostra que el crim pot ser molt subjectiu i que els poders fàctics poden fer que les seves activitats, encara que facin més mal a la societat que petits crims, no es considerin com a tal.
El segon problema, però, es que qui comprova que aquestes forces de l’ordre no facin crims elles mateixes? Aquest es un problema filosòfic antic: Quis custodiet ipsos custodes? Qui vigila els vigilants? Si un policia és una persona horrible que pega a la seva dona, els seus companys i amics estaran disposats a parar-lo i arrestar-lo, o l’encobriran? Si la policia decideix apallissar a la gent per diversió i venjança, qui els para? Si la policia està plena de males persones, com es neteja el cos si ens cal aquesta mateixa policia per arrestar-los o protegir-nos d’ells?
En teoria la policia mateixa hauria de buscar elements problemàtics interns i treure’ls del cos, però quina motivació tenen per fer-ho? S’han entrenat per ajudar-se mútuament, confiar uns amb altres i treballar junts. Especialment en casos com els antiavalots, s’han entrenat per actuar com un exèrcit, com soldats, i no es pot esperar que aquest entrenament no crei certa disposició a no reportar els teus companys. A més hi ha la cosa de que la majoria de gent que s’uneix a aquest tipus de departament ja d’entrada no ho voldrien reportar, però això ho comentem després.
Quines soluciones hi ha davant d’això? Alguns departaments tenen el que a les pel·lícules es diu “assumptes interns”, que és un departament que investiga altres policies i, per suposat, es solen mostrar com “dolents” que eviten que els “policies bons” facin la seva feina (com torturar criminals per aconseguir una confessió). Això ja indica que no és una feina popular si ho fan bé,i que tenen molta pressió en la seva contra. A més, son part de la mateixa força al final, poden haver començat a treballar junts amb la mateixa gent que han de vigilar, i tenir amics.
A Espanya no sé si existeix els assumptes interns, crec que les forces s’investiguen a elles mateixes, però hi ha una alternativa curiosa: Forces diferents. Tenim la policia nacional, a vegades policia regional, i després la Guàrdia Civil. Aquesta solució es va implementar per tenir una força alternativa a l’exèrcit, encara que es va fer per les raons incorrectes (l’exèrcit en aquell moment era progressista).
Aquesta idea podria funcionar, si es fes bé: Tens dues forces independents, amb uniformes diferents, entrenament diferents, cercles diferents. Divideixes les forces per regions, i fas que qualsevol crim fet per una força l’investigui l’altre. Si aconsegueixes una rivalitat amistosa per ser la força més “neta”, por funcionar molt bé. Com que no estan connectades això disminuiria la sensació de “traïció als nostres” que molts d’ells semblen tenir. Espanya evidentment no ha fet això bé, però es una opció que podria servir.
Igualment, la policia té un tercer problema que al final és l’origen de tot el que falla en l’organització: Els perfils de la gent que vol ser-ho i és acceptada. En teoria i en un món ideal, els policies haurien de voler defensar la societat dels elements dolents dins d’ella mateixa. Gent amb compassió i forta, amb un fort sentit de l’ètica, que poden decidir si val la pena en arrestar a algú o no i que fan el millor per a la societat a llarg termini.
Aquest no és el cas en absolut, al menys a Espanya, a Catalunya i en molts altres llocs. Aquí el que és important es obeir ordres. I després, que siguin gent que fa complir lleis, siguin aquestes justes o no. Per tant és millor que no siguin massa intel·ligents o ètics, o igual veuen el problema que hi ha en perseguir crims sorgits de la pobresa sense adreçar les causes de la mateixa. Han de ser lleials, però lleials als seus companys i caps, no a la legalitat veritable o a l’ètica, sinó a la força. I pels antiavalots, han d’estar content en donar cops a altres persones.
Llavors, qui s’apunta a aquestes posicions? Gent abusiva. Feixistes. Fanàtics militars. Gent violenta. I així acabes amb forces formades de neo-nazis sexistes que estan encantats en apallissar manifestants progressistes, abusar sexualment de dones mentre les arresten i sotmetre violentament a gent pacífica. I a la vegada es gent que ignora al neo-nazi declarat que treballa amb ells perquè és “bona persona” i després de la feina es fan unes canyes junts i és un company. I llavors quan els perills reals per a la societat, quan els feixistes es manifesten i diuen que hem de matar tots els jueus i a la gent d’esquerres, aquests policies els defensen perquè són els seus amics.
I no sóc jo qui ho diu. Son molts ex-policies, ex-militars, ex-forces de seguretat. Hi ha gent que es va apuntar a aquestes feines amb bona voluntat i, quan van protestar per la situació, van ser fets fora perquè “no encaixaven”. La qual cosa vol dir que la gent “bona” que encara quedi potser no està d’acord amb els policies més extrems però tampoc tenen voluntat de queixar-se sobre això i ho han acceptat com una cosa que succeeix dins el cos i prou.
El poder que aquestes posicions dona corromp, i atrau gent corrompuda i violenta, a més de gent que realment només vulgui defensar als altres. I durant molt de temps, els governants i caps posteriors a la dictadura i en teoria més progressistes han acceptat els “dolents” perquè els hi era útil tenir un gos guardià que ataqués a qualsevol que els molestés.
No tots els policies son així i depèn també del que facin dintre del cos, es clar. És diferent si només investiguen crims o analitzen informació, o si patrullen o són antiavalots. Tot i així, n’hi ha masses, no són pocs, són una gran majoria que evita canvis reals. La majoria de sindicats policials donen suport obertament a VOX, per exemple.
Els pitjors son els antiavalots, com ja he comentat. Els antiavalots haurien d’estar per defensar-nos dels grups feixistes que patrullaven els carrers pegant a la gent fa poc, per exemple. La realitat es que això és impossible, de la mateixa manera que l’home aranya no pot mai veure’s salvant al Peter Parker. Els antiavalots de totes les forces han demostrar vegades i vegades que són abusius, violents, brutals sense cap raó, sense seguir ells mateixos les lleis. I sempre han patit poques o gens conseqüències, inclús se’ls ha condecorat pels seu “valent” servei en colpejar en grup a gent indefensa mentre ells porten armadura complerta.
Els antiavalots, tal com són, s’haurien d’eliminar a Catalunya i a Espanya. I el perfil i la filosofia de la policia s’ha d’estudiar i canviar per a tenir democràcia de veritat, sinó seguirem tenint molts problemes amb ells.
Qualsevol partit que s’anomeni progressista hauria de defensar això i fer-ho si en tenen la oportunitat. D’altra manera, no són progressistes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!