Fa molt temps que no escric i no n’estic orgullós, és massa fàcil dir que no tinc temps però com he anat aprenent, no és qüestió de temps sinó de prioritats i aquesta l’he deixat massa en darrer terme.
Aixó no vol dir que hagi abandonat les mevés conviccions i activitats no virtuals, i puc dir amb orgull que vaig ser un dels 1.600.000, com aquells que diuen haver estat al maig de 68 a Paris, jo al 11 de setembre del 2012 a Barcelona, i no és una comparació provinciana com dirien els unionistes, ja quedes d’aquesta data hem capgirat totes les perspectives de país i l’estat a percebut finalment i de forma maldestre que la unitat de l’estat perilla veritablement. El cop de gracia ha estat que pels seus interessos el president Mas no s’ha posicionat a la banda unionista com ells creien que faria, tot hi que matisa tat el seu independentisme que potser tampoc és al nostre costat. A les enquestes l’independentisme ja supera el federalisme no com fa aproximadament un any i el gran garant d’aquesta opció política s’esfilagarse progressivament descol.locat per la realitat nacional i social ja que ha més de perdre el nord nacional també el social se l’hi escapa per la banda dels indignats. Arribem a la cruílla on Catalunya haurà de optar per seguir unit a Espanya que s’enfonsa o saltar el mur constitucional i volar sola dins l’estol de països de Europa