Cucarella

Açò diuen que va passar fa temps, en ple franquisme criminal, en els anys en què el turisme començava a traure favetes de l’olla. Alguns estrangers triaven aquesta península encara europea, tanmateix endarrerida i potser per això exòtica.

El turista va aterrar per aquestes redors xativines just durant la nostra celebració de la Pasqua. Àvid de conèixer i de tastar els costums indígenes, va demanar a l’establiment on s’hostatjava el menjar més típic d’aquestes dates en què el cel s’ompli de catxerulos. L’hostaler es va afanyar a satisfer adequadament els desitjos del turista, i li va servir una completa representació d’allò que ompli el sarró pasqüer: una mona, dos ous durs i una llonganissa.

El turista ho va devorar amb delit de groumet en taula inèdita. I en acabar va preguntar pel nom amb el qual reconèixer aquell menjar exquisit. El nostre compatriota, sense donar rellevància als nostres costums, va respondre, ras i curt: «Mona».

L’endemà diuen que el turista va marxar cap a Madrid, encara amb el regust de la nostra menja fent-lo salivar de plaer. I així que arriba a Madrid, i pensant-se que açò i allò tot és Espanya, no va dubtar a demanar a l’hosteler castellà allò que més li apetia:

—Mi, querer mona.

L’hostaler castellà, tot i sorprès per la comanda de l’estranger, va decidir, com a bon empresari, que calia satisfer, fóra com fóra, els desitjos del seu client, per més desficaciats que li semblaren. I va aviar un empleat seu cap al zoològic de la capital d’Espanya.

El cas és que va aconseguir un animalet, i li’l donaren al cuiner perquè l’adobara «cual cochinillo lechón». I tal qual li’l presenten en una decorada safata. L’estranger, evidentment, no va reconèixer en aquesta presentació aquella delitosa combinació que li havien servit en terres valencianes. I en això que ho diu:

—Esta no ser mona que yo dessir.

—¡Ah, no? —s’exclamen l’hosteler i el cuiner, que havien hagut de fer figueretes en l’aire per satisfer-li el rot.

—No —insisteix el foraster. I els ho aclareix—: Mona que jo dessir tener dos huevos y longanissa…

Llavors els madrilenys fan un “aspaviento” i s’exclamen tots dos alhora:

—¡Joder, eso es un mono!

I allà que avien l’empleat de nou cap al zoològic, ara per una mona mascle.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!