Cucarella

Cadascú té les seues devocions, i Jorge Amado està entre les meues. Tenia l’esperança que els gasetillers culturals i els industrials del llibre se’n recordaren, tan aficionats com són a les efemèrides, enguany que en fa cent del seu naixement. Tanmateix, la commemoració ha passat, entre nosaltres, amb més pena que glòria. Fet i fet, no té ni entrada en la celebradíssima Vikipèdia catalana. L’autor de Grabiela, cravo e canela, Dona Flor e seus dois maridos i Os velhos marinheiros no no ha gaudit de gaire interès català. Fet i fet, solament s’han traduït al català (que jo sàpia) Gabriela, clau i canyella, El vells mariners i Tocaia Grande. Darrerament, l’editorial Lapislàtzuli ha presentat la traducció al català del relat A morte e a morte de Quincas Berro D’Agua (i tot que no apareix en el seu catàleg de publicacions). Llàstima d’aquest desinterès.

Durant aquest any he rellegit Jorge Amado, i la relectura m’ha renovat l’admiració per la seua literatura. I tot llegint la novel·la Suor, publicada l’any 1934 (pareu atenció a la data), hi he trobat aquesta perla que forma part del capítol que porta per títol, precisament, Crisi.

El periòdic portava molts articles de política, de manera que només va dedicar mitja columna a la notícia, amb el retrat del mort, en les necrològiques. El títol, en lletres grosses, deia:

COVARD, COM ESTAVA SENSE FAENA ES VA PENJAR

Després venia la notícia

Els habitants de l’edifici nº 68 de Ladera del Pelourinho s’alçaren de bon matí amb la notícia que un home s’havia penjat en una habitació del tercer pis.

Era en Manuel de Tal, portuguès, obrer, que feia mesos havia estat acomiadat de la Fábrica Ribeiro. Com que estava sense faena i devia tres mesos de lloguer, es va penjar de la biga de la seua habitació amb un llençol. L’infortunat suïcida tenia 54 anys i en feia 38 que residia al Brasil. No deixa família.

És un altre cas de covardia davant la vida. Perquè va perdre un treball, va preferir desertar, sense esforçar-se per aconseguir-ne un altre. Perquè, i açò ho expressem amb el més alt orgull, si hi ha un país on la situació de l’obrer és d’absolut benestar, aqueix país és Brasil, on no falta faena per als qui no són uns malfaeners.

El periodista va oblidar-se de dir que Manuel de Tal havia estat buscant faena per tota la ciutat i que els propietaris li havien respost amb una única paraula: CRISI. Que l’obrer no menjava des de feia dos dies i que anaven a despatxar-lo de l’habitació, etc., i altres coses sense importància per al periodista provincià, el qual escrivia versos i havia d’entrevistar aviat el capitalista Rómulo Ribeiro, que marxava cap a Europa en viatge de plaer.