Vaig nàixer al carrer Grau, carrer que davalla (jo sempre el veig de baixada) fins a la portella de l’antiga –i oblidada– jueria de Xàtiva. Encara no tenia un any quan ens traslladàrem al Camí del Bola, a les Eretes dels
“ametlers perduts”, en un casa que mon pare va construir amb l’ajuda dels seus amics, enmig de l’antic cementeri islàmic. Caps al sis anys, després de la gran nevada del 65, poc després de nàixer la meua germana, deixàrem aquell lloc als afores i ens mudàrem a una casa al final del carrer Blanc, on els meus pares obriren una taverneta. Mon pare va morir en aquella casa, anys després de tancar la taverneta, l’any 78. Encara hi vaig viure fins els vint-i-un. El carrer Blanc és el nucli vital de la novel·la
Els camps dels vençuts. Quan vull tornar al carrer Blanc, si he de fer repàs o solament evocació d’aquella educació sentimental, només em cal escoltar Raimon.
….ara estava escoltant el darrer disc. Ja vaig per la meitat de L’última paraula.
Aixàtiva el meu segon poble, capital sentimental indiscutible de Catalunya i sinó pregunteu-li-ho als borbons , als d´adés i als d´ara.
M´agradaria molt conèixer personalment al Raimon i poder amb i amb tu Toni fer una passejada pel Carrer Blanc i Les Eretes, que no em passe com amb l´Ovidi , el Fuster o l´Estellés.