Cucarella

Toni Cucarella en roba de batalla

17 d'abril de 2011
7 comentaris

Text de la presentació del llibre Pep Gimeno Botifarra, la veu de la memòria

Divendres a poqueta nit, com estava previst, férem la presentació del llibre Pep Gimeno Botifarra, la veu de la memòria, d’Antoni Martínez Revert. Us enganxe el text que hi vaig llegir.

Durant molt de temps Pep i jo ens hem conegut allò que se’n diu «de vista». I ja sabem que de vista tots en coneixem a molts. I per això anem pel carrer i contínuament saludem uns i altres. Ens reconeixem com a membres d’un mateix col·lectiu humà, concret i proper. Si voleu podríem dir-ne «tribu». Sens dubte ens saludem –un gest a l’aire amb la mà, un exigu moviment de cap, un brusc monosíl·lab: Eu! Au! Ie!– perquè en algun moment de la nostra vida hem coincidit a fer alguna cosa en comú, ni que fóra avorrir-nos en un mateix brincalet o en el rastell d’un mateixa vorera, potser –posem per cas– mentre rascàvem un pinyol d’albercoc contra el ciment raspós per a fer-ne un xiulet. És clar que parle d’un temps en què podíem seure segurs als rastells perquè no hi havia gaires cotxes que ens ho impediren, de fet encara solcaven els carrers d’aquella Xàtiva llauradora bona cosa d’animals d’ungla que, sols, en rècua o estirant un carro, feien marxa a poc a poc, no per melsuts sinó per fatigats.

Ens coneixíem de vista, Pep i jo, membres d’una tribu de Xàtiva que tenia el seu epicentre –pam amunt, pam avall– a la plaça de la Galera, parròquia de Sant Agustí. I en relataré l’èpica, en part només, a la manera d’Estellés, en rastre: Sant Agustí, Grau o de les Pastes, Sant Tomàs, plaça de Roca, carrer de les Santes, carrer de les Ànimes o del Fossar, carrer Vera, plaça de la Galera, la del Trinquet, carrer Blanc, Vernissa i Caputxins, la plaça de l’Espanyoleto, i la de la Bassa. Encara coneguérem la presó –el vell edifici, vull dir, no la penitència–, enfront del pintor sobrevingut napolità i, més avall, la bassa, i l’antic Ateneu Popular, llavors Societat de Caçadors, i el Nàutic i l’Olímpic, i l’adrogueria Joaquín, i el Salón Setabense, en glòria estiga: sessió contínua, platea i galliner… De vista, ens coneixíem, si hem nascut en el mateix rogle i som –encara ho som!–, poc o menys de la mateixa d’edat. Qui sap, doncs, en quin tuacte havíem coincidit, gràcies al qual ens saludàvem; a qui coneixíem que fóra conegut, amic o saludat comú que ens havia ajuntat, casualment. Potser havíem marcat gols amb el mateix improvisat equip, en aquelles porteries que no tenien pals ni travessers, menys encara xarxa, només un parell de cudols com si foren fites delimitant una foraviada propietat en terme de Bixquert. Potser ens havíem desafiat en una partida de raspallot, amb pilotes de badana. Potser havíem fet cua per rebre l’hòstia consagrada en Sant Agustí, o esperat inquiets en el banc de vora el confessionari, on havíem de balbucejar, més avergonyits que no penedits, els pecats comesos, sobretot si havíem de confessar els de «tocar-se les vergonyetes». Potser ens trobàrem una nit en el penal discret i ombrívol d’un casa cantonera, fent rogle o barret, i contàrem rondalles, sussoïts i relaixos… Això era i no era, arre burro polseguera…. Potser un dia guardàrem la tanda junts a ca Juanito el barber, repassant entre riures el Pulgarcito, el Pumby o el TBO. O anàrem a raca en una partida de romes o férem fortuïta i interessada societat per recollir cartó, vidre o metall i vendre-ho a la draperia. Potser alçàrem i botàrem fogueres junts per Sant Antoni o per Sant Joan. Potser un dia admiràrem com dos badocs la bassa d’amerar calç de la Societat d’Obrers i aquelles làpides rosades de Buixcarró que encara hi sobrevivien de l’antic cementeri. Podria ser, fins i tot, que un dia, que ni ell ni jo recordem, regolarem la mona amb la mateixa colla, i tal volta va ser ell qui em va ensenyar a cantar –camí d’Alboi, de tornada de les Eretes, per la Pujada de Bixquert–, allò de «Partírem una taronja, la férem en sis gallons; tots els que se la menjaren es tocaren els co….». Potser ploràrem junts amb els bolquers cagats davant la sinyo Lola, catedràtica d’escola de cagons del carrer Vera, a qui jo recorde enorme, diria que felliniana. Però, és clar, de xiquets tot ens pareixia enorme, descomunal, sovint inabastable: gegantetsc. Profunda era la cova de les Gotetes, llarga la costa del Castell, fonda la cova dels Lleons –i res és la Nevera!–, elevadíssima com una volta barroca la cova dels Coloms, i aquell cantal que era galeó pirata amb més de cent canons, la Penya el Barco, en la coberta del qual, però, no en cabíem més de cinc i contínuament havíem de saltar per la borda. [continua…]

Ens coneixíem de vista, sí, perquè possiblement un dia coincidírem a divertir-nos o a avorrir-nos junts. I ens saludar-nos –Eu! Au! Ie!– ratificàvem aquella casual circumstància que ens havia unit si més no com a coneguts. Així que ens saludàvem, arreu manera, de tant en tant, pels carrers que encara conformen el territori d’aquella èpica nostra, i més avant, quan, per altres coneixences i amistats, seguia jo les actuacions del grup Sarau, del qual ell formava part. I val a dir que el vaig admirar des que el vaig sentir cantar per primera vegada –segurament ja en companyia de Lola la de la Torre, corda i poal, que diu ell–, en aquells temps encara esperançants i per trair. Perquè quan el sents cantar és com si els valencians de totes les èpoques s’arraïmaren impacients en la seu gola, i a poc a poc retornaren a nosaltres –redivius– a través de la seua extraordinària veu.

Passat el temps, hem tingut ocasió de deixar de ser coneguts de vista i hem passat a ser-ho de paraula. Hem posat en comú experiències i vivències que durant tant de temps ens havien unit en secret: uns carrers, una gent, unes històries, unes cançons… una cultura. Cròniques d’«una amable, una trista, una petita pàtria…» entre el Puig i la Creueta. Una petita pàtria, una petita tribu de socarrats orgullosos de ser-ho, irreductibles.

Cada dia són més els qui saben que Pep ha fet una feina colossal, impagable. I els qui només el coneixen, i l’admiren, per haver-lo sentit cantar, quan llegiran aquest llibre que presentem avui, gràcies a la paciència d’Antoni Martínez Revert, sens dubte s’adonaran que sense Pep seríem un país que agonitzaria amb lenta i letal afonia. Si abans ho pensàvem, ara ho sabem millor, més perfiladament, amb pèls i senyals i cançons, que per a tots els qui estimen aquesta terra i aquesta llengua, Pep Gimeno Botifarra és una persona imprescindible.

 

 

IMPRESCINDIBLE, IRREDUCTIBLE (ho he escrit en majúscules) també és Antoni Martínez Revert. Escriptor irreductible, emprenedor irreductible, mestre irreductible, socarrat irreductible. Amic irreductible, imprescindible. Amb ell no he coincidit, òbviament –per qüestió d’edat–, a avorrir-me en cap rastell ni brincalet amb les cames crues i els genolls a l’aire; no hem raspat junts xiulets de pinyols d’albercoc, ni hem alçat fogueres per Sant Antoni. Quan el vaig conèixer, ell era un senyor professor de llengua i literatura, i un referent del valencianisme polític i cultural. Jo, aleshores, aprestava pantalons en una insofrible fàbrica i covava la secreta aspiració de ser escriptor ni que fóra a estones perdudes.

Passats els anys –més de trenta, poc o menys–, ell ha deixat ser professor de llengua i literatura en actiu –ja s’ha jubilat– i dedica el seu temps a fer llibres extraordinaris. Jo ja no apreste pantalons en un insofrible fàbrica, ara arrossegue un carret de colors estridents carrers amunt i avall, donant cilici a la bona gent amb cartes dels bancs, de la llum, del metge… La secreta aspiració fa temps que va deixar de ser-ho –secreta, vull dir–, però la practique encara a estones perdudes. Molt perdudes.

Però avui es dóna una situació ben especial: és la primera vegada que presente públicament un llibre d’Antoni Martínez Revert. I això m’ompli de satisfacció. Potser aquesta és també una bona ocasió, i no en serà l’última, per a agrair-li el mestratge, l’amistat, la confiança, la paciència… La paciència ja li l’he agraïda anteriorment, en dedicar-li el meu segon llibre publicat com a Toni Cucarella: El Poeta: A Toni Martínez, en agraïment per la seua invulnerable paciència. Afegiu, doncs, també aquest altre adjectiu als anteriors: invulnerable. Invulnerable per la paciència i per l’enterca insistència malgrat els múltiples entrebancs que ha hagut de superar per a poder presentar molts dels seus projectes culturals.

Val a dir que són moltes més les comes, els accents, els adjectius, fins i tot frases senceres, que Antoni Martínez ha posat en els meus escrits que jo en els seus. No debades ell ha estat el mestre –és encara el mestre– i jo l’aprenent. Encara que jo no forme part dels centenars d’alumnes que han passat per les seues classes de llengua i literatura, molts dels quals també li han agraït el mestratge, ara que són periodistes, escriptors, potser actors fins i tot, em plau dir que he estat alumne seu privilegiat per haver rebut classes diguem-me particulats. Gràcies a les quals els meus escrits han arribat a les mans dels editors amb més dignitat literària que no tenien.

En aquest punt, deixe interromput i ajornat l’elogi al mestre i a l’amic. I em discuplareu, si voleu, si no us ha semblat procedent que l’haja fet ara i ací. Però passa que a pesar del múltiples combois en què ens hem ajuntat no s’havia donat fins ara l’oportunitat pública de retre-li aquest agraïment.

Antoni Martínez és un home desficiós. Potser l’home més desficiós que he conegut mai. Segurament és per això que li coneixem tantes mampreses culturals: com a gestor i dimanitzador; com a investigador de la cultura popular –que troba sense dubte la seua momentània culminació en aquest llibre sobre Pep Botifarra i la veu de la memòria–; poeta, assagista, narrador, director de teatre… Dic director de teatre i caldrà recordar per força la infinitat de muntatges amb què ens ha fet gaudir el grup La Bicicleta Teatre.

Antoni Martínez Revert, home desficiós i polièdric. Incansable.

Per les característiques del llibre que avui es presenta, caldrà fer un èmfasi especial sobretot en la seua vessat investigadora i assagística. Ha publicat llibres i articles sobre l’obra literària de dos dels escriptors valencians més importants del segle XX: Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. De fet, està considerat com un dels qui millor coneixen l’obra literària del poeta de Burjassot. I és autor d’un interessant estudi sobre Els misteris del Corpus.

Prèviament a aquest llibre sobre Pep Botifarra i la memòria col·lectiva, Antoni Martínez s’havia capbussat en un treball d’investigació certament titànic, com ho demostren els resultats, sobre Blai Bellver. Ara coneixem, gràcies a la seua recerca, la dimensió universal del l’impressor i poeta sartíric. La rigorositat i l’exhaustivitat, que imprengen també aquest llibre al voltant de Pep Botifarra, han permès l’aparició de dos publicacions extraordinàries sobre Blai Bellver. Amb un va guanyar el premi d’assaig que duu el seu nom: La imprempta a Xàtiva: una visió més general i local del poeta satíric i impressor i, alhora, sobre l’ofici d’imprimir a Xàtiva des de Bellver fins als nostres dies. Prèviament, el reconegut segell Campgràfic, que dirigeix José Luis Martín i que és editoral de refrència dins el món de la tipografia i el disseny gràfic, va publicar la seua tesi doctoral sobre Bellver (Cum laude, tot s’ha de dir). La impremta de Blai Bellver. El diseny gràfic i el produce imprès. Es centrava ací en la modernitat i la innovació de les seues tipografies, tot inserint Bellver dins la història general de la impremta i la tipografia, donant així una dimensió universal a qui, fins aleshores, consideràvem un simple escriptor d’espardenya i un artesà més de l’ofici de la impressió.

 

Amb aquests antecedents, no podia haver tingut Pep Botifarra un «biògraf» més competent, ni més apassionat. Ni la història dels transmissors de la tradició popular valenciana a la Costera podia haver tingut millor cronista. Perquè La veu de la memòria no és només la biografia de Pep Gimeno Botifarra: és alhora un homenatge a totes aquelles persones sense les quals avui no podríem dir amb orgull que hem mantingut i que posseïm una tradició popular pròpia i rica. Els valencians, que som un poble ingrat amb la cultura pròpia, ens hem de refer d’aquest inveterat autoodi si no volem desaparèixer com a poble. Per això és necessari valorar i fer conèixer com cal el passat i el present de la nostra tradició amb llibres com aquest. Un llibre fet des de la rigorositat i l’exhaustivivat. I des de la passió. Que entra pels ulls mentre el fulleges, per l’oïda mentre escoltes el cedé recopilatori, que et fa sentir orgullosament poble, del poble dels valencians que han cantat la joia i la pena de l’amor, la fatiga del treball, la set d’amor i de justícia, a favor del riure’s de la mort i de qui et vetla, de la fam de carn –la que devorem a taula i acariciem al llit–, el desig de viure i la pena de morir, la pena d’anar-se’n i d’oblidar i que ens obliden…

Aquest llibre explica, en resum, el llarg camí que ha hagut de recòrrer Pep Botifarra: quins han estat els seus mestres i quins li han fet costat –o són part del seu costat, com Lola Tortosa– fins que li ha arribat el reconeixement actual, que no és caigut del cel. És la crònica –personal i col·lectiva– que segueix les passes –com a nord o excusa– d’aquell Pep Botifarra que cantava per places i carrers, barat a un glop de mistela i una pasteta de sagí, al Pep Botifarra que encara canta –a més de per places i carrers, com sempre, perquè qui perd els orígens perd la identitat– [canta] pels millors escenaris, de l’Olympia de València a Torroella de Montgrí, de Trento al Palau de la Música Catalana, i avui ací, a sant Domènec, que per a nosaltres, els qui som del rogle, serà, sempre sempre sempre, el Gran Teatre. Aquell «palau del cinematògraf» que anunciaven els programes de mà, «Empresa dels Grans Espectacles». I aquesta nit, el més gran espectacle és aquesta superproducció en tecnicolor i pantalla panoràmica: Pep Gimeno Botifarra, la veu de la memòria; protagonitzada pel mateix Pep Botifarra i dirigida per Antoni Martínez Revert. Doneu-li propina, a l’aposentador. Moltes gràcies.

  1. Moltes gràcies per tornar-ho a fer!. Si dijous passat ens havies fet dentetes amb la lectura avançada del primer capítol de la nova novel·la que estàs escrivint, aquest divendres ens has emocionat amb les teues paraules de presentació sobre el llibre de Toni i Pep. Tens raó amb tot el que dius, tant sobre les persones com sobre el llibre.

  2. Toni gràcies per fer-me sentir orgullós del meu país que és també el teu. No és tan sols la llengua i el model de català tan valencià de tan català; o tan català de tan valencià;  i el talent que raja en escriure i descriure. És l’estil; com en les cançons d’estil de Pep el Botifarra que emocionen no tan sols a Xàtiva i Elx sinó en qualsevol racó del planeta.

  3. L’única diferència entre Catalunya i el País Valencià és el nombre de persones que ‘fan país’: el País Valencià té persones molt valuoses que malauradament no tenen la força exemplaritzant i incoativa que tenen els savis i intel·lectuals catalans perquè ací no hi ha prou massa social per a deixar-se’n seduir i començar a moure el país per a abocar-lo al canvi, com està passant en Catalunya.

  4. Ai, Toni!

    Casualment fa només una setmana que he llegit Heretaràs la Terra. No sóc socarrat (no almenys socarrat de Xàtiva, tot i que ara per motius “matrimonials” m’estic fent socarrat de Cocentaina!) ni tampoc he visitat Xàtiva moltes vegades, però amb les descripcions de postguerra d’Heretaràs, amb els records propis jugant als carrers del meu poble de la Serra d’Espadà i els records, ja més emborronats, de quan vaig llegir fa molts anys Quina lenta agonia, m’has remenat alguna coseta a les neuronetes i m’has fet traure una llagrimeta amb aquesta presentació. Què tindran els pinyols d’albercoc -ametlles, en me meu cas-? Moltes gràcies!

Respon a Eva Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!