Cucarella

Rectificar és de savis, diuen. I també diuen que no hem de canviar sendes velles per novelles. Jo he canviat senda vella per novella i no ho he encertat. Rectifique, doncs. Però, què i per què haig de rectificar?

A ran de la publicació a can Mompó del relat amb què vaig participar al Bolet Literari –De què parlem quan parlem de fer un pastís de xampinyons–, dos amics (amic i amiga) m’han fet sengles esmenes. Joan–Carles Martí em deia açò:

«…un petit retret, amic Toni si passeges per ca’n Mompó: no et cal arribar tan lluny. Un Stoner és argot en anglès i ve de pedra en el sentit de “droga”. Significa un que està constantment “apedregat” o “penjat” o algú que és un “fracàs”. No sé fins a quin punt n’eres conscient però això tindria una lectura en una traducció a l’anglès. O els poses uns cognoms catalans qualsevol als teus protagonistes o ho tens molt clar. Posar cognoms anglesos situa l’acció en terres de llengua anglesa.»

 Jo he aprofitat l’avinentesa per a fer pública confessió de cagadubtes:

 Una “paròdia” molt seriosa

Salutacions, Joan-Carles.

Aquest del bolet és el primer relat que he escrit en el que l’espai i els personatges estan situats lluny de casa nostra. I val a dir que m’ha costat a muntó haver de prendre la decisió. Al capdavall -és cert-, podrien haver-se dit Sara, Robert i Maria i això no haguera canviat essencialment el relat. Excepte en un cosa: la quimera que li hauria quedat a l’autor. No debades, el relat és un homenatge, per dir-ho així, a Raymond Carver. Cal dir que les seues històries em resulten depriments, tanmateix admire el seu estil narratiu. I com sempre passa, quan no pots imitar com voldries l’estil –o creus que no el pots imitar–, dius, com en el meu cas, que intentes una “paròdia”. Per si fluixeja l’intent oferir una excusa més o menys convincent. Per a mi i per al lector. Tanmateix, ha estat una “paròdia” molt “seriosa”. No debades, la “paròdia” oculta sovint la intenció d’assimilar l’estil, les formes, i reproduir-les des d’una una altra perspectiva, la pròpia. Se’n diu tradició literària.

M’ha deixat amb la quimera al cap, l’amic Joan-Carles, i llavors, tot a continuació, l’amiga Clídice s’ha afegit a atiar el foc de la quimera:

«M’ha quedat un dubte, però, hi ha romaní a Amèrica? Ara em caldrà buscar-ho.»

M’ha agafat el pànic. Ho he buscat. Efectivament, el romer o romaní no és natural als Estats Units, ni enlloc de vast continent americà. Això em passa per voler ser “cosmopolita” i voler situar històries en llocs que desconec. Ja em va passar amb el relat Nicotina. En aquest relat, el protagonista arriba al Brasil i obre un estanc. Tanmateix, una lectora d’origen brasiler em va fer saber que al Brasil no hi trobaria jo cap d’estanc.

Rectifiquem, doncs. Atès que encara podem, corregim. He esmenat el relat. Bàsicament els noms, els de les persones i el d’un carrer, per fer l’espai de l’acció més identificable. Les trobareu incorporades al pdf que he adjuntat en aquest post: De què parlem quan parlem de fer un patís de xampinyons II. No he retirat el document amb el relat original, ni Mompó ha rectificat el que ha penjat al seu blog. Si esteu desficiosos/es i no teniu res més útil a fer, podeu comparar les dues narracions i, si en teniu ganes, opineu sobre quin efecte us causa, o quina trobeu més versemblant, més propera, o més “literària”…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!