Cucarella

Toni Cucarella en roba de batalla

22 de setembre de 2014
10 comentaris

Què fer quan una editorial no paga els drets d’autor

agonia heretaràs hòmens lenta paraula

Per quins motius una editorial no paga els preceptius i legítims drets d’autor? Més i tot si l’editorial ha tramès a l’autor la corresponent liquidació perquè en done la conformitat (una altra cosa és que l’autor, si és crèdul de mena o ignorant per comoditat, se la crega) i cobre, com és de dret. Amb més raó —cobrar— si la liquidació presentada a l’autor és positiva, és a dir, shan venut exemplars.

Si reiteradament no cobra, l’autor pot sospitar que l’editorial potser passa per un mal moment econòmic (no obstant continue, en algun cas, publicant nous títols). L’autor, si fóra aquest el lamentable supòsit, podia entendre la situació i assumir, solidàriament, el mal tràngol. Amb els temps que corren, potser no li ve de nou a l’autor. Per desgràcia.

Però l’editorial no s’ha posat en contacte amb l’autor ni per a pagar-li ni per a explicar-li els motius de no pagar-li. Simplement no li paga i punt. Què cal fer en aquest cas? Podríem tirar l’afer als tribunals, pagant i tot la disuassòria taxa Gallardón. I passar-se anys pleitejant. Fins que a la fi hi haja una resolució del cas. Però, és clar, parlem de quantitats modestes. Seria contraproduent posar-se en mans de jutges i advocats: no batríem ni per palla. Més val perdre que més perdre.

Així doncs, només li queda a l’autor el camí de denunciar el contracte de publicació i tirar-ho tot pacte. Trencar palletes amb l’editorial, bo i assumint que mai no cobrarà els llibres venuts que li deuen ni els que es vendran en el futur. Perquè l’editorial pot continuar distribuint i posant a la venda aquests exemplars, mentre li’n queden de les edicions vives, o fer-ne reimpressions a esquenes de l’autor:si abans tant li feia informar-lo, menys l’informarà ara, atès que, de més a més, seria un reimpressió il·legal. La decisió més digna, doncs, si més no per a l’autor, és, com deia, trencar palletes, i perdre-ho tot.

Trencar palletes: això és el que he hagut fer amb l’editorial 3i4. En exhaurir-se el termini legal d’explotació de 10 anys de la novel·la Quina lenta agonia, la des ametlers perduts (premi Andròmina 2003), vaig comunicar a l’editorial la meua negativa a renovar-ne el contracte de publicació. Mesos més tard, he hagut de comunicar a la mateixa editorial que considerava vulnerats els contractes d’edició dels llibres Heretaràs la Terra, L’última paraula i Hòmens i falagueres per no haver rebut les corresponents liquidacions econòmiques. No he obtingut cap resposta. Entenc aquest silenci com una forma de menyspreu. Menyspreu reiterat, conscient.

Hi ha editorials que consideren que fan un favor a l’autor quan li publiquen un llibre. Hi ha autors que així ho consideren també, i pagats i satisfets amb el llibre publicat, tant els fa quina promoció puga fer-ne l’editorial, quants llibres n’ha venut o quants li diu que n’ha venut, deixant-hi de banda si rebrà o no els corresponents drets d’autors. Aquestes editorials tenen el convenciment que la vanitat de l’autor de veure’s publicat i reconegut, ni que siga només en el seu rogle, ja és suficient remuneració. I se n’aprofiten. Com si la literatura només tinguera per innoble objectiu alimentar la vanitat de qui escriu. Almenys això supose jo que deuen pensar els propietaris de les editorials que actuen amb aquesta prepotència. Arriba a cansar aquest menyspreu. Fins i tot a fer-se insuportable. Insuportable la sensació d’impotència. Insuportable tanta falta de respecte.

No us demanaré que deixeu de comprar els llibres que he publicat a l’editorial 3i4. Només volia que sabéreu el pa que s’hi dóna. I perquè crec que no tinc cap altra manera de defensar els meus drets legítims i la meua dignitat com a escriptor que explicar aquesta situació. Encara que cal suposar que no servirà de res. Més i tot, encara hi haurà que m’escarnirà: encara qui haurà qui m’acusarà d’haver fet un mal servei al país per haver tret aquests draps bruts al sol. Tant se me’n dóna: no tinc res a perdre. Us estalvie l’exabrupte final (d’impotència).

  1. Tot el meu recolçament [moral] i solidaritat.

    Pel que es veu, els corruptes són més que no pas els del PP… De ben segur que aquesta editorial haurà tret algun planfet (o, fins i tot, un senyor “totxo”) carregant-se la corrupció del PP. Fariseisme pur i dur.

    Atentament

  2. I ¿qué farem?, ¿tant sobrats estem en aquests moments dels nostres -nostres- escriptors?.
    Pot ser que l´editorial passe un mal moment, pero… tota editorial comença en l´escriptor, no acaba, ¡comença!. Sense ell l´editorial no existeix. A veure: ¿qué pugem fer?

    Sort . Toni.

  3. Sr. Cucarella,

    Us considero un dels grans narradors que tenim en català actualment. Tingueu present que n’hi ha que volem seguir gaudint de la vostra obra. Ànims i endavant.

    Llegir aquesta entrada al vostre bloc m’ha deixat tocat, fotut. Creieu-me.

  4. Doncs, els que faríem amb qualsevol altra empresa que incompleix els contractes: anar als jutjats i denunciar-los. Els treballadors no tenim cap altra sortida quan l’empresari fa d’empresari. Ànims, Toni!

  5. El paper de l’editor evoluciona actualment més lentament que el de la societat, i sovint no dóna respota ni a les necessitats dels escriptors ni a les dels lectors.
    Abans el paper de «fabricant» de llibres, entesos com a objectes físics era el primordial i econòmicament majoritari. Ara, amb l’adveniment del llibre digital, que no vol dir necessàriament sense paper, una gran part no assumeixen com a principal la tasca de ser pont entre el lector i l’autor i continuen com a industrials, potser en el mal sentit de la paraula.
    Fer de profeta sobre el futur del llibre —parlo de llibre per incloure també les menes no necessàriament literàries— és molt arriscat i segurament propens a errors importants, però això no vol dir que no es puguin diagnosticar, o al menys sospitar, les possibles futures errades. M’arrisco amb un parell de percepcions relacionades amb l’electrònic:
    Com a la indústria discogràfica no sabran què fer per evitar la còpia incontrolada; i tampoc no estan trobant un sistema de distribució adequat, sovint diuen que les «llibreries» a la web els cobren el mateix marge que les físiques, i això és un absurd quan la despesa operativa és al menys cinc vegades mės baixa.
    En definitiva, autors i lectors hem de cercar noves vies, i els editors s’haran d’adaptar a les nostres necessitats i possibilitats i no a l’inrevés.

  6. El meu consell es que sí que demandis. Els procediments de reclamació de deutes inferiors a 2.000 euros no impliquen taxes i no hi cal advocat ni procurador. Són els dits procediments monitoris: una demanda senzilla, un relat dels fets ordenat, la documentació que tinguis (contracte, liquidacions etc.) i posar clara i neta la quantitat que et deuen. Si supera els 2000 euros, no t’amoïnis. Divideix la reclamació per anys o per llibres i fes-ne tantes com calgui. Et puc ben assegurar que aquests procediments no triguen anys. En pocs dies els requereixen formalment de pagament via judicial i, en uns mesos, comptant amb la seva oposició i tot, resolt.
    Ara bé, si sospites que hi ha hagut més coses com ara reimpressió il·legal de llibres o falsificació de les liquidacions, a més del deute civil podríem estar parlant d’alguna o diverses infraccions penals, delictes. I posar una denúncia al Jutjat de Guàrdia o a la caserna més propera és totalment gratuït. Hi expliques els fets i hi portes les proves o els indicis que tinguis al teu abast, els testimonis, d’altres casos que coneguis… I la roda comença a rodar.
    Ja has «trencat palletes», ara cal que decideixis si a més, vols cobrar i fer-los pagar. Si no ho fas no és per diners, que et pot sortir de franc.

  7. Hola Toni, lamente que la editorial 3-i-4 s’estiga portant tan malament amb tu, tinc entés que aquesta editorial pertany a N’Eliseu Climent.

    Si, ja ho sé, pot ser 3-i-4 tindrà un gerent diferent, un equip directiu, una estructura d’empresa que camuflarà la pertanyença a N’Eliseu, però a la fi, qui talla el bacallà és ell.

    Eliseu no deuria consentir que la seua editorial fes aquestes coses, coneixent (com segurament coneix) aquesta situació i segurament altres similars, deuria prendre part al conflicte i donar ordres per a solucionar-lo, o almenys parlar amb tu i pactar la forma de pagament, si és que 3-i-4 té dificultats econòmiques, tots abans de callar i amagar el cap baix l’ala.

    De vegades les persones que han tingut i tenen certa rellevància, es creuen superiors i per damunt de la resta de mortals, actuen amb menyspreu i supèrbia i tracten als altres com a sers inferiors, ni tant sols els concedeixen “l’honor” de parlar amb ells, ni donar-los cap explicació, ni intentar resoldre els conflictes. Si ho mirem bé, en certa manera aquesta supèrbia és la que empren els governs espanyols envers els catalans, ells són importants i nosaltres no som res i per això ens ningunegen.

    Vaig coneixer fa mólts anys N’Eliseu Climent i part de la seua rèqua de subordinats-col.laboradors (Joan Francèsc Mira, Toni Royo, Vicent Pitarch, etc) i ja en el seu temps vaig tindre discrepàncies amb ells, no són el que volen aparentar, fins al punt que fa anys que jo passe d’ells, tinc anècdotes d’aquesta supèrbia, aquest menyspreu, aquesta suposada “superioritat” envers els altres.

    Espere que el tracte que t’estan donant no siga una mena de persecució o venjança per ser tu fidel a la Nació Catalana (Països Catalans), cal teindre en compte que aquesta gent són els que fomenten la “Nació Valenciana”, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Bloc, Compromís, etc.

    Un amic meu de fa anys els va batejar d’una forma mólt gràfica a tota aquesta gent que sempre es queda a mig camí i que renuncia a la primera de canvi a idees fonamentals, els va batejar com els de la “coqueta beneïda”, a mig camí entre beatos, porucs, nacionalistes d’aparador i botiflres, amics del Jordi Pujol i CyU (Conveniència y Unción).

    Endavant Toni, estem amb tu, no defalleixes, dona’ls canya, recupera el que és teu, fes el que t’aconsellen més amunt, divideix el deute per llibres, per anys, etc, amb quantitats inferiors a 2.000 € i així no tindràs que pagar les taxes Fachardón i ves als jutjats a recuerar el que et pertany.

    Salut i Països Catalans !!!!

Respon a Jordi Domènech i Arnau Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!