Cucarella

Toni Cucarella en roba de batalla

15 de setembre de 2010
5 comentaris

No cal saber un brot d?economia

Ja dic, de bon començament, que, com en tots els oficis, d’economistes n’hi ha de bons i de roïns. Però, de quina casta o qualitat són els qui ocupen càrrecs de govern (ministres, directors generals, consellers, governadors del Banc d’Espanya) o formen part d’institucions polítiques i financeres europees i mundials (Comissió Europea, Banc Central, Banc Mundial, FMI…)?

En teoria, són –o haurien de ser– grans especialistes en la seua matèria, gent ben formada i aparentment competent. A tots aquests, però, no se’ls va sentir dir ni huec mentre s’unflava la bombolla especulativa com una bambolla de pus. No van dir ni huec ni van prendre cap mesura preventiva. D’altres economistes, aquests de casta més «subversiva», potser «antisistema», advertien que tard o d’hora la bombolla esclafiria i llavors vindrien els gemecs. Els economistes oficials, mentrestant, els que ocupaven i ocupen alts càrrecs de «responsabilitat», estaven desapareguts, callaven mentre contemplaven les llustroses vaques grasses de l’economia. No foren capaços de preveure’n les conseqüències? Si el seu silenci va ser simple incompetència, per què encara ocupen càrrecs d’importància? I si coneixien cap a quin abisme ens precipitàvem, per què s’ho miraven plegats de braços?

En aquell temps pertot arreu s’arreplegaven grans beneficis. Vivíem en Xauxa. La màquina de fer diners no parava de fabricar-ne i de repartir-ne. «Laissez faire, laissez passer». Fins que, com alguns havien advertit sense ser escoltats, la bombolla, grossa com una paparra afartada, rebentà. I tot d’una aparegué la crisi. Acomiadaments massius, la borsa en caiguda lliure, els bancs amb l’aigua tòxica al coll, els governs de cagarrines…

Els economistes oficals, els altíssims càrrecs, ara han eixit a la palestra i han denunciat l’onerós dèficit públic. Han proposat mesures contundents per a superar la crisi. Però no s’han posat contra els qui l’han provocada. S’han posat contra els assalariats, que han vist reduït el seu salari, allargada l’edat de la jubilació, perduts bona part dels seus drets laborals, i ara amenacen de tocar-nos les pensions i qui sap quantes més, de «mesures responsables per a pal·liar la crisi».

Si algú aspira a ser ministre, membre de la Comissió Europea, president d’algun dels grans bancs, que siga economista, competent o més inútil que Pota, és del tot irrellevant, fins i tot no cal ni que sàpiga fer una o amb un canut: el que importa, atès el càrrec que ha d’ocupar i les mesures que ha de prendre, és que siga prou fill de puta.

  1. a la funció pública no hi van els bons, que aquests ja guanyen set vegades més a la privada. I si que ho sabien, però estaven enfeinats tots plegats, públic i privats, en fer bo allò de <i>coge el dinero y corre</i>.

    Ah! i moltíssimes gràcies! 🙂

  2. Viatgeu a l’Índia i s’adonareu de com ha sigut la història de la humanitat: una lluita de classes eviterna i irresoluble.
    És eixe le món que sempre ha bategat (ara amb més puixança) per davall de fines pàtines de democràcia o progrés.
    A l’Índia, sobretot en la zona baixa del Ganges (l’estat de Bihar n’és un exemple palmari) encara hi ha esclavatge.
    En Europa també, però més subtil, tot i que va perdent eixa subtilesa i ja es manifesta sense embuts, ¿tat?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!