Cucarella

Una de les aspiracions més importants, i més necessàries, que havíem aconseguit de situar com a objectiu essencial en l’horitzó del segle XX, després de segles d’ignorància mútua, era la consolidació d’un espai -d’un mercat- complet per a la llengua i la literatura catalanes, i consegüentment la consolidació d’una consciència integral i no fragmentada. No ha estat possible.

Aquest és el nostre fracàs. I no és un fracàs menor. En aquest segle XXI és un fet provat que la desintegració de la llengua catalana avança de manera imparable, i no hi ha consciència comuna que ho ature perquè no existeix. Ben al contrari. La unitat del català, insistiré a dir-ho, no es defensa des de les declaracions, diàfanes o perifràstiques, d’unitat lingüística, avui de renovada dialèctica jocfloralesca, sinó des del convenciment i des de l’actuació coherent, és a dir, política. La unitat del català s’expressa, diguem-ho així, com una estructura de pensament. Si la lingüística diu que concep unitàriament la llengua catalana, per què no l’estudia en la seua totalitat i aporta solucions normatives per al conjunt en comptes de fer-ho, com ara, separadament? Quan el creador i l’investigador i el periodista invoquen la literatura catalana haurien de considerar-la, i pensar-la, en el seu conjunt i no fragmentadament. Ací és on hem fracassat. Actualment, cadascú considera la llengua i la literatura catalanes segons la seua parcel·lada consciència, a la manera d’una simple administració autonòmica, i en conseqüència afavorint-ne la secessió per fragmentació.

Enguany es commemora el centenari de Joan Sales. Escriptor fonamental de la nostra literatura. Si haguérem arribat a consolidar aqueix necessari espai unitari, aqueixa consciència de literatura completa, l’efemèride hauria tingut a Xàtiva un ressò especial. Entre els mesos de febrer i abril de 1937, Joan Sales va ser destinat en aquesta ciutat com a oficial republicà. Ens aquest breu espai de temps, però, va escriure des d’ací algunes de les cartes a Marius Torres i a Mercè Figueres. Fins i tot Sales escriu i data a Xàtiva els poemes Amarint i Rosa de Xàtiva. Tot plegat, i atesa la importància de l’escriptor dins la nostra literatura, hauria d’haver merescut un mínim d’interès. Però Joan Sales, per a la majoria de xativins, i de valencians, no forma de part de la nostra cultura. Ni de la de nostra llengua. Si avui governa a Xàtiva un alcalde del PP, com a espanyol que és no podem esperar que entenga la importància literària de Joan Sales. Amb aquests degenerats polítics i saquejadors de l’erari públic del PP alguns pacteren, fa uns anys, «la pau lingüística». Si aquella pau haguera estat vertadera i no un enganyabovos, avui Joan Sales seria recordat i homenatjat a Xàtiva com un escriptor nostre. En comptes d’anar avant, hem anat arrere, com els carrancs. I encara no hem parat de recular.

Estimada Mercè:

Ja fa cinc dies que sóc a Xàtiva i encara em dura la impressió d’haver arribat al paradís terrenal. Torno a ser en terra catalana al cap d’un mes d’haver-ne sortit; l’accent del país, tan semblant al de la meva Vallcarca, em sembla música angèlica.

Xàtiva, dimecres 10 de març de 1937