Cucarella

«Capitulet a Vicent que està en el portalet de ca Sebastià!». Atents sobre la mota que feia
de mare, guaitàvem tots els possibles amagatalls del carrer. «Capitulet a Marinyeves que està darrere el muntó de llenya!». Conforme ens anàvem invocat, abandonàvem els
resguards i eixíem enmig del carrer, encara amb l’esperança que algú de més ben
parapetat saltara de sobte sobre la mota-mare i proclamara el crit alliberador de «pot en
terra!».

Sempre hi havia, però, qui jugava a fregar el bací i es ficava on no devia, com
ara Toni Peris, enguisca i buscaraons. Quan li pegava el rot, “allà” que corria a amagar-se. I
si pagaves, només et quedaven dues opcions: fer ulls cecs i tornar a pagar, o jugar-te-la,
amb l’esperança que Matilde Pont estiguera faenejant ben endins de sa casa i no poguera
sentir-ho a dir: «Capitulet a Toni Peris que està en el cos sense ànima!». Res era l’escama que
movia si ens ho sentia, Matilde Pont… Apareixia llavors feta un bou enmig del carrer:
«Morrals! Pendons! Si me’l destrosseu, me’n pagareu un d’igual! Morrals!». Finalment,
reballava l’esguit felós: «Enveja; molta enveja és la que campa solta per este carrer…»

Al nostre carrer hi havia qui tenia una Mobilette, una Guzzi, una Torrot…
Abundaven, això sí, les bicicletes, algun carro, haques, matxos i fins i tot alguna mula
cocera… De cotxes, però, no n’hi havia cap ni un. La gent que habitava el nostre carrer
eren treballadors a jornal, i, com se sol dir, de treballar ningú no se’n fa ric. Ara bé: això de
ser ric no preocupava massa tampoc. Excepte els diumenges de vesprada, per la quiniela.
Tanmateix, sempre hi havia qui, tot i la curta soldada, li agradava aparentar, si no de ric
de “riquet”: aparentar-ho i bafanejar-ne. Per això, el dia que vam descobrir aquell Gordini
groc aparcat a la porta de ca Martí Mora i Matilde Pont se’ns va quedar la boca com un
rap. Quina loteria els havia eixit?, ens interrogàvem. «Ie, Martí, que has venut el fem?», els
xeringaven els més sorneguers. La mateixa vesprada del descobriment, després que
Matilde Pont s’haguera tret l’esquim posant-li llustre a la carrosseria del Gordini, Martí
Mora va explicar com havia anat la cosa al rogle nombrós que es delia per conèixer com
uns del seu mateix braç havien pogut adquirir aquell cotxe, ni que tinguera correguts més
quilòmetres que un xavo fals…

–Xe, res –va escudellar Martí Mora, mig desmenjat, a l’encuriosit veïnat–, que
tenia estalviats quatre gallets i m’han posat l’oportunitat als morros. Perquè, jo, clar,
comprar un cotxe complet no puc pagar-lo en l’acte. Així és que primer he comprat la
carrosseria i les rodes, i, quan podré, que qui me l’ha venut m’ha dit que té espera,
compraré el motor, tot sencer o a peces…

En aclarir-se l’afer, tothom va anar desfent el rogle ràpidament i tornant-se’n
cap a casa, decebuts i despagats. Mentrimentre, tot a cau d’orella, mig burletes mig
desencisats, s’ho comentaven, unànimes: «Redell, i quin bolet! Tot això era? Però, anem a
vore: què és un cotxe sense motor? Eh? Què és? Eu, això: no res: un cos sense ànima»…

De la novel·la Els camps dels vençuts