Cucarella

El meu amic Ricard ha decidit canviar d’ofici. S’ha fet forner. Ha llogat el Forn del Xurro, a Roglà (en realitat és a Corberà, però ací a tothom li fa peresa dir a continuació l’altre poble, i això que és el més gran). Dissabte va convidar família i amics a l’acte ritual de l’encesa del forn. Feia quinze anys que estava en desús. I Ricard, bon artesà de l’ofici d’obrer de vila, l’ha reparat -amb alguna ajuda especialitzada quan ha calgut- i l’ha deixat en condicions de tornar a fer cuites. L’ha ressuscitat.

Així doncs, dissabte érem davant la boca del forn per tornar a donar-li vida, retornar-li el foc, la temperatura. La foguera del retorn la van encendre Jesús, l’últim dels Xurros que va coure pa en aquell forn, i les seues germanes Vicentica i Pilar. Va ser son pare qui va donar l’últim nom al forn, que és el que ara també recupera: el Forn del Xurro. Els deien així perquè provenien de Xèrica (Alt Palància).

Tanmateix aquest forn es remunta a molts segles arrere. No debades és ubicat al carrer Forn, cosa que ja ens indica que des dels orígens de l’antiga alqueria de Corberà ja devien coure el pa en aquest carrer. Un carrer que es troba just al costat de l’ermita de Corberà, paral·lel a la plaça on antigament hi havia hagut el palau. El forn és dels que s’anomenen “moruns”, tot i que l’actual sembla ser que va ser refet fa tres segles.

El meu amic Ricard s’ha estimat més recuperar el forn i coure amb llenya que no substituir-lo per un de modern, elèctric. Dic jo que el pa li eixirà més gustós. Potser amb aromes de fusta de taronger, ara que la taronja va de baixa i tothom n’abandona el cultiu i arranca els arbres.

És una llàstima que jo visca a l’altre cantó del poble. Perquè una cosa és comprar el pa i una altra portar a coure l’arròs al forn travessant carrers amb la cassola tremolant entre les mans. Certament no és igual un arròs al forn cuit en un forn de gas o de llum que en un forn de llenya. On va a parar! No he tornat a fruir d’un arròs cuit en forn com cal d’ençà que era adolescent i vivia al carrer Blanc. D’ençà d’aleshores que no he tornat a menjar cabeçoleta de cabrit, ni m’han donat a tastar cap altre pa tan gustós com el que feia ma tia Pepica, a qui jo esperava amb deler de panarra quan ella eixia del forn carregada amb la post i em regalava una punta cruixent, encara calenta.

Potser ara que Ricard s’ha fet forner farem un dia un comboi i tornaré a sentir el gust d’un arròs al forn com cal (amb tanda, per exemple) o una cabeçoleta de cabrit. De moment, quan Ricard s’estrenarà amb el seu pa, menjarem pa cuit en un vell forn de llenya. I serà com reanimar la memòria de les papil·les del gust.