Cucarella

Toni Cucarella en roba de batalla

8 de febrer de 2014
4 comentaris

Darreres anotacions sobre (o contra) l’AVL d’un “individuo asilvestrado”

Els qui tan convençudament i enardidament pactaren amb el PP la “pau lingüística”, i alhora l’AVL, crec que ja hauran après la lliçó de realisme polític que els explicàvem, sense èxit, alguns “individuos asilvestrados”, com ens denomina Josep Torrent, director regional d’El País, periòdic de referència del jacobinisme espanyol a tota ultrança. La lliçó, que encara són a temps d’aprendre i interioritzar (si volen), és la que diu que pactar amb el PP és llavar-li el cap a un tinyós. Fi del primer cap.

Ara en mamprenc un altre, del mateix embolic de cordes, però. L’altre dia vaig llegir que l’actor José Luis Gómez ha estat elegit nou acadèmic de la RAE. Segons que tinc entès, en aqueixa acadèmia hi ha, a més d’actors, científics, lingüistes, periodistes i fins i tot escriptors. Llavors he pensat en la composició de l’AVL i m’he preguntat quants n’hi ha que siguen actors, científics, cantants, periodistes, fins i tot escriptors.

No n’hi trobareu gaires. Ni molts tampoc. No hem d’oblidar que la majoria dels escollits hi accediren al càrrec no pels seus mèrits en la matèria de la qual havien de ser autoritat, sinó pel seu perfil polític. Jo, “individuo asilvestrado”, que diu aquell periodista “del régimen”, recorde –n’he fet esment en un apunt anterior– que durant les converses prèvies a “la pau lingüística” i a l’AVL, el “consell de notables” que sumava afectes al pacte va cridar a consultes a tota mena d’associacions. Tanmateix, va bandejar-ne una de prou significativa, si més no al meu entendre, sobretot si es tractava de firmar la pau amb la creació d’una (altra) entitat normativitzadora per a la llengua dels valencians: l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la qual eren socis una part important dels creadors literaris del País Valencià. Si aquell consell de notables va escoltar l’opinió de l’AELC va ser perquè s’hi va presentar sense ser convidada. Més i tot, posteriorment, ja constituïda l’AVL, l’únic escriptor de novel·les que en forma part, el vicepresident Josep Palomero, militant del PSOE, de la mateixa manera que qui va ser la primera presidenta de l’AVL era militant del PP, va intentar cabdellar alguns escriptors de l’AELC perquè abandonaren l’entitat per afegir-se a una altra de nova creació, tanmateix “bilingüe”, segons que m’explicaren alguns dels “temptats” per Palomero, i que havia de rebre substancioses subvencions públiques per a la realització d’activitats literàries. L’intent “secessionista” no va quallar.

Vull dir amb això que l’AVL va nàixer menyspreant la literatura del País Valencià. El baix perfil cultural de bona part dels acadèmics contrasta amb el definit perfil polític que va ser determinant per a la seua elecció. Per això l’AVL no compta amb creadors de llengua, amb creadors de cultura, només amb baratadors de paraules: tu m’aproves “artista” i jo t’aprove “artiste”, i tu i jo “artistassos”.

Amb tot, malgrat el baix perfil cultural de la majoria dels membres de l’AVL, finalment ha estat acollida i beneïda per la majoria d’entitats associatives i polítiques valencianes que diuen defensar “la nostra llengua”. Més i tot després de l’atac furibund del PP. Com si l’eixida de solc del corrupte partit de Zaplana, Camps, Fabra, Gürtel i companyia haguera concedit un crèdit especial als membres i a l’entitat “agredida”.

I una reflexió final: els valencians serem que allò ara defensem. L’abast de les nostres aspiracions determinarà la qualitat cultural del nostre país en el futur. Estic convençut que amb l’AVL la cultura dels valencians assolirà els més alts cims de la mediocritat. Però, és clar, aquesta és l’opinió, sens dubte avinagrada, d’un escriptor valencià en llengua catalana, de més a més, o potser per això, “individuo asilvestrado”.

  1. Benvolgut Toni,

    Vivim en un esquizofrènic país sodomitzat per la mediocritat, a totes dues bandes de l’Ebre: l’IEC, per exemple, no és cap exemple de dignitat, i ho dic amb molta recança. Des de l’IEC (el Principat regionalista i regionalitzant) s’ha permès l’aberració de l’AVL i fins i tot hi ha personatge que, desvergonyit, seu el seu cul en totes dues institucions. Això ja passava en el 2002 i s’esdevé ara en el 2014. D’altra banda, una Universitat captiva i desarmada -també a totes dues vores de l’Ebre- per la mediocritat endogàmica imperant contribueix a la perversió. Si no t’hi avens, a la corrupció que genera acadèmics i fabrica canongies en departaments universitaris, ja ho veus, t’assilvestres. Certament, encara existeix un País Valencià assilvestrat, digne, honest, actiu, culturalment sa. I que dure!

  2. Que encara hi haja gent que es crega les mentides que, periòdicament, ens rota a la cara la màfia anomenada PP, és un signe evident de la societat en què vivim.
    En un món com el que Salvador Espriu descrivia en aquell famós poema “on diuen que la gent és néta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” el PP ja fa molt de temps que no tindria cap credibilitat, únicament seria un referent de la mentida, l’estafa, la corrupció política.
    Les maniobres dels partits que ens enganyen sistemàticament, o ppretenen enganyar-nos, perquè es pensen que el poble és ignorant, inculte i per tant, fàcilment manipulable, ja no haurien de servir per a res, perquè a aquestes alçades de la pel·lícula ja sabem massa les seues intencions.
    Que el valencià és una variant dialectal del català, com ho és, posem per cas, el barceloní, és una evidència que no hauria de ser necessari tornar a repetir,  com no cal repetir que l’aigua és formada per dues parts d’hidrogen i una d’oxigen.
    Un diccionari hauria de ser una eina útil igualment per a un habitant de Benicarló que per a un altre de Novelda, de Manacor, de Cadaqués o de  l’Alguer. Hauria de servir per unir i no per separar, per  ajudar a la normalització de la llengua i, el que de cap manera hauria de servir és com a arma política.

     

  3. Divendres passat, al diari digital Assemblea.cat Gironès, Quim Monzó es meravellava d’haver trobat al nou diccionari normatiu de l’AVL el següent apunt sobre el mot llençolada: “Joc eròtic en el qual un grup d’hòmens s’asseuen al voltant d’una taula, de manera que la part inferior del cos quede tapada per un llençol gran, i després una persona situada davall de la taula practica una masturbació a un dels participants, que ha de fer creure als altres que no és ell qui rep l’estimulació genital”. Però ell, amb més coneixement de causa que molts altres, sap que la veritable llençolada fou la pròpia creació de l’AVL.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!