Si no tenim el dret a conèixer la veritat, llavors sospitem-la

Mai no sabrem qui va
posar la bomba en la casa de Joan Fuster
, ni sabrem el nom del terrorista o
terroristes que intentaren matar Sanchis Guarner i Vicent Ventura, entre d’altres. No ho sabrem
mai. I no ho sabrem perquè qui hauria d’investigar aquests actes terroristes potser
siga el mateix que els va instigar. Aleshores, puix que no tenim el dret a
conèixer la veritat, fem ús almenys del dret de sospita. Sobretot de sospitar
de qui no compleix el seu deure democràtic. Perquè prou sabem per experiència
que la raó d’estat sempre actua contra la raó democràtica.

El gener d’enguany va
fer trenta anys del cas Scala (15 de gener de 1978). Uns còctels molotov reballats
contra aquesta coneguda sala de festes de Barcelona causaren la mort de quatre
treballadors. Es va vincular la
CNT
amb aquest atac –llegiu en aquest enllanç el relat extens
d’aquell fet
–, i això va estroncar el creixement del sindicat anarcosindicalista,
el més potent durant el període republicà. Jo n’era militant aleshores. Amb el
temps s’ha sabut que el veritable inductor d’aquell acte va ser un infiltrat de
la policia, Joaquín Gambín. El responsable de la policia espanyola en aquelles
dates era el Ministre de Governació Rodolfo Martín Villa, avui en nònima de
Sogecable i d’algunes empreses més.

Les primeres bombes impunes
contra Joan Fuster i Sanchis Guarner són, precisament, de l’any 1978. Tot i que
l’atemptat més greu contra l’escriptor de Sueca va tenir lloc l’11 de setembre
de 1981: 2 quilos de goma-2 rebentaren l’entrada de la casa, mentre a dins hi eren
Joan Fuster, Vicent Salvador i Jaume Pérez Montaner. En aquelles dates, Rodolfo
Martín Villa ja no ocupava la cartera de Governació, però formava part del govern
com a Ministre d’Administració Territorial.

Després vingué la
victòria del PSOE, a l’Estat espanyol i a la Generalitat
Valenciana.
El silenci còmplice va continuar. Però aquesta és
la història d’una altra infàmia. O potser totes dues són part de la mateixa
infàmia: l’oxímoron “democràcia espanyola”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *