Cucarella
Toni Cucarella en roba de batalla
Si no tenim el dret a conèixer la veritat, llavors sospitem-la
Mai no sabrem qui va
posar la bomba en la casa de Joan Fuster, ni sabrem el nom del terrorista o
terroristes que intentaren matar Sanchis Guarner i Vicent Ventura, entre d’altres. No ho sabrem
mai. I no ho sabrem perquè qui hauria d’investigar aquests actes terroristes potser
siga el mateix que els va instigar. Aleshores, puix que no tenim el dret a
conèixer la veritat, fem ús almenys del dret de sospita. Sobretot de sospitar
de qui no compleix el seu deure democràtic. Perquè prou sabem per experiència
que la raó d’estat sempre actua contra la raó democràtica.
El gener d’enguany va
fer trenta anys del cas Scala (15 de gener de 1978). Uns còctels molotov reballats
contra aquesta coneguda sala de festes de Barcelona causaren la mort de quatre
treballadors. Es va vincular la
CNT amb aquest atac –llegiu en aquest enllanç el relat extens
d’aquell fet–, i això va estroncar el creixement del sindicat anarcosindicalista,
el més potent durant el període republicà. Jo n’era militant aleshores. Amb el
temps s’ha sabut que el veritable inductor d’aquell acte va ser un infiltrat de
la policia, Joaquín Gambín. El responsable de la policia espanyola en aquelles
dates era el Ministre de Governació Rodolfo Martín Villa, avui en nònima de
Sogecable i d’algunes empreses més.
Les primeres bombes impunes
contra Joan Fuster i Sanchis Guarner són, precisament, de l’any 1978. Tot i que
l’atemptat més greu contra l’escriptor de Sueca va tenir lloc l’11 de setembre
de 1981: 2 quilos de goma-2 rebentaren l’entrada de la casa, mentre a dins hi eren
Joan Fuster, Vicent Salvador i Jaume Pérez Montaner. En aquelles dates, Rodolfo
Martín Villa ja no ocupava la cartera de Governació, però formava part del govern
com a Ministre d’Administració Territorial.
Després vingué la
victòria del PSOE, a l’Estat espanyol i a la Generalitat
Valenciana. El silenci còmplice va continuar. Però aquesta és
la història d’una altra infàmia. O potser totes dues són part de la mateixa
infàmia: l’oxímoron “democràcia espanyola”.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
que tot això és per posar-se a plorar, em faria un tip de riure quan escolto allò de “el modelo de la transición española fue ejemplar y todo un ejemplo a exportar”
Reconec que m’has agafat en fóra de joc: ignore el significat de la paraula oxímoron. Ara bé, al Gran diccionari de la llengua catalana aquest mot no hi figura! La llum l’he trobada al diccionari de la llengua ecspanyola que diu el següent:
oxímoron.
(Del gr. ὀξύμωρον).
1. m. Ret.
Combinación en una misma estructura sintáctica de dos palabras o
expresiones de significado opuesto, que originan un nuevo sentido; p.
ej., un silencio atronador.
Imagine que el que vols dir és que aquestes dues paraules “democràcia” i “espanyola” són antitètiques, antònimes, i per tant no poden anar juntes, ja que si és ecspanyola no pot ser democràtica.
Com sempre estem d’acord, company.
Bon treball recordatori i està bé que de tant en tant es recordin les mancances, però això dels oximorons és ridícul, em recorda allò de Javier Arenas que el PP i la corrupció són incompatibles. Aquesta mena de recursos literaris aplicats a la política…
I és que hi ha moltes maneres de “españolear”, encara que siguin negant-ho, com el burgès que es fa el pobre, que també és un esport molt espanyol.