Els habitants de l’idioma: Camot

Diem: “Hem quedat com Camot”, i
volem expressar que hem quedat malament, que les coses ens han eixit
entortellades, que hem estat víctimes de la desgràcia. De molts dels
personatges que hem anat anomenant -Tacó, Carracuca, Piu, Tronc, Garró…- només
coneixem allò que diu la frase que els reporta: de les seues vides, si és que
potser existiren de veritat i no foren protagonistes d’alguna rondalla
inventada, no sabem res més. En canvi, de Galima, roder de la Costera, alguna
notícia n’hem pogut donar. I tot seguit n’hi donarem de Camot. Abans de fer els
cinc cèntims de la seua desgraciada biografia, cal, primer de tot, donar les
gràcies a Vicent Orquín, bibliotecari de Xàtiva, que va ser qui em va
proporcionar les dades que tot seguit escudellaré. El que referiré de Camot ho
he amprat -manllevat- de l’article que l’any 1911 va publicar el prevere Pere
Sucias a l’Heraldo de Játiva, i que
va titular, com no podia ser d’una altra manera, Has quedat com “Camot”. [continua…]

Foto: Plaça de les Forques, avui de la Bassa, en un gravat del segle
XVI de van den Wijngaerde.

Francesc Navarro, més conegut pel
malnom de Camot, va nàixer a Xàtiva, al barri de les Barreres (extramurs de la
ciutat), l’any 1780. De jove va seguir l’ofici de son pare: carreter. Però,
segons Sucias, Camot era amic del comboi i la gresca, freqüentava les tavernes
i tenia fama de fatxenda i buscaraons. Com que li agradava la bona vida i
defugia la faena -fuig, faena, fuig!-, es va posar a roder, sobretot per la
zona de Cerdà, és a dir, pel camí reial. Feia robatoris de poca consistència,
però que el dugueren sovint a la presó. Fins que l’any 1826 feren la feta del
canonge Cebrià, home de família rica. Era vell, el canonge, i en tenien cura
una fadrina tan vella com ell i un acòlit. Vivia en el carrer que avui porta el
seu nom, i que puja des del final del carrer de Sant Francesc a la plaça de
Santa Tecla o de la Zona.

La colla de Camot va intentar
robar a cal canonge Cebrià. Amb un filaberquí feren un forat en la finestra,
despres amb un serrutx ampliaren el forat per tal de passar-hi el braç i moure
el passador que tancava la finestra. L’acòlit que convivia amb el canonge va
sentir el soroll i va descobrir el braç del lladre que intentava manipular el
passador. L’acòlit va agafar la corretja del pantaló i amb ella va lligar el braç
del lladre, de manera que aquest no podria fugir-se’n. Què feren els seus
companys ara que havien estat descoberts? El mataren d’una punyalada
al cor i li tallaren el cap i el despullaren, tot amb la idea que no pogueren
identificar el cadàver i, per tant, que no pogueren aclarir amb qui treballava
el mort.

Abans
de tres mesos, un llaurador va trobar el cap tallat en un paller de la partida
de Divendres. Ara que ja sabien qui havia intentat aquell robatori, la colla
de Camot va ser detinguda. Eren cinc en total, comptant-hi Camot. I tots foren
condemnats a morir en la forca. Camot havia de ser penjat l’últim i a part.
Però se’n va fugir esmunyint-se pel forat del comú. Va travessar tot el
clavegueram, i “molt va patir en el trajecte, unes voltes per l’estretor del
camí, i unes altres per les emanacions que l’ofegaven”. Finalment, va poder
eixir a la Font del Lleó, vora la porta principal de la ciutat emmurallada. Anava espentolat i
ple de merda. Va llavar-se en la font i va acudir a demanar ajuda al forn de Santa Anna.
Allí, un aprenent es va avenir a socórrer-lo, i mentre Camot s’amagava a l’alcavor el xicon va anar a buscar-li roba neta. Però mentre Camot dormia la fornera el va descobrir i va avisar la justícia. I el detingueren sense saber que era Camot. Pura
xamba. A partir d’aquell moment, Camot no pararia de lamentar-se: “Que
desgraciat que sóc!”.

Diu Sucias, i jo li ho traduesc:
“Als tres dies va arribar el botxí, a poqueta nit. L’endemà, se li va llegir la
sentència, i transcorregut el termini legal, allà a les onze del matí va
ordenar-se una processó a la porta de la presó. Al cap hi anava un redoblant
marcant un pas llarg; el seguia un cruscifix amb dos fanalets, l’un al costat
de l’altre; darrere hi venien moltes persones amb llargues capes, a la usança
d’aquell temps, i presidia tota aquella filera Camot en mànegues de camisa a
cavall d’un mal burro…” La comitiva va resseguir el carrer Montcada, la plaça
de l’Almodí, la plaça de Santa Tecla, fins a la plaça de la Bassa (dita
de les Forques). En tot aquest trajecte, Camot se’n planyia: “Sóc
molt desgraciat! No he mort
ningú, però vaig a ser penjat. Sóc molt desgraciat!”.

Val a dir que el relat sencer, i
extens, del prevere Pere Sucias, és ben colpidor; fins i tot s’hi atreveix a
fer una crítica contundent contra la pena de mort dient poquet i bo de l’ofici
de botxí.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *