Benvolgut Vicent,
avui voldria fer una exclamació en defensa de la pàtria. La pàtria segons el dir de Pessoa, de Carlo Levi, fins i tot de Francisco Ayala, per dir-ne alguns. La pàtria de l’escriptor, han proclamat tots ells, és la seua llengua. La teua llengua Vicent, la meua llengua; la teua pàtria, Vicent, la meua pàtria.
Però, ai, Vicent, que han calculat que aquesta pàtria nostra la llegiran quatre gats (un 10%) quan arribarem al 2050. Abans que acabarà aquest segle potser no quedarà cap dels qui es diran encara valencians que podrà llegir els teus versos com una pàtria viva que renaix en cada nova lectura. Serà com llegir Catul, Virgili, Horaci en el seu llatí original i mort. Com els llegies tu, Vicent, que tant els evocaves? Perquè tu vas ser un home culte, capaç de llegir-los en la seua llengua avui morta, i potser recitaries les paraules d’aquella pàtria extingida amb fonètica intuïda, exànime.
En el proper segle, segons que auguren experts, s’haurà extingit la nostra pàtria, Vicent. Ens llegiran, si ens llegeixen, també amb una fonètica exànime; una fonètica que a males penes vibrarà entre les parets d’un sala atibacada de llibres, il·luminada amb una blancussa llum tènue, sense un bri de pols sobre les taules límpides, asèptiques: com si li parlaren a l’alumini lluent d’un banc d’autòpsies. Perquè ja no ressonarà la nostra pàtria entre la pols dels carrers, sota els llençols de les parelles que s’estimen, ni entre les gents que s’aplegaran a fer-se’n una a ca Xulla a poqueta nit, o a ca qui siga i on siga que la gent s’hi aplegue a fer-se’n una en eixe temps que vindrà… No vibrarà la pàtria en cap de lloc d’aquest indret que encara avui és casa nostra. No et fa pena pensar que això passarà, Vicent? Que s’extingirà la pàtria, la nostra pàtria: la nostra llengua? Quan ho he pensat, i mentre ho escrivia, me n’ha fet molta, de pena. Però tot d’una he passat de la pena a la ràbia. Es mor la nostra pàtria, moriran els teus versos per no trobar una veu que els evocarà amb coneixement sentit de cada paraula, moriran aquestes paraules, però no tant per la tossuda infàmia dels qui volen fer-nos espanyols «por justo derecho de conquista». Morirà la nostra pàtria per desídia, Vicent. I és això el que m’indigna: la genuflexió continuada, l’amor fal·laç, que podria ser d’amo –aigua en cistella–, però que és submissió de criat servil: aigua de tramussos, aigua d’haver fregat el bací. Això m’indigna, Vicent.
De moment, però, ara i ací, fem per mantenir viu l’alè de la pàtria. Ací ens pariren, i ací estem. Fidels a la pàtria. A la pàtria segons el dir de Pessoa. I és amb ràbia que l’exclame. Ràbia de pàtria. Perquè aquest és el meu país.
Xàtiva, 15 d’octubre de 2014
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!