Cucarella

Creu el lladre que tots roben. Creu el crispat que tots crispen. I això no és així ni de bon tros. Excuses de mal pagador. De mal perdedor. A Pere Navarro l’han insultat i li han aventat una nyespla. Una agressió injustificable. Tan injustificable com la sèquia a posta que s’ha fet per a dur l’aigua al seu molí. Diu que l’agressió és fruit del clima de crispació que viu Catalunya. Ho diu un polític que ha convertit el seu partit en un ecce homo, en un sant llàtzer, en un drap fet a banderes. Criadeta sense paga a servei del PSOE redundància del PP, o si voleu escolà d’amèn de la Conferencia Episcopal Socialista Española de monsenyor Rubalcaba, ha dut el PSC a la picota, o el que és igual, a formar part de la ràcia fotografia en blanc i negre del Glorioso Movimento Nacional, al costat de lerrouxistes, populistes de got i ganivet, franquistes i neofranquistes, feixistes nous de rovellada divisa i vells d’aquella nazi División Azul, ciudadanos falangistes i etcètera, un llarg i espanyolíssim etcètera. El PSC ja no sap on li cau la càrrega. En conseqüència, Pere Navarro està crispat. Però la platerada de crispació que s’està engaldint se l’ha cuinada ell. El seu propi crispador és ell. Juan Palomo de la seua patètica crispació. I damunt s’ajunta amb uns altres que també se la crispen sols. Arreu manera se la crispen. Però diu (diuen) que crispen els altres. Valeriana, cavallers, valeriana. Valeriana, Navarro, valeriana. I vergonya. Una mica de vergonya. Valeriana i vergonya. Amb una culladerada de mel, si cal, si potser creu (creuen) que la vergonya té mal prendre.