Cucarella

Alfonso Rus, alcalde Xàtiva, president de la Diputació Provincial de València, president provincial del PP, president de l’Olímpic de Xàtiva C.F. (me’n deixe cap més?, està fent figueretes en l’aire per convertir-se en futur president del València C.F. Va a raca amb un grup de russos, que no són un clan familiar seu sinó un grup d’inversors de la pàtria de Putin, de Rasputin i d’Stalin. Es pensa ell que és com l’Esperit Sant, que pot estar en molts llocs a l’hora, i que pot abastar-ho tot. El president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, superior jeràrquic seu en el partit de Sanchis-Naseiro-Bárcenas, àlias PP, l’ha cridat a l’odre i a posar trellat i centrar-se en les tasques polítiques. Alfonso Rus, cohet d’eixides, li ha amollat que cadascú té la capacitat que té. I ell en té molta, de capacitat. Més que Fabra, de bon tros. Això diu ell. Alaba’t ruc, que a vendre et duc.

Temps arrere discutia amb un bon amic periodista que s’encabotava a fer-me creure que Alfonso Rus és una persona intel·ligent. Jo el vaig contradir. Al meu parer, Alfonso Rus no té gaire intel·ligència, només té “pilladeta”. I té diners. Pot arriscar. Amb diners i “pilladeta” un pot triomfar. O semblar que triomfa. O perdre, però els diners ho tapen tot. Si tenim en compte els llocs polítics que ocupa, si haguera sigut intel·ligent, si s’haguera sabut arrestar-se la llengua en més d’una ocasió, possiblement avui seria President de la Generalitat Valenciana, o ministre “Cañete” d’alguna cosa. En canvi, malgrat tant de càrrec, si no fóra pels diners (públics!) que maneja (al seu antull o caprici) com a president de la Diputació, cosa que li permet comptar amb el suport –interessat– de molts alcaldes, més que res per por de no rebre PPOS i altres subvencions provincials, en aquests moments, dic, Fabra ja li hauria fotut un puntelló que l’haguera encalat dalt del campanar de la Seu (de Xàtiva).

Aquest desig d’acaparar càrrecs i no ocupar-se’n de cap (ha denunciat l’oposició xativina que al darrer Ple municipal de l’Ajuntament no hi havia ordre del dia), m’ha fet pensar en una lliçó que, sent sagalet, em va donar mon pare, en glòria estiga. Anàvem amb una Mobilette pel camí del Mistero cap als Quatre Camins de les Llomes Planes, en terme de Bixquert, quan Bixquert no estava encara avivat de xalets i urbanitzacions. El camí era terrer i la roda de darrere alçava a muntó de polseguera. En això que mon pare atura de sobte la moto i m’assenyala uns metres més avant de nosaltres: una niuada de perdius, amb la mareta al cap, travessava el caminal sense pressa fent filera. Llavors mon pare em va proposar:

–Vols saber perquè diem que no es poden tindre la mare i els pardalets?

Vaig dir que sí, golut de coneixements nous, i llavors mon pare em va comminar a intentar agafar algun d’aquells ocells, fóra la mare o una qualsevol de les cries. Vaig saltar de la moto i vaig córrer cap als animalons, que en aquell moment havien travessat completament el caminal i s’endinsaven en un bancal d’albercoquers. Vaig anar a per la presa fàcil: una cria, i quan ja em pensava que la tenia, la mare, just davant meu, revolava reclamant la meua atenció. Pensant-me que la tenia a tocar de la mà, de tan a prop que batia les ales, vaig desistir de la cria i vaig saltar a per la mare, trofeu més gran. I en això, la mare perdiu va alçar el vol de forma rabent i em va deixar amb un pam de nas. Llavors vaig voler tornar a intentar agafar qualsevol de les cries. Però, ai, que ja no eren a l’abast de la meua desconcertada i derrotada mirada d’aprenent de paremiologia pràctica. Mon pare, des de la moto, prou que reia, de la lliçó. En aquell moment, va explicar-me, la mare no devia ser gaire lluny, potser camuflada entre les branques d’algun d’aquells albercoquers. Les cries encara serien més a prop nostre. Quietes de panxa en amunt, les seues plomades es confonien, indestriables, amb el color de la terra.

En una ocasió en contaren aquest acudit d’un xiquet consentit i dues ties consentidores, revellides i conques. El xiquet, tot allò que veia ho volia, i les ties prou que s’afanyaven a aconseguir-li-ho. Capritxós com era, es va encabotar que volia jugar amb el quadre a l’oli d’un avantpassat mudat i tibat que presidia el salonet. Una de les tietes, presta a satisfer el caprici del nebot, vella i tot i de cames baldades, va voler enfilar-se dalt d’una cadira per intentar despenjar el quadre. I just quan feia l’esforç de pujar la segona cama damunt la cadira, no va poder aguantar-se i se li va escapar un llarg i retronador pet. El xiquet que el va sentir, va canviar tot d’una d’opinió i, ploricant i remugant i pernejant, va clamar que ja no volia el quadre, que ara volia “la trompeteta”.

Alfonso Rus vol acaparar-ho tot sense mesura, vol la mare i els pardalets. Que vaja amb compte no siga cosa que, al final, per capritxós, s’enduga només “la trompeteta”.