Text de la presentació del llibre “El pas dels Maulets” de Pau Tobar, a la Llibreria la Costera de Xàtiva

Pau Tobar és llicenciat en Història per la Universitat de València, i format també a la Università Ca’Foscari de Venècia. Ha col·laborat en diverses publicacions, com ara la revista de literatura Caràcters i el periòdic L’Accent, entre d’altres. En l’actualitat fa de professor de Geografia i Història en un centre públic d’ensenyament.

Jo no vaig a explicar-vos l’argument de la novel·la. Dels motius pels quals l’ha escrita i de l’argument s’encarregarà l’autor tot seguit. Jo he preferit emmarcar el llibre, el seu relat, a més de la seua utilitat, en el context històric actual, polític més aviat, per tant. Perquè no som idiotes. És a dir, ens interessem pel bé col·lectiu, i en conseqüència ens interessem per l’estat de la memòria i la consciència col·lectives. Perquè «no s’és res si no és poble». No som idiotes.

En el propòsit de fer més comprensible la història, la literatura ha esdevingut una eina eficaç, una estratègia útil per a acostar-la als lectors, fer-los-la propera, abastable, humana. Amb aquest llibre Pau Tobar fa palès que ha buscat en la literatura una aliada per fer conèixer i fer comprendre als alumnes –als lectors en general– no solament la nostra història, també que els fets esdevinguts i les seues conseqüències són distints segons qui els conta: és a dir, no és la mateixa història si la contem que si ens la conten. No hem d’oblidar que la història la fan servir massa sovint per justificar i cohesionar imperis, i alhora per exterminar pobles i nacions: per exterminar la memòria, la història i la consciència col·lectiva dels pobles i nacions sotmesos a la tirania dels imperis.

No s’ensenya a les escoles

com va esclafar un país,

perquè d’aquella sembrada

continuen collint fruits.

Al ministro Wert, àlies l’Españolizador, no li agradarà gens aquest llibre. Menys encara li agradarà que puga llegir-lo el jovent valencià, que puga estar al seu abast, a l’abast de la seua curiositat lectora i de la seua lliure reflexió. No li agradarà que el puguen llegir els valencians en general, ni ningú d’arreu dels Països Catalans. Si per ell fóra, El pas dels Maulets segurament acabaria en cendra, com la ciutat de Xàtiva, com la Bíblia Valenciana de fra Bonifaci Ferrer, com Nosaltres, els valencians de Joan Fuster. Ell prou que voldria obligar, potser ho obligarà, que a les escoles no solament torne el crucifix nacionalcatòlic, també aquella rància i feixista doctrina de la Formación del Espíritu Nacional. Tornaran els textos falangistes a reomplir el llibres de text, hi tornaran José Antonio Primo de Rivera i Onésimo Redondo; hi tornarà el propagandista del franquisme Giménez Caballero, que avui seria abrandat tertulià del TDT Party hispànic; tornarà per tornar-nos a solc als valencians, per posar-nos el braç dins la mànega (braç valencià, mànega espanyola): «A ti, Valencia, era casi ya de un siglo que te venía susurrando al oído esa celestina inmunda que se llama la Democracia […] Como a Cataluña y Vasconia te empezaron a halagar tu vanidad femenina con versos de juegos florales, con zalamerías de lengua vernácula […] Poco a poco, esa celestina de la Democracia té fue apartando de tu huerta, de tus quehaceres honestos y nacionales, del hogar de tu madre española.»

Als espanyols no els agrada que contem la història des del nostre cantó, des del nostre patiment, des dels nostres sentiments. Volen contar-nos-la ells. Consideren que tenen el dret de contar-nos-la, i nosaltres l’obligació de creure-nos-la. Però és una història atibacada de mentides. D’unitats («de Destino en lo Universal») que ho foren «por la gracia de Dios», però sobretot «por justo derecho de conquista». El poble vençut no té dret a la seua pròpia història. Però, malgrat l’obstinada (i grollera i matussera) insistència dels vençedors, el poble vençut que anhela la seua llibertat, la seua victòria, té dret a la seua pròpia història. El tenim. Tenim el dret, i tenim la història: «Hi ha un licor en la resina dels antics oliverals que fa tendra la memòria i aclareix la veritat».

Hi va haver un temps que sospitàvem la nostra història, que la intuïem entre les gruixudes i oprobioses línies farcides de mentides dels propagandistes d’aquell, i encara aquest, «Imperio Español donde nunca se ponía el sol». Flato i propaganda. Com deia el nazi Goebbels: una mentida repetida mil vegades acaba convertint-se en una veritat. I la veritat de deveres, o la veritat que toca bona part de vertitat, acaba llavors convertida en falòrnia de ressentits i superxeria de rústics, en temptació de secessió, en conxorxa de traïdors: «No necesitamos que nadie de fuera tenga que defender a la Comunidad Valenciana con tesis que rechazamos de manera muy contundente, porque aquí no estamos ni por el independentismo, ni la autodeterminación, ni por entelequias absolutamente fuera de lugar como son los denominados Países Catalanes». «Zalamerías de celestina inmunda», que diria aquell. Les declaracions són de Serafín Castellano. Que el compre qui no el conega.

Avui veiem que l’espanyolisme, en totes les seues versions, les unes més falangistes o més franquistes, o «tanto monta monta tanto», ataquen la nostra llengua catalana, la nostra cultura, la nostra història, la nostra escola. I ho fan en defensa d’unes «señas de identidad» que no són en absolut nostres, perquè són les seues, les que ens imposaren a còpia de mentides, per justificar i cohesionar el seu Imperio. «Por el imperio hacia Dios» «Hablad en cristiano» «¡Ja estamos aquí! Obuses y morteros, fusiles y cañones, ametralladoras y bayonetas, aviones y tanques: las armas de España!

Nosaltres, l’única arma que tenim per defensar-nos és la cultura. És a dir, el coneixement, la reflexió. És, en primer lloc, l’escola. Per això l’ataquen amb tant d’acarnisasament. És bo, per tant, atrinxerar-nos en la defensa democràtica del dret a explicar la nostra història, d’explicar als nostres quins foren els botxins, quins són els seus hereus. Aquells que donaven instruccions perquè al nostre país, tot just abolits i derogats els nostres furs i costums i sotmesos tots els habitants a les lleis de Castella, «se introduzca la lengua castellana, sin que se note el cuidado, mas que se note el efecto». Els valencians, doncs, com la resta dels Països Catalans, fórem sotmesos a les lleis castellanes, «tan loables i plausibles en todo el universo» (Caga’t ja, Martorell!). Lleis que han reeditat, que ens han imposat, al llarg dels darrers 300 anys: Felip V, Francisco Franco Bahamonde, «Caudillo de España por la Gracia de Dios», la consellera Català, el ministro Wert, el Poc o Gens Honorable Fabra i els seus altres immediats antecessors, de tan infausta memòria…

Hem d’explicar la nostra història. Per sabem qui som, per restituir la memòria dels qui foren realment els nostres herois, els qui lluitaren per nosaltres: maulets i Joan Baptista Basset. Així doncs: «Invocarem alquimistes, bruixes, fades i ocultistes (i escriptors), que dissipen la foscor perquè conjuren el temps que tot tracta d’amagar-ho»

El llibre de Pau Tobar és un llibre doblement útil. Per un costat, és un relat amè, entretingut, que ajudarà sens dubte a fer lectors que estimaran la literatura. I per altra banda, ajudarà a comprendre perquè els valencians no diem debades que que quan el mal ve d’Almansa a tots alcança. Triplement útil, diria, si afegim que servirà per defensar-nos de l’agressió que la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra escola, estan patint per part d’aquells que pertot arreu lloen i glorifiquen els monarques que nosaltres, per dignitat i per orgull, hem decidir de posar-los de cap per avall. Per criminals i corruptes.

Qui perd els orígens per la identitat, ens advertia Raimon. I ara en discuplareu la següent autocita: «La història, fet i fet, és tan pedagògica com inapelable. És inapelable si més no pel que fa al passat. La seua part pedagògica, que hauria d’incidir en la història del futur, no és tinguda en consideració. Potser perquè la desmemòria és un altre dels objectius bàsics de qualsevol totalitarisme.»

Tal com explica un dels personatges de la novel·la d’Aldous Huxley, Un món feliç: «Tot el condicionament tendeix a això: a fer que la gent estime el seu indefugible destí social… que els esclaus estimen la seua servitud». O que els valencians estimem aquesta Espanya de la que formem part «por justo derecho de conquista»: España del Cid i dels Reyes Católicos, de Cervantes i Quevedo, de Felip Vé i Francisco Franco; aquesta España que ens ha ocultat les aspiracions de llibertat dels Maulets i del general Basset, que ens ha amagat Ausiàs March i Joanot Martorell, aquesta Espanya que menysprea Fuster, Ovidi i l’Estellés, que persegueix la nostra llengua catalana, que tanca escoles valencianes i reprimeix «la primavera valenciana». Aquesta Espanya que prohibeix els nostres Països Catalans a la seua postfranquista Constitución.

Hi ha moltes manera d’enfrontar-se a aquest intent d’extermini de la nostra llengua, de la nostra cultura, de la nostra història. A les nostres escoles i instituts és pot fer donant a conèixer la nostra història. Si hem de canviar el futur per fer-lo nostre, haurem d’esforçar-nos per conèixer el nostre passat. Intentar-ho a través de la literatura és una bona estratègia pedagògica. Fer-ho amb la novel·la de Pau Tobar, El pas dels Maulets, ens proporciona una doble utilitat: és la nostra història, és la nostra literatura.

Xàtiva, 22 de febrer de 2014

  
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *