Enric Valor, novel·lista

Aquest article el vaig escriure pocs mesos després de la mort d’Enric Valor, però no he pogut aclarir on el vaig publicar.

Enric Valor, novel·lista

En aquests mesos posteriors a la mort d’Enric Valor s’ha lloat a bastament, sovint a l’engròs, com s’escau en la lloança post morten, la seua obra literària. Aquest és un (mal) costum propi de les nostres latituds polítiques. La glòria de l’escriptor en català acostuma a ser gairebé sempre efímera i de cos present. Com un acte de falsa contrició per la contumaç invisibilitat a què és condemnada la literatura catalana al País Valencià. Caldrà entendre que el reconeixement públic arriba, doncs, més per edat que no per mèrits; més encara: per edat “innòcua”.

Tocant a l’obra d’Enric Valor, la majoria dels qui n’han parlat, o escrit, han posat l’èmfasi en les seues rondalles, sens dubte el seu treball més popular. Tanmateix, fet alfarràs de tot plegat, m’ha fet l’efecte que són pocs els qui han llegit com cal la seua aportació a la república de les lletres. I tinc aquesta sospita justament per l’excessiva referència a aquesta faceta diguem-ne menor de les rondalles, com també a la seua contribució normativitzadora. Unes coses per altres, em dóna peu a deduir una plausible ignorància pel que fa al coneixement –la lectura– de les seues obres majors.

Fins i tot, caldrà “denunciar” la intenció de folcloritzar l’abast literari de l’obra d’Enric Valor, en la mesura que la sobrevaloració de les rondalles està ocultant l’altra literatura seua, justament la que l’ha convertit en la figura literària que és, si més no per als escriptors que el considerem, d’una manera o altra, un referent particular. De fet, a la vista del caire que han tingut moltes de les manifestacions d’homenatge, és fàcil caure en l’error –o en la trampa– de creure que Enric Valor va ser folclorista. I no hauríem de col.laborar a fer créixer aquest equívoc: Enric Valor era NOVEL·LISTA, i fora romanços.

La idea de l’emigrant i L’ambició d’Aleix han estat esmentades de tant en tant a l’hora de mirar de demostrar que hom l’ha llegit. Fins i tot, s’hi afig, de manera més esparsa, grosso modo, la trilogia del Cicle de Cassana, de la qual se’n fa l’enumeració per títols –Sense la terra promesa, Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó– però que, en la majoria dels casos, potser ha reomplit fins ara, lenitivament, algun prestatge més o menys ornamental del menjador o la saleta d’estar.

Si la mort d’un escriptor ha de deixar només un rastre d’esqueles i un grapat d’elegies circumstancials, ni tan sols aquesta efímera vindicació haurà servit per a obligar-nos a conèixer-lo com caldria.

Tot escriptor té una obra que és la seua herència principal, l’aportació particular que permetrà que el seu nom i la seua escriptura assolesquen la categoria més perdurable. En Enric Valor aquesta obra és, al meu parer, Sense la terra promesa, primera entrega d’aqueixa trilogia cabdal tan voluminosa i esmentada com poc i malament llegida. Sense la terra promesa va ser escrita a finals dels anys setanta. Enric Valor era aleshores un home d’edat que havia bastit la seua obra literària partint de refer rondalles populars i amb un novel.la –L’ambició d’Aleix– que en el moment de la seua publicació, i per raons purament polítiques (de censura), va passar amb més pena que glòria. La influència literària d’Enric Valor en el moment emergent de les lletres valencianes dels anys setanta, tot seguit de la mort del dictador, va ser més aïnes escassa. Hem de lamentar que aquesta novel.la extraordinària que és Sense la terra promesa no l’haguera poguda escriure trenta anys abans, quan tocava que Enric Valor estiguera costat per costat amb els seus coetanis italians Pratoloni, Pavese o Moravia. Possiblement, si haguérem tingut aquesta sort, la fisonomia de la literatura valenciana actual haguera estat ben diferent.

Tanmateix, a diferència dels italians, que s’alliberaren de la llosa feixista l’any 1945, a l’estat Espanyol aquesta llosa, granítica i feixuga, s’allargassaria durant trenta anys més. Tan llarga condemna impediria a Enric Valor dedicar-se amb una mínima normalitat a perfilar el seu ofici d’escriure.

Amb tot, no trau a cap de res lamentar-se d’allò que ha anat com ha anat i no com haguérem volgut que anara. Siga com siga, i amb tots els desastrosos avatars que coartaren els nostres escriptors de posguerra, Enric Valor encara ha pogut deixar-nos un tast excel·lent de la seua cuina literària. Com a escriptor, vull reivindicar la seua literatura més ambiciosa: si voleu saber quina és la categoria extraordinària de la literatura d’Enric Valor cal llegir Sense la terra promesa. Aleshores, els qui han caigut en el parany de creure que Enric Valor fou un folclorista que literaturitzava rondalles populars, s’adonaran que és un dels grans escriptors de la literatura catalana del segle XX –el més important novel·lista valencià del segle XX!–, i que la literatura en català al País Valencià existeix malgrat la invisivilitat a què la sotmeten, que crea i creix per continuar l’actitud tenaç de l’escriptor de Castalla.

Homenatge a Enric Valor

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *