Cucarella

Toni Cucarella en roba de batalla

21 d'agost de 2011
6 comentaris

Enric Valor, novel·lista

Aquest article el vaig escriure pocs mesos després de la mort d’Enric Valor, però no he pogut aclarir on el vaig publicar.

Enric Valor, novel·lista

En aquests mesos posteriors a la mort d’Enric Valor s’ha lloat a bastament, sovint a l’engròs, com s’escau en la lloança post morten, la seua obra literària. Aquest és un (mal) costum propi de les nostres latituds polítiques. La glòria de l’escriptor en català acostuma a ser gairebé sempre efímera i de cos present. Com un acte de falsa contrició per la contumaç invisibilitat a què és condemnada la literatura catalana al País Valencià. Caldrà entendre que el reconeixement públic arriba, doncs, més per edat que no per mèrits; més encara: per edat “innòcua”.

Tocant a l’obra d’Enric Valor, la majoria dels qui n’han parlat, o escrit, han posat l’èmfasi en les seues rondalles, sens dubte el seu treball més popular. Tanmateix, fet alfarràs de tot plegat, m’ha fet l’efecte que són pocs els qui han llegit com cal la seua aportació a la república de les lletres. I tinc aquesta sospita justament per l’excessiva referència a aquesta faceta diguem-ne menor de les rondalles, com també a la seua contribució normativitzadora. Unes coses per altres, em dóna peu a deduir una plausible ignorància pel que fa al coneixement –la lectura– de les seues obres majors.

Fins i tot, caldrà “denunciar” la intenció de folcloritzar l’abast literari de l’obra d’Enric Valor, en la mesura que la sobrevaloració de les rondalles està ocultant l’altra literatura seua, justament la que l’ha convertit en la figura literària que és, si més no per als escriptors que el considerem, d’una manera o altra, un referent particular. De fet, a la vista del caire que han tingut moltes de les manifestacions d’homenatge, és fàcil caure en l’error –o en la trampa– de creure que Enric Valor va ser folclorista. I no hauríem de col.laborar a fer créixer aquest equívoc: Enric Valor era NOVEL·LISTA, i fora romanços.

La idea de l’emigrant i L’ambició d’Aleix han estat esmentades de tant en tant a l’hora de mirar de demostrar que hom l’ha llegit. Fins i tot, s’hi afig, de manera més esparsa, grosso modo, la trilogia del Cicle de Cassana, de la qual se’n fa l’enumeració per títols –Sense la terra promesa, Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó– però que, en la majoria dels casos, potser ha reomplit fins ara, lenitivament, algun prestatge més o menys ornamental del menjador o la saleta d’estar.

Si la mort d’un escriptor ha de deixar només un rastre d’esqueles i un grapat d’elegies circumstancials, ni tan sols aquesta efímera vindicació haurà servit per a obligar-nos a conèixer-lo com caldria.

Tot escriptor té una obra que és la seua herència principal, l’aportació particular que permetrà que el seu nom i la seua escriptura assolesquen la categoria més perdurable. En Enric Valor aquesta obra és, al meu parer, Sense la terra promesa, primera entrega d’aqueixa trilogia cabdal tan voluminosa i esmentada com poc i malament llegida. Sense la terra promesa va ser escrita a finals dels anys setanta. Enric Valor era aleshores un home d’edat que havia bastit la seua obra literària partint de refer rondalles populars i amb un novel.la –L’ambició d’Aleix– que en el moment de la seua publicació, i per raons purament polítiques (de censura), va passar amb més pena que glòria. La influència literària d’Enric Valor en el moment emergent de les lletres valencianes dels anys setanta, tot seguit de la mort del dictador, va ser més aïnes escassa. Hem de lamentar que aquesta novel.la extraordinària que és Sense la terra promesa no l’haguera poguda escriure trenta anys abans, quan tocava que Enric Valor estiguera costat per costat amb els seus coetanis italians Pratoloni, Pavese o Moravia. Possiblement, si haguérem tingut aquesta sort, la fisonomia de la literatura valenciana actual haguera estat ben diferent.

Tanmateix, a diferència dels italians, que s’alliberaren de la llosa feixista l’any 1945, a l’estat Espanyol aquesta llosa, granítica i feixuga, s’allargassaria durant trenta anys més. Tan llarga condemna impediria a Enric Valor dedicar-se amb una mínima normalitat a perfilar el seu ofici d’escriure.

Amb tot, no trau a cap de res lamentar-se d’allò que ha anat com ha anat i no com haguérem volgut que anara. Siga com siga, i amb tots els desastrosos avatars que coartaren els nostres escriptors de posguerra, Enric Valor encara ha pogut deixar-nos un tast excel·lent de la seua cuina literària. Com a escriptor, vull reivindicar la seua literatura més ambiciosa: si voleu saber quina és la categoria extraordinària de la literatura d’Enric Valor cal llegir Sense la terra promesa. Aleshores, els qui han caigut en el parany de creure que Enric Valor fou un folclorista que literaturitzava rondalles populars, s’adonaran que és un dels grans escriptors de la literatura catalana del segle XX –el més important novel·lista valencià del segle XX!–, i que la literatura en català al País Valencià existeix malgrat la invisivilitat a què la sotmeten, que crea i creix per continuar l’actitud tenaç de l’escriptor de Castalla.

Homenatge a Enric Valor

 

  1. Toni, Sens dubte cal reivindicar el Valor novel·lista, però penso que cal reivindicar-lo tot, en el seu poliedrisme. Perquè el Valor de les rondalles no desmereix el Valor novel·lista i tot plegat no es podria entendre sense el Valor lexicògraf i gramàtic.

    A mi m’agrada entendre els personatges en la seva globalitat, en tots els seus vessants. I Valor presenta moltes facetes interessants! 

  2. Les Rondalles “són un subproducte de la censura”. Si les circumstàncies socials i polítiques hagueren sigut altres, possiblement, i lamentable, cap gran novel.lista s’haguera entretingut recullint tots eixos relats de tradició oral que formen part de la nostra cultura popular i, amb el temps, aquests hagueren desaparegut. A més, des de molt menuts, els xiquets poden conèixer la figura d’Enric Valor i el gènere rondallístic gràcies a aquesta “literatura popular”. Per tant, està bé, fins i tot potser és necessari, recalcar l’eminència de la seua novel.la, però també és molt important la seua tasca com a rondallista. I evidentment, com a lingüísta.

    Per cert, la gran riquesa de vocabulari i d’expressions genuïnes valencianes que hi ha a “Sense la terra promesa”, també es troba a “Quina lenta agonia la dels ametlers perduts”; enhorabona.

  3. El que ve tot seguit és el comentari que et vaig enviar ahir i que, sapastre com sóc, a l’hora d’enganxar-lo des d’un document d’OpenOffice va sortir el que va sortir: un desastre gairebé il·legible.

    Et demano discupes i et prego que anul·lis aquell “bunyol”:

     

    Estic d’acord amb el comentari d’A.G. en el sentit que si no haguessin
    estat tant el temps com les circumstàncies les que van ser i li van
    tocar viure a Enric Valor, aquest no hauria dedicat els esforços que
    va dedicar a la recopilació de les Rondalles, i
    avui, molt més que probablement, parlaríem -sens dubte, també, amb
    molt més material- de la importància de la novel·lística de
    Valor, però d’aquí ve la que per a mi és una de les grandeses del
    personatge: la seva humilitat a l’hora de sacrificar la que crec que
    fou la seva gran devoció -la de narrador- en favor de la seva gran passió: la llengua.

    Valor,sembla ser que esperonat per Sanchís Guarner, era conscient de la
    importància que tenia que no es perdés la tradició oral,
    seriosament amenaçada de mort i, per dir-ho d’alguna manera, no li
    van caure els anells a l’hora d’involucrar-se en la tasca de
    recopilació de les Rondalles, uns textos que, i
    això crec que s’ha de tenir molt en compte, serien en molts casos
    les primeres lectures dels més menuts, que, amb tota naturalitat,
    podrien començar a llegir la mateixa llengua amb què parlaven.

    Mitjançant els apunts dels diferents blogs que s’han sumat a aquest homenatge,
    així com a través dels comentaris que s’hi han adreçat, m’ha
    alegrat assabentar-me de la quantitat de persones que al País
    Valencià recorden l’agradós que els va resultar llegir, de petits, El mig pollastre, o El dimoni
    fumador

    Valor no només va sacrificar la devoció de narrador en les Rondalles, ja que quan va sortir de la presó,
    sense recursos econòmics, va involucrar-se en la revista Gorg,
    aportant allà, com remarca Francesc Pérez i Moragón, a Gorg.
    Una possibilitat decapitada
    , tot el seu saber:

    Un aspecte destacable de la qualitat lingüística general, una mica sorprenent si es té en
    compte que la majoria dels col·laboradors tenien una formació no
    gens completa en aquest sentit. No hi ha dubte que el cordialíssim
    Enric Valor hi degué esmerçar moltes hores, refent i en alguns
    casos, així cal suposar-ho, traduint textos del castellà.

    Disculpa, per favor, si m’he allargat massa, però m’admira l’amor que va
    professar Enric Valor durant tota la seva vida a la llengua.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!