Entre els qui llegeixen aquest blog –més aviat entre els qui ho fan ocasionalment– tinc reconeguda fama d’anar pel món xafant guitarres. Bé, doncs, avise: em sembla que ara vaig a xafar-ne una.
Ens hem indignat molt, moltíssim, contra Font de Mora i el PP pel seu projecte d’Escola Trilingüe. Els blogs, els feisbucs, el tuiters, fins i tot la premsa convencional, bollia i bull encara d’indignació. Fins i tot hi ha hagut una manifestació multitudinària de protesta (perfectament ocultada pels mitjans espanyols, els privats i els «públics»). Una indignació justificada, evidentment. Tot i amb això, em fa l’efecte que sovint ens fotem galtades amb les nostres pròpies mans.
Quan fa unes mesos Escola Valenciana presentava el seu projecte d’Escola Plurilingüe, vaig pensar: «Ja hi som amb un altre projecte del valencià “guai” i més modern que cap altre». Un model, però, que, de nou, intentava defugir i emmascarar el nostre vell conflicte lingüístic, aquell que va començar sense que notàrem «el cuidado», però que ha aconseguit que notem «el efecto».
Evidentment, entre el model que proposa Escola Valenciana i el que imposa Font de Mora hi ha diferències abismals. Del cel a la terra, que diríem. Tanmateix, pareu-vos a pensar si una persona poc entesa, allò que en diem «una persona del carrer», a partir dels «títols» pot arribar a considerar models educatius diferents l’Escola Trilingüe de Font de Mora i l’Escola Plurilingüe d’Escola Valenciana. Ja dic: per l’enunciat només. A partir de tres no és també «pluri»?
Em fa l’efecte que com més defugim el conflicte, més ens devorarà «la pau». Crec que s’han d’abandonar les propostes conciliadores, «bonistes», i fer front al conflicte des de la seua arrel. Fa tres-cent anys que patim un procés de «neteja lingüística» que ha arribat a convertir el nostre català secular en llengua minoritària. Cal insisitir en l’argument que no és possible la democràcia al País Valencià (als Països Catalans) si no es reverteix l’actual minorització del nostre català. Volem recuperar la normalitat lingüística que ens ha estat arrabassada mitjançant la imposició, sovint violenta, del castellà.
És impossible, si més no a curt termini, pensar que assolirem una mínima normalitat lingüística des de l’ocultació del conflicte, des de «la bona intenció». Per tant és això el que hem de proposar: que el nostre català siga l’única llengua a l’ensenyament, des de l’escola infantil a la universitat. El model educatiu que hem de proposar per a recuperar la normalitat del nostre català és el que tenen els espanyols de Madrid o de Sevilla, els francesos de París, els anglesos de Londres o els alemanys de Berlín: la llengua pròpia del país per als continguts i poder aprendre almenys dues o tres llengües estrangeres durant l’ensenyament obligatori.
Això del model «plurilingüe» és equívoc, si més no si intentem contraposar-lo al model «trilingüe». Cal ser valents i entrar al conflicte sense complexos: cal exigir el mateix model lingüístic que tenen els madrilenys, els sevillans, els parisencs o els londinencs: un país, una llengua. I si tenim un model educatiu que ens permet ser competents en tres o quatre llengües –a part de la nostra–, millor. Ja n’hi ha prou de voler ser «bons»: hem de ser clars i catalans (els més maniosos, podeu dir-ne clars i valencians, si voleu). Cal que siguem coherents, valents, útils en la defensa del nostre català. Prou de fotre’ns galtades amb les nostres pròpies mans. Prou de por i de poretes. Parlem clar: ni plurilingüe ni trilingüe: en català! No debades, és quan parlem clar que ens entenem (i que ens entenen).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt bé toni, m’ha agradat molt la teua reflexió. Excel·lent!A més a més, clar i contundent.
Saluts
Doncs caldrà xafar contrabaixos.
Menys festa i més reivindicació, més posar en el seu lloc el que volem: Una llengua: una nació!
Doncs jo reinvidique tota la meua cultural, sense renunciar a res, tampoc a cap de les meues llegües. He nascut en País bilingüe, i tinc, afortunadament, dues llegües. Tan de bo en tinguera cinc o sis.
El castellà no té cap culpa de la situació del nostre valencià. És l’actual sistema imperant a casa nostra, l’obsessió de tanta gent manipulada, i les polítiques perfectament dissenyades i dirigides al genicidi d’un poble els que, a poc a poc, aconseguiran que només tingam una llengua, i no serà el valencià. Per això crec que cal la discriminació positiva cap al valencià, polítiques i sistemes educatius que equilibren els dos idiomes i ens permeten viure en un bilingüisme real, que crec possible. I en eixe sentit, l’actual sistema educatiu, (llevat el cas dels coles concertats, on es boten la normativa, imperen les classes en castellà i no passa res), està molt bé. De fet tots els xiquets que estudien en valencià parlen i escriuen perfectament el valencià, independentment de la seua llengua a casa. Si a més, estan en localitats de parla valenciana, el que no dominen és el castellà, de moment.
Sí calen més hores d’anglés, i sobren classes de temàtica personal que es podrien aprofitar per a reforçar eixe tercer idioma. Però, per la resta, pense que el sistema educatiu actual és prou bo per tal d’anar implantant el valencià a nivell de tota la societat. Els resultats demostren que és efectiu en eixe sentit.
I, finalment, crec que deuriem intentar aconseguir un País bilingüe, un País i dues llengües. Jo vull que els meus fills, que de moment diuen “carranco, entrepán, vete llunto,…” i coses d’eixes, també dominen el castellà.
Toni, estic d’acord amb el teu article. La defensa desesperada, acorralada, que molts han fet de l’actual ensenyament en valencià és, en el fons, voler conservar els pocs drets amb què malvivim dins la cova. El sistema de doble línia en valencià i en castellà és una poc dissimulada trampa, entre altres coses perquè no es duu a terme —vull dir, la línia en valencià. L’únic que podria garantir la competència en català al País Valencià seria l’ensenyament únic en català. La nostra debilitat política —que ens fa caure tants bacs— no ens hauria d’impedir de dir-ho ben clar.
Efectivament, el tret del company Cucarella forada el centre de la diana. Està molt bé que, com a punt de partida, la LUEV ens haja fet alguns serveis com a transició entre la dictadura i la veritable democràcia, que només arribarà amb la independència dels PPCC. Per això el que cal reivindicar, no únicament en educació, és una societat on la llengua única oficial siga el valencià. Exactament igual que a Sevilla o a Moscou. Que després volem que la gent siga competent en altres llengües, entre elles l’espanyol – no deixen de ser els nostres veïns – em sembla fantàstic. Però, com a llengua d’ensenyament el que hem de reivindicar és el català. La resta són collonades.
Hi toqueu de ple, com gairebé sempre.
Ço que s’agraeix.
Endavant.
Si tots els catalans, d’Alacant fins a Perpinyà, parléssim a ca nostra (i açò és clar inclou el carrer) sempre en català, quin remei tindria tant de foraster espès que fer-se entendre també en català, com passa arreu del món civitilitzat (i àdhuc el salvatge).
Mercès per les vostres cròniques.
En aquesta pàgina de comentaris de text que he utilitzat diverses vegades recull un grapat de qüestions que ens porten a determinat llocs i no pas a uns altres:
http://www.alquibla.org/salvador/cultura.htm