Aviat a les llibreries: Hòmens i falagueres i altres relats

Vaig dir adéu, me n‘he desdit i aviat hi haurà novetat literària de Toni Cucarella: Hòmens i falagueres i altres relats. Aquest llibre és sobretot un compromís públic per reenganxar-me a la literatura, amb una altra “ambició”, però, que el forn no està per a rosques. No debades els escriptors valencians en català som uns pàries de la literatura. I no em digueu de legitimar la secessionista AVL fent-li el joc, que no m’hi avinc.

Com diu el títol, el llibre és un recull de relats i no una novel·la. El publica l’editorial 3i4.

Hi ha 9 relats, alguns dels quals són coneguts perquè els vaig penjar en aquell blog que es deia Toni Cucarella Edicions. La majoria, però, són inèdits en paper, i n’hi ha tres que ho són en paper i en blog: La carta dels morts, Polifemo del Olmo i el que dóna títol al recull: Hòmens i falagueres. Aquest relat inspira també la coberta, no debades hi explique que Errol Flynn va nàixer a Xàtiva i com és que va arribar a convertir-se en un actor tan famós.

Intente descriure en alguns d’aquests relats un món humà que ha anat desapareixent al llarg de la segona meitat del segle XX. Les identitats col·lectives, com a part essencial de la construcció de la identitat individual, estan en procés d’extinció, en especial en el món occidental; en particular la nostra, la dels valencians.

La contracoberta del llibre diu açò: De la nit de la postguerra franquista a la nit de la victòria electoral d’Obama. Els mites: Obama, mite frustat d’esperança i canvi; Polifemo del Olmo, l’home més forçut del món que renegà dels seus orígens a canvi de la glòria franquista; de Xàtiva a Hollywood gràcies a la màgia de les falagueres. I la mort: la dels companys, la dels veïns, la mort en vida, la mort en nàixer, la mort anunciada com a estigma familiar, i la que paguem, religiosament, per tenir si més no un soterrar de persones. Hòmens i falagueres i altres relats aplega nou relats a través dels quals Toni Cucarella insisteix a recrear un món que tenia la seua pròpia manera de viure, de creure i de morir.

Ací teniu un dels relats, el que vaig eliminar de la novel·la Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts: Fusteria Orts.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *