Cucarella

La majoria dels editors que conec viuen dels llibres que publiquen. Tanmateix, la majoria dels escriptors que conec no poden viure, ni malviure, dels llibres que escriuen. Malament una cultura pot bastir una literatura com cal, homologable, si els seus escriptors estan condemnats a fer-la des de l’amateurisme extenuant, des del voluntarisme recremador. I encara diu l’editor Jaume Vallcorba que és ingenu que els autors vulguen viure de la literatura. Escriptors amateurs, literatura amateur. Els editors, però, són “professionals”. Fet i fet, són professionals del negoci: tant fa que es dediquen a la indústria del llibre com a la de la sardina en conserva. Avui les principals editorials que publiquen en català es dediquen a la indústria del llibre, no pas a la literatura. De fet, la literatura els importa un rave.

Avui és molt difícil, per no dir impossible, que una editorial s’arrisque a publicar un autor novell. Fins i tot a publicar autors amb trajectòria feta. Publiquen sobretot els premis literaris que organitzen per encàrrec d’institucions públiques i privades. Aquest és el negoci: amb el suport econòmic de les entitats convocants el llibre ja ha donat guanys abans d’eixir a la venda. Si se’n venen exemplars, millor. L’estratègia editorial, per tant, no es basa a publicar obres i promocionar-les per vendre’n el major nombre d’exemplars possibles. Promocionar vol dir invertir. I invertir en literatura catalana no ho consideren negoci. El negoci és publicar un nombre determinat de llibres l’any, tots ells premiats i, per tant, pagats íntegrament per les institucions que els convoquen. Si el llibre és bo o no, això no importa. El que importa és publicar i cobrar la subvenció. Ho expressa de manera prou clara el nou president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Ernest Folch, en una entrevista a Vilaweb: «Què volen assolir en l’àmbit de les relacions institucionals?» Resposta de Folch: «Millorar la interlocució amb la Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana, el govern de les Illes i el d’Andorra. Hem de trobar noves vies d’acord en els tres àmbits que volem millorar (ajuts a les traduccions, màrqueting, impulsar nous punts de venda…), les institucions ens han de dar suport, els hem de demanar que legislin amb valentia, etc.». Les institucions els han dde onar suport, als editors, o siga diners, o siga subvencions. I d’aquests diners, quina part va destinada als autors? Només el minso percentatge dels drets d’autor.

Així doncs, es publiquen els llibres premiats i arriben a les llibreries. Quines llibreries? Cada vegada n’hi ha menys que tinguen interès per la literatura catalana. I a les grans superfícies (El Corte Inglés, FNAC…) no cal ni acostar-se a buscar literatura en català. Damunt, la batalla per tenir un lloc als mostradors de novetats és acarnissada. Quant hi dura un llibre? A tot estirar una setmana, dues… Les editorials publiquen molt amb la idea de no perdre aqueixa petita parcel·la al mostrador de novetats, tant se val amb el llibre que siga, sempre que siga de la seua editorial. La vida dels llibres –de llibres de literatura!– és efímera als aparadors de les llibreries. Dic efímera en el millor dels casos; sovint ni hi arriben.

Editar, buscar lectors, fer promoció… Tot això suposa un risc econòmic que de cap manera volen assumir les editorials. Llevat del cas d’alguns autors dits “mediàtics”. Ací és apostar sobre segur. I best-sellers internacionals i premis nobels… En aquest cas, els convé que apareguen alhora les traduccions espanyola i catalana, perquè són llibres i autors dels quals tothom en parla. Si la traducció és només en català, cal fer-ne la promoció en solitari, i això costa diners.

És dificil que les editorials de la indústria del llibre busquen i publiquen noves veus literàries. L’escriptor novell, si presenta el seu original a una editorial, com a molt rebrà “el consell” de presentar-se a un premi literari. No hi ha editorials que s’arrisquen a publicar l’obra de les noves generacions literàries. Ni de les altres tampoc, val a dir-ho. El premi o res. Repasseu el catàleg de les “grans editorials” en català i féu el recompte, entre autors publicats a pèl i publicats amb premi.

De vegades passa que algú comenta un llibre de literatura en algun periòdic. És cas dífícil, perquè la majoria de comentaristes de llibres només comenten best-sellers, autors molt i molt reconeguts i algun favor d’amic que fan. És cas díficil i sempre a misses dites. Quan apareix la ressenya, el llibre ja l’ha retornat el llibreter. Per a què vol un llibre per al qual no té lloc al mostrador? De més a més, prou que li interessen més els llibres que tenen publicitat i són coneguts i més fàcils de vendre. Cal subsistir.

Cal admetre, és clar, que hi ha petites editorials, la majoria “perifèriques”, que s’atreveixen a publicar autors novells i obres d’autors catalans contemporanis. Llavors apareix l’altre problema de la literatura catalana: la distribució del llibre. Si tenim en compte que el llibreter és espècie en extinció i que les grans superfícies del negoci de l’oci bandegen la literatura en català, només podem afegir-hi la plaga dels distribuïdors per acabar de fotre l’escriptor en català. Les distribuïdores s’emporten al voltant del 40% del preu final del llibre. I, com a la resta de la indústria llibre, es mouen molt pels best-sellers i pels llibres ben publicitats. Dels llibres de literatura, poc s’interessen a fer-ne la distribució. Ho he pogut comprovar quan treballava –per amistat– en una llibreria de Xàtiva. Per més que insistia a demanar segons quins llibres a la distribuïdora, no me’ls servien mai. L’excusa habitual era que s’havien exhaurit. Els meus llibres, tot haver-ne centenars als prestatges dels magatzems de l’editorial, segons el distribuïdor s’havien exhaurit tantes vegades com els havia demanat. Un dels dos m’enganyada, doncs: bé el meu editor, que venia llibres meus a milers i me’n liquidava uns pocs centenars, o bé el distribuïdor, qui per no buscar el llibre afirmava que s’havia exhaurit. Era el meu cas i el d’altres autors no mediàtics, autors de literatura, vull dir. A principi d’estiu vaig demanar a un llibreter de Xàtiva un llibre de Joseph Roth, La rebel·lió, que ha publicat l’editorial Ensiola de Muro (Illes Balears). Després d’insistir molt –el llibreter, insistia–, vaig aconseguir el llibre… al cap de dos mesos!

La voluntat de publicar literatura, la trobem, doncs, en petites editorials, també voluntarioses, com l’escriptor català entestat a fer literatura malgrat les dificultats. Un ingenu, si vol viure d’escriure, segons l’editor Jaume Vallcorba. Aquestes editorials pateixen el menyspreu dels comentaristes de llibres, per als quals la importància d’una editorial es mesura pels seus best-sellers, pels seus autors mediàtics, per la seua xifra de beneficis o l’altària de l’edifici on té les oficines. I, com he dit, pateixen també la desídia dels distribuïdors, que menystenen els seus llibres, tot i encarir-los, per una feina que no solen fer, amb quasi la meitat del seu preu.

Conserve una entrevista que li feren a Ernest Folch a El Periódico (9 de desembre de 2004), a propòsit de la relació comercial-literària entre els Països Catalans. Hi diu Ernest Folch: «Els Països Catalans editorialment no existeixen, així que no se’ns pot demanar als editors que fundem una realitat inexistents». No es tracta de fundar res, sinó d’actuar amb naturalitat i sense complexos sobre el mercat propi de la literatura catalana. Un editor de Sevilla no renuncia, ni qüestiona, que el seu mercat editorial s’estén més enllà de la seua província, de la seua comunitat autònoma, més enllà d’Espanya, fins i tot no questiona que abasta –i vol vendre-hi llibres– tot el món hispanoparlant d’Amèrica. Qüestiona un editor alemany si pot vendre llibres a Aústria o al cantó alemany suís? No. Simplement, si és un editor com cal, intentarà que els seus llibres, editats en alemany, per autors alemanys, austríacs, suïssos, i fins i tot romanesos, com la recent premi nobel, estiguen a totes les llibreries possibles de totes les poblacions on es parla alemany. Això és el comportament normal, lògic, d’un editor que vol vendre llibres: abastar tot el seu mercat propi. No necessita una butla política. Necessita només véncer la por i els complexos.

A qui l’interessa promocionar i potenciar la literatura catalana? A ningú. Ni als editors. Ells es dediquen a la indústria del llibre. I aquesta indústria, com la de les sardines en conserva, no té cap interès per la literatura. Sort tenen els industrials del llibre que els escriptors siguen gent tan ingènua. I quina desgràcia per als escriptors que en comptes d’editorials hi haja indústries del llibre, i en comptes de crítics literaris, comentaristes de llibres (de llibres de la indústria del llibre).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!