Cucarella
Toni Cucarella en roba de batalla
Avui, a Ca Revolta, he presentant amb Carla González Collantes el seu llibre Una llengua musicada. A continuació teniu el tex que he llegit en la presentació.
Clara González Collantes
I què hi feia allà aquella multitud, invasora d’un poble pacífic i tranquil de poc més de tres-cents habitants? La comissió de festes d’aquell any havia contractat l’actuació de La Trinca, en aquell moment en l’apoteosi de la fama. L’equip tècnic el transportaven en un immens tràiler que va patir les anacoretes per arribar al poble i al lloc de l’actuació. Trincaires, músics i tècnics s’esbalaïen d’haver arribat en aquell recòndit indret, on de ben segur sentirien bramar la tonyina i trobarien les espardenyes perdudes de sant Pere i Jesucrist.
Un altre bon record d’aquells dies a la Granja va ser veure el poeta Vicent Andrés Estellés portat pel poble ben bé en andes per la corporació municipal, seguit per un entusiàstic grup de veïns, no debades els visitava el més gran poeta valencià del segle XX.
Com d’efímera va ser aquella ràfega d’incipient normalitat… Avui, en aquell poble de la Costera, que ha estat governat durant anys pel PP, també ha fet pústules la infecció de l’anticatalanisme que crearen i escamparen els espanyols. Com pertot arreu. [continua…]
No dic
jo que en aquell moment fórem conscients, encara pudent el cadàver en
descomposició del dictador de veu de pildorí, i com un fus perdut totes
les jerarquies que li donaven suport, que se’ns havia posat a l’abast
una possibilitat factible de recuperar la nostra gent, la nostra
llengua, la nostra cultura. Eixíem d’un pou molt negre i profund,
veníem d’un silenci antic i molt llarg, i potser per això seguíem els
nostres músics i seues cançons allà on fóra que les cantaren: a la
Granja, a la Llosa, a Canals, a Xàtiva, a Barxeta… I fins i tot més
enllà. M’imagine que allò que passava a la Costera i a les comarques
limítrofs era comú arreu del País. Per les fires i festes majors, tot
sovint els caps de setmana, amb una freqüència insòlita, els seus noms
eren habituals en els cartells: Maria del Mar Bonet, Pi de la Serra, la
Dharma, i Pantaix i Cuixa, i els Pavesos, i Ximo, Pere i Cia, Carles
Barraco, Regimi Palmero, Sisa i Bustamante i Balanzà, i Aplec i Pau i
Vicent i Paco Fum, i Al Tall i Paco Muñoz i Lluís Miquel i els 4 Z, i
l’Ovidi i Raimon… I Sarau i l’Escola de Danses, i Pep Botifarra i
Lola la de la Torre, que alguns tenen una història que no va començar
despús-ahir. Mireu que fins i tot Camilo Sesto, llavors en el cim de la
seua popularitat hispànica, va atrevir-se a gravar un parell de cançons
en la llengua del popular titella Tirisiti, alcoià com ell. Un cas
soprenent. Com el de Vicente Parra (quan encara era un «maduro galán
español»), que va interpretar al Gran Teatre de Xàtiva (el vell), en el
seu català d’Oliva, La dama del mar d’Ibsen. Paraules majors.
En foren molts els qui van voler posar el seu accent i les seues
paraules en pro de la recuperació cultural del País Valencià.
Però
diuen que l’alegria dura poc a cals pobres. I tan pobres com som!,
recitava Ovidi el poeta Salvat-Papasseit. Se’ns van menjar, els
espanyols, a bocí ple.
Un
altre record d’aquells dies atribolats. Ara no diré que és insòlit,
sinó valuós pel que té de probatori. A Xàtiva. Sóc en companyia d’un
amic, regidor a l’ajuntament per una formació nacionalista. Es troba
amb un conegut seu que li comenta, tot abatut l’home, que han rebut
instruccions de Madrid que s’ha d’acabar el suport a qualsevol
manifestació cultural en català. Aquell home era un militant del PSPV
(al cel sia), i qui havia donat l’ordre era un jove estalinista
andalús, transvestit de “descamisat” d’esquerres, també anomenat el
Rasputín de Triana, però més conegut pel seu altre nom de batalla:
Alfonso Guerra. «El que se mueva no sale en la foto», diuen que els va
advertir, als qui s’atreviren a rossollar-li una tímida objecció.
Objecció que s’engoliren tot d’una com qui s’engul l’ou de vidre al cal
barber, que de primer s’amoïnen, però aviat se’ls esvaeix l’angoixa
quan el barber els diu «no es preocupe, faça com tots: quan el cague
me’l torna». Per això, com sabeu, avui el PSPV és un residu de mala
consciència dels qui encara -molt pocs- no s’han atrevit a cagar l’ou
de vidre per tornar-li’l al barber (de Sevilla). Disculpeu-me, si no us
fa res, l’escatologia. La provoca el ressentiment.
Les
conseqüències d’aquell advertiment (o amenaça) no tardaren a fer-se
evidents. A les fires i festes majors deixaren d’acudir Dharmes,
Trinques, Bonets i Ovidis, i totes i tots els altres que cantaven en
català, i arribaren com una plaga de rantelles de ponent com ara Maria
del Monte, Rocío Jurado, el Fary i la movida madrilenya, entre d’altres
espècies i subespècies neocolonitzadores. I bona part de la nostra
música se’n va anar a orri, i d’altres deixaren de visitar-nos com
abans. Sense ajuntaments que contractaren actuacions, escampant-se
pertot la xenòfoba consigna de Madrid, aquella insòlita normalitat,
eufòrica i efervescent, aconseguiren d’ofegar-la en un bufit. I
vingueren les catacumbes. I la incomunicació.
Ja dic
que no crec que fórem conscients que ho teníem a l’abast de la mà. Ha
estat el totalitarisme polític i cultural espanyol que hem patit
després allò que ens fet intuir com d’accessible ho teníem. Potser
nosaltres, en la mesura que no en fórem conscients, agafats a contrapeu
i sense gaire pillada, no confiàrem prou en les nostres possibilitats,
o les desconeixíem. Els espanyols sí que se n’adonaren, d’on podríem
haver arribat. I s’esquallaren. I per això ordenaren tancar l’aixeta.
És
possible que, efectivament, haja (o hàgem) mitificat aquells anys de
darrers ajuntaments franquistes i primers de la “democràcia”. No és per
voler dir que qualsevol temps passat va ser millor. Només aquell temps.
Aquella brevetat irrepetible. Eren els anys del Festival de la Cançó de
Xàtiva, que en plena Fira d’Agost, omplia de gom a gom el Parc de la
Pau: valencians esperançats i eufòrics enmig d’un mar de senyeres sense
emblavar o embastardir.
Com se
sol dir, ha plogut molt des d’aleshores. Han plogut moltes pedres en
punta. S’han fet grans altres generacions. I hi ha hagut qui ha tingut
l’interès de fer una mica d’inventari, d’investigar, d’aclarir, de
posar sobre la taula valoracions i opinions sobre aquell segment de
temps, sobre el que l’ha continuat i sobre el present, que és l’andana
del tren cap al futur.
Una llengua musicada,
aplega i contrasta opinions de molta gent que des de dins de la nostra
música, o des dels voltants, aporten informació sobre el nostre passat
recent, també del present, que és conseqüència -si no en tot, en part-
d’aquell passat; i, sobretot, demana i apunta propostes de futur, les
que fan els protagonistes i les que destria l’autora. El llibre s’ocupa
en gran part de la història i dels moviments musicals del País Valencià
i les Illes. És evident que en la situació política i cultural
d’aquests territoris conflueixen no poques coincidències. De més a més,
cal afegir que l’autora els coneix de primera mà. Gràcies a aquest
treball sabem de l’existència d’una música nostra que, dissortadament,
amb prou feines tenim ocasió d’escoltar-la en directe o a través de les
ones. Diguem-ho clarament: la nostra és una música prohibida, és una
música políticament silenciada. Fins i tot tindrem dificultats per
adquirir, a qualsevol botiga de música, un cedé d’aquests grups i
solistes dels que Carla González ens hi dóna notícia. Però existeixen. Una llengua musicada
aporta proves que la música en català viu un moment de gran
creativitat, en totes les seues propostes: des del cant popular renovat
al modern pop anglosaxó; músiques i cançons de tradició reinventada, de
barreja d’estils, d’importació. Totes en català, i ben bé clandestines.
Una llengua musicada és un documental
escrit -ben escrit, ben narrat- que ens explica el passat i el present
-quaranta-cinquanta anys- d’una trajectòria cultural que va començar
dient-se “Nova Cançó” i que avui és, simplement -i res és la cosa!-, la
música dels Països Catalans: la nostra música, la que
hauria d’escoltar-se a les “nostres” ràdios, la que hauríem de veure a
les “nostres” televisions, de la que haurien d’ocupar-se els “nostres”
mitjans escrits. Haurien… Forma condicional: «Temps verbal del mode indicatiu que assumeix el valor temporal de futur en el passat i el valor modal d’irrealitat o de suposició».
Diu Joan Marí, al pròleg del llibre (pròleg que subscric en la seua totalitat):
«Després
de la transició, però, la cançó en català ja no tenia utilitat política
instrumentalitzable. I l’existència de diferents llengües, cultures i
nacions en el marc de l’Estat espanyol s’ha tornat una realitat
incòmoda, que val més ignorar, ocultar o reprimir, amb una mica més de
subtilesa que durant el franquisme, però amb la mateixa visceralitat i
-deixau-m’ho dir clar- amb tanta mala llet com abans o més.
Ara els mitjans de comunicació i els programadors culturals trobaran
les mil i una excuses intel·ligents per no tractar amb normalitat la
música en català (ja no diguem amb una mica de deferència pel fet de
ser del país, com fan tots els altres llocs del món)».
I l’autora, en el capítol final de les conclusions, afirma que
«L’actual
és el millor moment que, fins ara, ha viscut la música en català, tant
pel que fa a la qualitat com pel que fa a la quantitat de propostes
musicals […] Els grups i solistes que comencen a sobreeixir demostren
que són gran músics. Ho avalen els èxits de vendes, els premis, els
reconeixements […] Perquè altres segueixin la mateixa drecera només
cal més inversió, més suport, més difusió… Malgrat les dificultats,
el present dels músics i cantants en català és d’esperança.»
Aquest
presentador, tot i pagat i satisfet d’haver pogut presentar públicament
aquest llibre, i de fer-ne pública recomanació perquè és un treball
periodístic apassionat i apassionant, i rigorós i útil, des la
profunditat de les catacumbes, diu que no troba tants motius com
l’autora per ser tan optimista. Els espanyols continuaran fent els
possibles i els impossibles per continuar impedint que ens escoltem, i
“els nostres”, molts dels quals infectats de provincià cosmopolitisme,
continuaran pensant que la modernitat musical s’expressa en qualsevol
altra llengua del món excepte en català. En qualsevol cas, vosaltres,
des de la vostra experiència, i després d’haver llegit Una llengua musicada,
podreu decidir més ponderadament si compartiu amb Carla els motius per
a l’esperança o us inclineu més per atrinxerar-vos, com jo, en
l’escepticisme dels gats escaldats. Dit això, ara cal dir que hem
d’agrair tenir tanta gent capaç de fer tanta i tan bona música en
català. I encara que ens la vulguen amagar, busquem-la i escoltem-la.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Als Països Catalans i més en concret al País Valencià s’hi fà molt bona música. Propostes interessants que milloren en qualitat musical i temàtica la majoría de la producció espanyola amb la qual ens bombardegen.
Jo em vaig enganxar als Obrint Pas primer i més tard a La Gossa Sorda. Excel·lents. Excel·lentíssims! No puc deseganxar-me d’ells, de la seva música i del que em conten. Les guitarres i el sò tradicional i renovat de la dolçaina, protagonista indiscutible, m’ericen els pels.