Els neoblaveros són còmplices d?aquella violència

Està a punt de celebrar-se el congrés del Bloc. No vaig a dir que se me’n refot com queden. No se me’n refot. Si tant me s’hi donara no em prendria ni aquesta ni cap altra molèstia. Ha estat el partit hereu de la desapareguda UPV, on vaig militar un grapat d’anys. Què se’n puga fer d’aquesta herència, tenint en compte que hi vaig invertir temps, esperances i il·lusions, em dóna dret a opinar i a preocupar-me. Encara que en aquests moments és molt gran -diria que insalvable- la distància que ens separa, com a projecte social i com a projecte nacional.

Ho vaig dir fa anys, quan la UPV va celebrar el congrés de l’Eliana, l’any 1996, en què va posar els fonaments del Bloc, i ho he reiterat sovint, que el destí del BNV -destí anunciat i planificat- és convertir-se en una reedició “intel·ligent” d’Unión Valenciana. És la solució dels mediocres, dels qui no tenen conviccions fermes, voler imitar opcions més exitoses. El valencianisme catalanista ha estat un fracàs com a idelogia -retrauen- i el blaverisme -afirmen- ha aconseguit el suport del “valencisme primari”. Per tant, cal abandonar una idea i abraçar-ne l’altra; passar d’una jaqueta a l’altra, d’un imaginari simbòlic a l’altre. I sense cap mena d’autocrítica. Durant l’època que vaig militar en UPV sovint em menjava les mans a mossos de desesperació, i això que era un militant de base: no hi havia organització, ni idees comunes, a cada congrés posàvem una bandera nova: roja, verda, violeta… Al final, la culpa no és dels qui feren del partit un desorganitzat exèrcit de Pancho Villa, sinó de la ideologia, la “catalanista” és clar, per no dir que la culpa va ser del dimoni, a qui sempre se li encoloma la culpa de tot. La culpa del fracàs del nacionalisme valencià mai no ha estat, doncs, la desorganització, l’erratisme, la incompetència, és a dir, la culpa no ha estat mai dels polítics que durant anys foren els responsables del partit, i que a la fi, mediocres i covards, han dit que la culpa era del catalanisme i s’han llevat l’espart de l’ala.

Potser no serà en aquest congrés que el Bloc assumirà majoritàriament l’imaginari simbòlic blavero contra el que des de la UPV lluitàrem, perquè representava el que representava: els símbols d’un mostre polític creat per l’espanyolisme per a destruir el nacionalisme valencià com a opció política arrelada a la gent i al territori. Tanmateix, tard o d’hora el Bloc acabarà assumint, íntegrament i per unanimitat, l’imaginari simbòlic blavero: himne, bandera i, fins i tot, l’anticatalanisme visceral amb què tants èxits va aconseguir, tot i que no serà igual de furibund. De fet, ja fa temps que van assumir “descatalanitzar” el partit, i el final conseqüent no pot ser altre que bandejar, definitivament, qualsevol indici d’aquell catalanisme primigeni per poder assemblar-se, com més millor, a la fórmula d’èxit que pretenen reinventar o ressuscitar: Unión Valenciana.

En la mesura que he estat militant d’organitzacions polítiques durant la transició, en particular del nacionalisme valencià, que he viscut en “carn viva” la batalla de Vaència”, m’ix dels collons indignats dir-los a tota aquella rècua d’intel·lectualets blaveros que ara són l’àmina del Bloc, i algun de ressuscitat, que s’ha de ser un gran refill de puta -o un reignorant al servei de l’espanyolisme més cabró- afirmar que la UPV (expressió política primera d’això que alguns cagandanes de la política en diuen “fusterianisme polític”) bandejava les expressions populars del poble valencià, que érem, doncs, “massa intel·lectuals” i altres collonades per l’estil. Això li ho retragueren en una ocasió al malaguanyat Toni Mestre, i ell, indignat, va dir que això era mentida i de les miserables, que si abandonaren les falles -era el seu cas- va ser perquè els tragueren per la força de la violència. El fracàs polític del nacionalisme valencià, doncs, va ser conseqüència de dues causes: de la incompetència dels polítics propis i de la violència salvatge que practicaren contra nosaltres els espanyols. ¿Qui s’ha oblidat de les bombes, de la manipulació i els progroms instigats des dels principals mitjans de comunicació? Per a mi, que vaig viure la violència d’aquells anys, i aquella por encara no me l’he poguda arrencar del cos, els qui fan “revisionisme” d’aquella circumstància, assenyalant falses culpabilitats per a justificar els seus incomprensibles viratges polítics, són còmplices d’aquella violència, si a la fi assumeixen les seues conseqüències i culpabilitzen les víctimes en comptes d’assenyalar els botxins.

El blaverisme no ha estat mai expressió “primària” del poble valencià. Qui pensa que l’èxit polític del blaverisme és conseqüència d’haver sabut connectar amb aqueix valencianisme “primari” -banal- és certa jovenalla que, òbviament, no té memòria històrica i es creu el que la mediocritat li ha contat per a justificar el seu fracàs polític. El blaverisme va ser un invent creat en els laboratoris de l’espanyolisme, i era en essència groller, agressiu, analfabet, incult, intolerant, furibund, visceral, violent… En definitiva, un franquenstein espanyolista, un monstre. I qui millor representava aquesta imatge era Vissente González Lizondo. He llegit l’article que uns dels “intel·lectuals” del neoblaverisme del Bloc, Vicent Baydal, ha publicat al periòdic Levante-EMV i al seu Blog: Valencianistes. En acabar-lo de llegir, he recordat un capítol dels Simpson en què al desgavellat de Homer li extreuen un llapis del cervell i tot d’una es torna intel·ligent i fins i tot culte. Així són els jóvens “intel·lectuals” del neoblaverisme del Bloc: com si a Lizondo li hagueren tret el llapis del cervell. Però al final Homer Simpson va tornar ser Homer Simpson, i Lizondo sempre serà Linzodo i les seues banderes representen el que representen.

Dic a Baydal i companyia: sigueu valents si voleu ser lladres. No feu acusacions injustes per a justificar el vostre ideari polític. Jo tinc memòria històrica i sé quines banderen enarboraven els feixistes valencians, sé com corria la violència i la por per la ciutat de València. Si digueu que ara cal abraçar l’ideari i els símbols dels qui practicaven aquella violència, si sou tan indecents i tan miserables com per acusar-nos del fracàs d’aleshores per pensar com pensàvem i com pensem – i ho fem sense vergonya i sense por a pesar de la violència-, no em disculparé per a dir-vos que sou una colla de  malparits si a la fi justifiqueu el garrot i qui va empunyar-lo contra nosaltres. Vergonya, cavallers, vergonya!

 

La imatge l’he amprada d’Antiblavers.

Afegeix un comentari