Lliurament dels premis d?El Penjoll

Ahir dissabte es van lliurar els premis als millors blogs de les Comarques Centrals Valencianes que ha organitzat El Penjoll, Art de Paraula. L’acte va tenir lloc al local social de caMot, al número 9 del mític carrer Blanc.

Per crear ressò i moure l’assistència a l’esdeveniment s’havia anunciat no que hi hauria la sovintejada i clientelar picaêta, que atrau cap a la cultura i succedanis oficials gent de la gorra, farteretes, i tota classe de mosquits i rantelles en general, sinó una tradicional xocolatâ; a més de la intervenció de dos artistes de fama mundial i extraterrestre: Toni de l’Hostal i Toni Espí.

I com a l’olor del dot acudeix el borinot (l’olor dels premis i de la xocolatâ), s’hi va anar aplegant públic fins que s’hi van haver d’ataconar. És clar que hi havia la gent d’El Penjoll, que en són un bovalar, i ells a soles ja omplien més de mig camarot, però també hi va revolar gent curiosa del rodal (gent curosa i encuriosida), i sobretot premiats, entre els quals m’hi comptava. Hi havia Nausica i Pel paisatge al País Valencià, A ta mare va que fumes, El mirador valencià (si me’n deixe cap, disculpeu-me)… Na Lucrècia de Borja, dona gens complicada, va tindre complicacions i no va poder assisistir-hi en persona, però gràcies a la tècnica, és a dir al mòbil de Toni de l’Hostal, li sentírem la veu i les ramalloles. Li he d’agrair a ella l’obsequi, el qual, durant bona estona, no me’l vaig poder llevar del cap, fins que me’l vaig ficar a la butxaca, en contacte íntim, i ara no sé per on o amb qui s’ha degut extraviar.

L’acte de lliurament va anar desenvolupant-se per viaranys més o menys protocolaris, amables i distesos tanmateix, al caliu de la farsa dels presentadors. Fins que, emulant les remotes monarquies germàniques, em va tocar el torn de rebre el gravat -amb marc- d’Albert Compte que em declarava primer entre iguals, o Miss Penjoll 2008 (que no penjolls). Arribats en aquest punt, els Toni’s presentadors es van desbaratar (m’ho havien advertit i jo els ho havia consentit). I mentre el Toni de Bèlgida feia de Guillem de Varoic i relatava l’aixovar que compon la roba de batalla del cavaller ardit i estrenu (que no vol dir assedegat i restrenyit: llegiu-vos el Tirant, collons!), l’altre Toni, el cantaôr de l’Hostal, anava encolomant-me corfolls i andròmines, inclosa l’espasa reglamentària i un simulat parabales que vaig haver d’improvisar jo per no deixar l’espasa òrfena i el cavaller descompensat.

Quan es faran públiques les fotografies del tuacte, no sé jo si l’any que ve algú s’atrevirà a voler ser investit cap de caps del premis d’El Penjoll. Algú, fins i tot, es demanarà com un home de compte i raó com jo va accedir a ser víctima d’un desficaci tan descomunal, bestial, colossal! Tot i amb això, però, el tuacte em feia retrocedir quaranta anys arrere, en aquell mateix carrer Blanc, de les festes del qual mon pare era pregoner. La nit del Pregó, sempre divendres, ell i Paco el Pintor es posaven al capdavant de la festa i comandaven el guirigall. Com ara un carnaval, aleshores prohibit, tothom s’hi disfrassava i feia el burro i l’haca. Jo també em disfrassava en aquelles festes: roba de batalla reciclada, que igual et feia representar una güela corruca que un home del sac. Ahir, el tuacte de ca caMot, mon pare, des de l’infern càlid i gamberro on ell volia anar a passar l’eternitat, devia estar mirant-se’l i baquejant-se.

Per tancar la crònica dels fets gloriosos, cal dir que el xocolate estava en el punt i la mona bona-bona de pecar i mullar. L’experiència va ser, doncs, desbaratada i entranyable. Tot va ser tan commovedor que fins i tot Calinca i jo bescanviàrem unes paraules, ben amables, com si fórem persones de trellat. Queda dit i postejat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *