Cucarella

Temps era temps, l’home va inventar Déu. Per desfici, cosa de la fèrtil imaginació dels primers literats. I amb pas del temps Déu va substituir l’home com a creador de les coses. Fins al punt que ara creia que el foc el feia Déu, i que el llençava pertot en forma de llamps. L’home va aprendre a conservar-lo per calfar-se la cova a l’hivern. Fins que un dia va demostrar ser tan llest com aquell Déu que ell mateix s’havia inventat i va fer foc pels seus propis mitjans. Llavors, va deixar de menjar carn crua i se la va fer a la brasa, i més tard, cansat d’aquella altra monotonia, va inventar l’allioli i l’arròs caldós amb costelletes. L’home venerava el foc que el calfava i li guisava el quemenjar. I el foc va passar a ser considerat Déu. I l’home feia fogueres en honor seu, pel solstici i per l’equinocci: jas, l’origen ancestral de les falles. Cantaven, dansaven i borrutxaven fent-li gran festa. Fins que un dia, alguns s’inventaren un altre Déu, aquest de barba tofuda, dominant i de mal gènit. I alhora una religió –un gran negoci– que el venerava a tall d’espasa. Era un Déu que no tenia fades ni follets, però sí santetes i santets. La seua host de capellans, frares, monges i escolans, va abocar-se a proscriure les festes a la divinitat del foc. I, ai, si algú s’hi negava o posava en dubte la seua suprema autoritat… Descregut! Heretge! Foc amb ell! Aquestes fogueres no feien cap gràcia, puix que hi cremaven persones i no ninots. Però ni així pogueren extingir la festa al foc. Llavors se n’apropiaren. I posaren noms de sants a les fogueres: de Sant Joan, de Sant Antoni, de Sant Josep… Per Sant Josep –per les Falles– fins i tot fan ofrenes de flors. Però no al sant sinó a la MaredeDéu. Un costum recent, del principi de la dictadura franquista…

–Ie, el de cadafal: alerta! Per a espai, que si caus de tos no vindran a empomar-te angelets celestials…

La col·laboració de l’any 2012: Convideu-los a un xàmbit.