Primera: La supremacia del mercat únic en el marc d’una economia global. És a dir, el mercat no és diversificat. De manera que, davant una crisi de la construcció, immobiliària i financera, en pateixen les conseqüències, amb la mateixa intensitat, les operadores de telecomunicacions, les gasístiques o, per anomenar quelcom més allunyat encara, les farmacèutiques. De fet, el diner, el capital, és únic; qui posseeix i qui mou el capital, a escala global, no està casat amb cap sector de l’economia i va “parasitant” d’un àmbit a l’altre, i d’un país a l’altre, segons les lleis del mercat (o segons la jungla del mercat), i a expenses d’on pot obtenir major rendibilitat en el mínim temps possible. Això s’ha posat de manifest en aquesta crisi: cau un sector de l’economia, un sol sector, i, amb efecte domino, s’ensorra tot. Em va fer gràcia, fa pocs dies, en un Restaurant, a la taula del costat on era jo, que dos executius, a través d’un telèfon mòbil, tancaven la compra d’una partida de milers de pollastres. Per la seva manera de tractar el tema, vaig arribar a la convicció que no havien vist un pollastre (fora del plat) a la seva vida; però coneixien molt bé els marges que els deixava l’operació.
Jordi Forners i Puig
Segona: Que la clàssica divisió de poders de Montesquieu ha entrat també en crisi, havent-hi el poder econòmic com a poder únic, sota el qual han acabat sucumbint els poders executius, legislatius i judicials. Aquest neoliberalisme “salvatge” ha acabat predominant en el món occidental i s’està introduïnt amb èxit a les noves economies dels països emergents, a més de provocar o promocionar, sense escrúpols, la deslocalització, i les crisis consegüents als països afectats per aquesta deslocalització. Em sembla greu que el poder polític hagi quedat buit o debilitat davant el poder del capital, i que això passi tant en països conservadors com en països de governs progressistes (si és que avui encara es pot fer aquesta distinció). Ni els governants ni els legisladors han pogut fer res (en algun cas, possiblement sí que hagin volgut fer-ho, però no han pogut) per controlar un “mercat sense lleis”. Ara, veurem si a partir de les mesures “de rescat” adoptades, amb un alt cost per part dels contribuents, introdueixen mesures de fiscalització que racionalitzin la disbauxa que s’ha
viscut els darrers anys. Veurem també les mesures que adopta el poder judicial per portar als tribunals als penalment responsables d’aquesta crisi, que també n’hi ha. Malgrat tot, sí que durant aquests darrers anys, mentre s’estava gestant la “bombolla” que ara ha esclatat, els titulars del Ministeri d’Economia s’omplien la boca amb dades falsament “glorioses” relacionades amb l’augment del PIB, la plena ocupació, el superàvit de la Seguretat Social, el creixement, etc. etc. Fins i tot se’ns deia que érem els millors de la Unió Europea. Ara, mira per on, també amb les dades a la mà, som els pitjors. Es vivia només del present? On era la planificació? Si el creixement que hi ha hagut els darrers cinc anys s’hagués fet d’una manera racional i sostenible, l’economia espanyola hagués mantingut una tendència positiva durant cinquanta anys com a mínim. Per què tirar la casa per la finestra en quatre dies? Amb quina mentalitat o planificació es pot fer això?
Si tornem a la petita escala, es pot il.lustrar millor què pretenc comunicar. Jo resideixo a Vilafranca del Penedès, una població que ha patit un creixement estrepitós, desmesurat, insostenible, amb conseqüències nefastes per als serveis, la circulació rodada, etc. Per què aquesta pressa? I a partir d’ara, què farem, si ja ho hem malbaratat tot? És com si al jardí de casa nostra brotés un bon dia un petit pou de petroli (ves per on!) i ens el políssim en quatre dies donant la volta al món o fent un viatge espacial (ara ja se’n fan, i quina estupidesa!), quan, d’altra manera, ens hagués permès de cobrir les necessitats domèstiques durant deu generacions. Certament, no s’entén.
Amb tot això, no ens hem d’excloure d’atorgar-nos també responsabilitats individuals per la forma perversa en què hem orientat les nostres vides cap el consum i el malbaratament. El planeta no podia soportar més aquesta pressió i abans no ens l’acabéssim de “carregar”, com que la naturalesa és sàvia, ens ha enviat “miraculosament” aquesta gran crisi per salvar-se. Si és així, benvinguda crisi! Tot plegat ve del següent raonament que ens ha distanciat de l’estil de vida dels nostres pares: els nostres pares treballaven per guanyar-se la vida. Nosaltres vivim per guanyar diners. Aquí rau la gran diferència entre portar una vida digne, sostenible, on no falti res però tampoc sobri res, i la vida d’ara, de voler-ho tot, de satisfer banalitats i innecessitats (més que necessitats), i de tirar la casa per la finestra. A mi, com en tantes altres famílies de la meva generació, sempre m’ha enorgullit de pensar que, a casa, als meus pares els costés d’arribar a final de mes i haguessin de fer esforços per aconseguir-ho. Però no ens preocupava. Sempre ens en sortíem. En contrast amb aquella època, em sorprèn la política creditícia dels darrers anys a les entitats financeres, les quals ens han fet involucrar en aquesta espiral de consum. Jo mateix, que no disposo de patrimoni de cap classe i que visc del meu treball com a assalariat, he anat rebent periòdicament de la meva entitat bancària una carta amb un xec al portador (fictici) a sota, on se’m convidava a passar per la meva oficina on, de forma automàtica, em podia endur 20.000,00 Euros a l’instant per a gastar-me’ls amb el què volgués. Tot i sense entendre-hi, ja vaig comprendre de seguida que aquesta política era errònia (si ho veia jo, no ho podien veure els que la van dissenyar?) i així ho vaig fer saber al delegat de la meva oficina, que era qui signava aquestes generoses ofertes. Al mateix temps, li vaig donar les gràcies però li vaig demanar que no m’enviés més xecs, ja que no pensava anar-los a bescanviar, i que si mai em trobava amb alguna necessitat real (no una necessitat banal) ja l’aniria a veure.
Un altre raonament important que podria reconduïr les coses seria el que no s’ha de viure en consonància amb el poder adquisitiu. Si bé és cert que avui, en molts casos, els sous permeten portar una vida tranquil.la, amb totes les necessitats bàsiques sobradament resoltes (en molts altres casos no és així, sinó tot el contrari), això no implica que s’hagi d’anivellar el nivell de consum al nivell del poder adquisitiu. Ho il.lustraré perquè se m’entengui millor: conec joves de menys de vint-i-cinc anys que, ja finalitzats els estudis universitaris, la sort, el destí, el papà (o la conjuntura favorable) els ha portat a una bona feina, qualificada, i més o menys ben remunerada. Com que viuen amb els seus pares i tenen tot el derivat de la logística domèstica resolt (vull dir, el plat a taula i els calçotets nets), al cap d’un parell de mesos d’incorporar-se al món laboral, incomodats per observar les nòmines a les seves llibretes d’estalvi, opten per comprar-se un Audi o un BMW de gamma alta. Com que veuen que tot i pagant el cotxe, i sortint a sopar tres nits a la setmana, i comprant tota mena d’aparells d’última generació (és a dir, renovant cada tres mesos els que ja tenien), encara els queden diners (?), -i per si de cas, ja hi ha l’aixopluc del pare-, opten per viatjar.
Conec casos reals de joves que m’han reconegut que tenen la necessitat de fer un o dos viatges al mes… Increíble!!! De fet, aquest tema m’obsessiona especialment, i és una pregunta que faig sovint a tothom que conec o que em presenten: no he conegut ningú que no m’hagi respost amb un contundent “a mi m’encanta, m’apassiona, viatjar”. Això em fa sentir estrany; jo opto per no viatjar. Millor dit, també m’apassiona viatjar, a cinquanta o seixanta quilòmetres a la rodona, on tinc infinitat de coses per veure, que, per anys que visqui no me les acabaré. I fent aquests cinquanta o seixanta quilòmetres, quan puc fer-ho, ja prou CO2 que llenço a l’atmosfera.
En fi, aquest consum que engoleix i que necessita més i més i del qual en som causants directes nosaltres, els ciutadans, té també la seva responsabilitat d’haver-nos portat a la situació actual de crisi: encariment de les matèries primeres, esgotament del petroli i dels recursos naturals, inflació, problemes derivats de l’escalfament global i del canvi climàtic, etc.
I doncs, què fer, on destinar l’excedent de la nòmina (per a qui tingui l’excedent, és clar, o potser per a qui tingui nòmina)? Doncs la resposta és molt fàcil. Demanar que siguem solidaris, amb els valors que imperen, és utòpic. Així doncs: estalviar, o bé dedicar els diners a inversions creatives i respectuoses amb el medi ambient, o a satisfer-nos necessitats també creatives i respectuoses amb el medi ambient. Així de senzill. Però, en cap cas, allò que sempre s’ha dit i s’ha fet de “gastar pel què es guanya”… ja que d’aquesta manera hi perdem tots: el que pot gastar i el que no pot gastar. No sé si m’he explicat bé. Tot i essent profà en economia, sempre he pensat que no consumir segons què, és una altra manera de ser solidaris. Si ara mateix, desistíssim de molts viatges, de Fórmules 1, del malbaratament energètic a què sotmetem les nostres vides, estic segur que, sense fer cap donatiu facilitaríem que moltíssima gent es pogués escalfar una mica l’hivern que se’ns apropa, ja que es reduïria el preu del petroli. La “teoria del pastís” no falla: si ens corresponen 1.000 litres de petroli a l’any per càpita (és un dir), i el 25% dels humans se’n cruspeix el triple per banalitats, ja en podeu treure les conclusions que volgueu. De res serveix fer un donatiu a Càritas, si després en n’anem una setmana al Carib, ens passegem amb un BMW i tenim la nostra llar a 25º a l’hivern i a 20º a l’estiu.
En conclusió, vull només manifestar que la solució a l’actual crisi, la solució que està al nostre abast (no les solucions polítiques de les altes esferes), passa, senzillament, per abaixar-nos el llistó del consum. Reeducar els nostres infants (als que ja acostumem a fer viatges de fi de curs a l’altra punta del món, amb el consegüent sacrifici per a moltes famílies que no poden pagar-ho) perquè no entrin el el pervers corrent de banalitat que ens envaeix per a atorgar-nos una falsa felicitat.
Jordi Forners i Puig
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!