La complexitat del fet educatiu
Dies enrera, escoltava com un dels nous gurus de la innovació educativa justificava el canvi de model. El seu discurs va ser una sobredosi tan gran de frases espectaculars amb un component tal d’emotivitat, que confesso vaig estar a punt de deixar-me endur per les seves afirmacions gratuïtes, fins que de sobte, va dir: -“En un entorn d’incertesa i complexitat com ho és la nostra societat, necessites persones capaces de donar-hi resposta”.
Va ser llavors quan vaig pensar que a aquell noi, a més d’haver-se procurat unes mínimes nocions sobre les escoles que va crear el Patronat Escolar de Barcelona a l’època de la Mancomunitat, li hagués anat bé llegir algun text d’Aristòtil per comprendre que la complexitat que revesteix l ́educació no és un concepte exclusiu del moment històric que ens ha tocat viure, sinó que aquest assumpte ha estat objecte de preocupació dels pensadors de cada època perquè presenta uns elements intemporals que s ́incardinen en allò més invariable de la condició humana.
També hem de fer notar que a part del component de complexitat que impregna l’educació i que és inherent a la condició humana; cada època, cada societat, cada cultura té unes característiques específiques que li concedeixen una complexitat única i diferenciada de les altres.
Evidentment, la nostra època i la nostra cultura no queda exempta d ́aquesta connotació. No m ́estendré amb els efectes de la globalització, la influència dels mitjans de comunicació i de com aquests indueixen l’homogeneïtzació de patrons culturals, perquè no és l ́objecte d ́aquest escrit i a hores d ́ara tots som conscients de les conseqüències i de les repercussions educatives de la societat líquida que molt bé ha definit el sociòleg ZygmuntBauman: falta total de consistència, adaptació al que toca, sotmetiment a una norma anònima interioritzada com a decisió pròpia… També cal esmentar la contribució del progrés tecnocientífic a la complexitat específica de la nostra època: si bé la seva aportació a l ́avenç social i a la millora de les condicions de vida humana és indiscutible, també és veritat que aquest ha generat una mena de mentalitat “tecnòcrata“ que tendeix a pensar que tot es pot resoldre d ́una manera tècnica i que per a cada tipus de problema hi ha un tècnic o especialista que té l ́obligació de resoldre ́l. Segons el professor del Pozo, aquesta tendència ens condueix cap una visió molt reduccionista del que ha de ser el compromís social i eximeix de responsabilitat global els diferents estaments que conformen la societat. (Educcionari, 2014. pàg. 72-73). És evident que tots aquests elements que he anat esbossant, no només repercuteixen fortament en els costums socials, sinó també en la transmissió d ́uns valors que es troben en constant procés de canvi i que són diferents respecte a d’altres dècades. Situats en el present, segueixen mostrant un grau de complicació molt elevat perquè els diversos agents educatius: família, escola, barri o ciutat, mitjans de comunicació, i crides al consum encara no s ́han posat d ́acord en els valors que han de transmetre.
Però a banda d’aquests elements que de manera indiscutible, aporten complexitat a la nostra època, el principal element que ha fet de la complexitat una invarieble de totes les èpoques és que els humans som complexos per naturalesa i els eixos humanitzadors com la racionalitat, la solidaritat o la bondat, no sempre interactuen entre ells de manera harmònica. La complexa constitució de l’ésser humà ja era una preocupació de Plató i segueix sent la mateixa en la nostra època.
És evident que educar és més complicat en aquesta nova complexitat, però depèn de nosaltres decidir com i de quina manera volem que els futurs ciutadans hi donin resposta: Volem una revolució educativa per llançar-nos de cap a una globalització líquida, reduccionista i homogeneïtzadora o bé un canvi educatiu progressiu que permeti als infants sobreviure i avançar a través de la liquiditat de la societat actual i fer-no amb criteri i plenitud?