EDUCÀLIA PEDAGÒGICA

Bellesa i ciència en l'educació a la societat actual.

Publicat el 26 d'agost de 2017

Sembla una postal

Sembla una postal. Va dir-me quan hi vam arribar. Autènticament natural.

Així evocava sense saber-ho, les paraules amb les que Josep Pla explica en el seu QUADERN GRIS el que passa quan l’art intervé en la base natural.

En efecte, vaig pensar. Si els paisatges pintats i explicats pels artistes contribueixen a crear els estereotips que influeixen en les categories estètiques de cada generació; la relació entre una postal i un paisatge bell és inequívoca.

Ara bé. Tot seguit, i sempre entre pensaments, vaig posar en qüestió que fos autènticament natural perquè algunes absències només percebudes per aquells que hem crescut amb la singularitat del paratge, ens el constaten com a resultant de l’evolució de l’activitat humana.

Llavors vaig recordar que l’altra tarda escoltava la ràdio i vaig sentir dir a un membre de l’IEC que el model de paisatge es crea de manera col·lectiva i sol coincidir amb el procés de formació de la identitat nacional. És per això que els patrons paisatgístics d’Anglaterra són els penya-segats de granit que decoren les platges verges o els paisatges rurals amb les prades amb els verds típics de la zona; mentre que a França, la colorida Occitània de vinyes verdes i aire mediterrani sembla haver-se convertit en paisatge icònic nacional. Explicava el convidat radiofònic que hi ha paisatges urbans trinxats per suburvials o desolats per la bombolla immobiliària que inspiren fotògrafs i literaris. Encara que semblin paisatges sense ànima, són paisatges humanitzats. Evolucionen amb rapidesa, perquè són fruït d’un determinat context social i econòmic que canvia a ritme frenètic.

El paisatge de la meva infància és troba en un racó arrecerat i oblidat per les estratègies de turisme, poca gent sap per on s’hi va.  A primera vista sembla intacte. Però l’estora negra de musclos a trenc d’onatge i el crit eixordador de les gavines que habitaven aquest espai magestuós, no han pogut resistir les envestides de l’evolució econòmica i ja no sortiran a la postal.

Diu el mestre Pla que cal rellevar estereotips paisatgístics i impregnar-se dels nous patrons.

Miro la postal i em retorna la meva pròpia imatge. La de l’esguard personal, la del silenci misteriós, la del propi ritme, la del transcurs del temps.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per criderserra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent