Jo també he vist Economia en colors

 JO TAMBÉ HE VIST ECONOMIA EN COLORS i no puc estar d’acord com s’ha tractat de l’ensenyament donant lliçons de pedagogia sense fonament. M’afegeixo a la rèplica iniciada per Martí Teixidó al blog EDUCACIÓ-COMUNICACTIVA.

Educació i i pedagogia de moda a televisió per passar l’estona

Necessària perquè cal projectar argumentacions sòlides que trenquin determinismes absurds que semblen cercar només l’impacte mediàtic. Cal evitar que discursos sense cap mena de fonament científic ni empíric s’apoderin de l’opinió pública.

Constructiva perquè si la paraula és un mitjà privilegiat per a la construcció del pensament crític, en aquest cas ens ha de servir per fer-li avinent al professor Sala Martín que amb la mateixa vehemència que li agraïm la seva aferrissada i ben fonamentada defensa de la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, també aquest diàleg cordial i desinteressat serveixi per trobar el punt d’equilibri entre la pressió que generen els objectius d’audiència (share) i la responsabilitat social de tots aquells que col·laboren amb els mitjans de comunicació.

Als arguments ja presentats hi afegeixo:

1. Fa riure sentir parlar de la Teoria de les 10.000 hores com una teoria reveladora. Després de tants anys de saber que determinats procediments s’automatitzen a base de la repetició, també hem pogut aprendre que el desenvolupament d’aquest tipus d’habilitats mecàniques no depèn d’un sol factor –en aquest cas, les hores de pràctica– sinó que és la suma d’una sèrie de factors i per tant, aquestes 10.000 hores no són un estàndard. Hi ha infants amb més predisposició genètica o innata que la poden adquirir amb una inversió de temps menor que els que no la tenen i per tant, l’hauran de compensar amb esforç vinculat a la motivació. Precisament aquí hi ha una de les claus de l’èxit d’un sistema educatiu: en  la seva capacitat per compensar aquells factors que es troben en desequilibri.

2. És inacceptable que es presenti  a Ken Robinson com a pedagog de referència quan no ha dissenyat un sistema pedagògic propi amb principis i referents extrapolables, ni tampoc ha sistematitzat ni categoritzat elements que conformen el procés d’aprenentatge. Robinson fa conferències sobre l’anacronisme d’un sistema educatiu al servei de la societat industrialitzada del S.XIX i ha llençat una mirada crítica sobre la seva rigidesa i compartimentació, però només apunta el QUÈ de manera superficial sense concretar el COM. I diré més: ni tan sols exposa idees pròpies, sinó que les adopta d’altres pensadors de principis del S.XX que no van elaborar vídeos per penjar a la xarxa i per això no són tan coneguts.

 3.  És una gran equivocació i major reduccionisme  afirmar que la causa de la manca de respecte dels alumnes cap a mestres i professors és el fet  que els joves d’avui tenen major domini de la tecnologia que els professionals de l’educació i això els situa en una posició de desprestigi. Em remeto al concepte “nadius digitals/analfabets analògics” que es va introduir per explicar la diferència entre el domini tècnic i la capacitat per gestionar la informació i convertir-la en coneixement. Quan el mestre s’ha guanyat l’autoritat dels alumnes per estimació a la matèria, per coneixement dels processos d’aprenentatge i per capacitat d’encomanar la passió per aprendre, pot demanar ajuda tècnica als alumnes sense cap mena de temor de caure en el desprestigi, que els alumnes l’ajudaran de cor i contents de poder-ho fer. Confiar-los la resolució dels assumptes tècnics, és un reconeixement a la capacitat de l’altre i al rol que pot exercir en la construcció conjunta, perquè la diferència entre l’instrument i les finalitats és entesa de manera compartida. El problema és quan el docent confon l’instrument amb les finalinats, o encara més, quan posa l’instrument al servei de finalitats poc clares.

 La setmana vinent Sala Martin s’atrevirà amb el tema de l’alimentació. Com reaccionaran els professionals d’aquest sector, s’ho deixaran dir tot, com ens ho deixem dir nosaltres?

Sempre connectats? Viure i aprendre en temps digitals

En ple debat sobre la idoneïtat de la  utilització dels dispositius mòbils en escoles i instituts, el Consell Escolar de Catalunya ha elaborat i aprovat el document Les tecnologies mòbils als centres educatius, que estableix els fonaments per l’entrada dels mòbils i les tauletes a les aules i  recull  alguns exemples d’experiències que s’estan duent a terme actualment.

Reconeixent  l’impacte  de la tecnologia mòbil en tots els àmbits de la societat i la necessitat  d’incorporar-la en els centres escolars fent-ne un bon ús, el Consell Escolar de Catalunya assumeix un  repte múltiple que desglosso en nou punts:

1. Aportar elements de reflexió que puguin ser d’utilitat a la comunitat educativa a l’hora d’orientar didàctiques adequades al repte d’ubicar els dispositius mòbils dins l’aula.

2. Donar pautes clares  als centres per tal d’evitar controvèrsies derivades del mal ús d’aquests dispositius, com el bulling  o situacions de vulneració de la intimitat.

3.Donar resposta a la necessitat de comunicació immediata entre pares i fills.

4. Fugir de l’immobilisme i de la visió estàtica de l’educació afrontant de manera decidida el fet tecnològic.

4. Fer partícips a les famílies de les normes d´ús i convivència.

5. Fer avinent la necessitat de reflectir l´ús de les tecnologies mòbils en el projecte educatiu i altres documents de centre atès que han de ser considerades com un contingut curricular i una competència a desenvolupar.

6. Donar orientacions per articular converses i diàleg amb els alumnes en el sentit de fer-los partícips de les pautes i orientacions sobre aquests usos..

7. Parar atenció en la importància del modelatge  del mestre o professor quant a l’ús de la tecnologia mòbil, que ha de ser coherent amb les pautes establertes i les  normes de convivència.

8. Garantir l’equitat en el canvi en les relacions entre els professors, els alumnes i les seves famílies atès que aquesta ja no ha de ser sempre presencial, sinó que ha d’evolucionar cap a la interacció virtual.

9. Presentar  els mòbils com una eina adeuada per al correcte desenvolupament  de les competències digitals marcades per la Generalitat.

 El tema, certament complex,  serà tractar i debatut abastament durant la XXV Jornada de reflexió del Consell Escolar de Catalunya.

                                                   Sempre connectats?
                                     Viure i aprendre en temps digitals

Auditori del Conservatori del Liceu
Barcelona, 17 d’octubre de 2015

https://www.consescat.cat/

Restarem atents a aportacions i conclusions

Engegar el mòbil a classe, per a què?

Com a mestra, recordo les primeres reaccions d’expectació, reticència i fins i tot, d’oposició en començar a parlar de la introducció de les TIC en l’àmbit educatiu. Eren  una cosa nova i desconeguda  que semblava amenaçar didàctiques molt arrelades que havien funcionat amb certa inèrcia des de feia  molts anys sense que ningú les hagués posat en qüestió.  A l’exigència d’haver d’entendre el funcionament del maquinari, se li sumava la necessitat d’investigar les seves aplicacions dins i fora de l’aula a més de pensar en l’ineludible canvi metodològic que aquestes aplicacions suposarien.

Més enllà de la lògica i lícita por inicial, hem d’assumir que ni l’escola pot donar l’esquena al món, ni el llibre de text imprès pot ser la font única de coneixement, ni el docent pot seguir sent el professional que tot ho sap.

Pensem en Célestin Freinet (1896-1966) i com va saber posar la tecnologia de l’època al servei del desenvolupament de la recerca d’informació, la millora de la competència lingüística,  la creació de situacions comunicatives reals, el seguiment d’esdeveniments d’actualitat, l’anàlisi de diferents codis de llenguatge, la gestió de la informació…. penseu que si aquests aparells haguessin estat a les butxaques dels alumnes de l’època, aquest pedagog de referència no els hagués fet servir per a usos educatius?

Però si  bé és cert que els dispositius mòbils poden estar al servei de la millora de moltes competències en un escenari d’aprenentatge autònom, motivador i cooperatiu; no és menys cert  que han generat noves formes de conducta que no s’havien donat abans i que ens espanten justificadament: al costum o necessitat constant de mirar el telèfon mòbil, hem d’afegir  altres conductes no menys preocupants com poden  ser el ciberassetjament, el trolling o el sexting, entre d’altres.

Per tot això, al professorat no ens queda més remei que extreure’n  el valor educatiu d’aquests aparells i acceptar el triple repte que aquests ens ofereixen en el sentit de l’assoliment  dels continguts curriculars i el desenvolupament d’habilitats i competències, la seva concepció com a  eina de construcció de coneixement  amb unes  possibilitats que van més enllà del seu ús per a la missatgeria instantània i les xarxes socials;  i el coneixement de les seves limitacions des del sentit comú i el respecte als altres.