EDUCÀLIA PEDAGÒGICA

Bellesa i ciència en l'educació a la societat actual.

Per què en diem Educació Física, quan és iniciació a la carrera esportiva?

M’agrada observar els infants trepitjant bassals amb les botes de pluja, contemplant amb atenció una filera de formigues o recollint petxines a la sorra de la platja.

Tots sabem l’afinitat natural que els infants tenen vers la natura i la capacitat que aquesta té per aconseguir que els nanos es mantinguin llargues estones mirant les plantes, els insectes o l’aigua.

Diu Rachel Carson en El sentido del asombro -1956- que aquest fenòmen es produeix perquè els infants són més petits i es troben més prop de la terra de nosaltres; per aquest motiu perceben molt millor algunes de les exquisides obres que es troben a la natura en una escala de miniatura i que passen desapercebudes per als adults que anem massa ràpid mirant cap a tot arreu i al mateix temps, cap enlloc.

La natura té un paper més important en el procés d’aprenentatge del que ens podem imaginar, doncs proporciona l’oportunitat d’adquirir experiència i coneixement per invenció o descobriment a partir de moviment espontani i a un ritme pausat. Hem d’acceptar que actualment estem mutilant aquest procés i estem bombardejant els infants amb estímuls externs a un ritme sobreaccelerat.

Passem el primer any de vida d’un infant ensenyant-lo a caminar i a parlar i la resta de la seva escolaritat demanant-li que s’assegui i calli.  Alguna cosa no funciona. (Neil Degrasse Tysson)

Sembla que a hores d’ara hom accepta que el cos no només serveix per transportar l’ànima, sinó que és natura en si mateix. És capacitat física que, juntament amb la capacitat de pensament, consciència i voluntat; constitueix la naturalesa humana.

Dir que la capacitat física es pot desenvolupar, vol dir que es pot educar. Potser d’aquí la terminologia d’ Educació Física tan estesa en l’àmbit escolar. En la meva opinió, aquesta terminologia adquireix tot el sentit si és plantejada en la línia personalitzadora de millora del cos per a la millora de la ment i l’esperit. El problema o contradicció ve quan l’ esport escolar sembla ser el primer graó cap a la carrera esportiva d’alguns infants.

La societat de consum ha generat la indústria de l’esport, convertint-lo en una potència mediàtica i comercial amb denominacions com “esport d’alta competició” o “centre d’alt rendiment esportiu”, on la pròpia nomenclatura ja deixa entreveure les seves connotacions lesives, com  l’exigència desmesurada sense més objectiu que el rendiment.

L’esport es converteix doncs, en quelcom insaludable; no només a nivell físic, sinó també a nivell emocional, intel·lectual i de retruc, social.

Així les coses, quins requisits hauria d’acomplir l’Educació Física per poder fer honor al seu nom?

1. Ha de ser una contribució a l’acceptació del propi cos i les seves limitacions.

2. Ha de ser un element mediador davant els patrons de bellesa promoguts pels mitjans de comunicació.

3. Ha de tenir capacitat integradora per a tots aquells/es que per naixement, accident o malaltia, tenen alguna limitació física.

4. Ha d’esquivar qualsevol iniciativa que condueixi a l’angoixa o agonia davant d’un esforç esclavitzador amb l’objectiu d’aconseguir una marca o posició.

5. Ha de promoure el joc en equip i el compliment de les regles.

L’esport entès d’aquesta manera seria  Educació Física i faria bon honor a l’heritatge que ens van deixar els clàssics gregs on l’Olimpíada era una font de socialització, integració i camí cap a la plenitud personal.

Evidentment, hi havia una lògica derivada en el desenvolupament de l’activitat econòmica, però no només. Actualment, hem convertit la derivada en el valor principal que condiciona tota la resta.

 



  1. Reflexió clara i directa que cal difondre. Que el món de l’esport sigui un espectacle de negoci en una societat lliure (en iniciativa econòmica) es pot acceptar. Que la família educador nautral de la infància i la institució escolar, educadora professionalitzada per encàrrec social, abonin l’esport competitiu reglamentarista i sexista és inacceptable.

    Els grecs lliures disposaven de temps a per a jocs esportius, (els homes) i feien festes esportives on acudien i es trobaven gent de diferents ciutats. Hem de recuperar el substantiu JOC, jocs esportius, per a gaudi personal i en grup i, si no és competitiu, serà joc coeducatiu i inclusiu. Per què seleccionar els homes front a les dones per major cubicatge pulmonar convertint l’activitat en estressant? Per què no poden jugar junts pares i fills, inclosos els qui tenen alguna discapacitat. Serem més feliços jugant junts i podem establir un sistema de punts que reconegui a la força i també l’elasticitat, la gràcia, les bones jugades, la sorpresa, la bellesa del cos…

    Quan haguem orientat això començarem a veure una escola coeducativa i una societat inclusiva i no sexista. De moment, voluntat d’uns i aparences socials de la majoria. Martí Teixidó

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per criderserra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent