A propòsit de l’escola tradicional

En un article publicat el 21 de juliol pel diari ARA, el pedagog Gregorio Luri presenta una queixa al suposat absolutisme en contra de l’escola tradicional per part dels que  genèricament denomina partidaris de l’Escola Activa i la innovació educativa.

Desconec si sota aquesta etiqueta  inclou també pedagogs  que van liderar la  renovació pedagògica a principis de segle XX, com Eladi Homs-vocal tècnic i secretari del Consell d’Investigació Pedagògica, després Consell de Pedagogia. Va dissenyar i organitzar la primera Escola d’Estiu que, avalat per Prat de la Riba, ara fa cent anys, va refer  la migrada formació dels mestres catalans i va donar-los a conèixer els darrrers corrents pedagògics fonamentats en coneixements científics de medicina i psicologia.

En qualsevol cas, voldria fer algunes consideracions  amb relació a aquesta escola  que el Dr.Luri anomena“tradicional”.

1.La primera consideració és relativa al terme emprat.

L’escola  que coneixem va ser creada pels il·lustrats front a l’educació elitista per  donar instrucció general a tots els ciutadans, fins que va tocar sostre i els ciutadans cultes de filosofia existencialista van impulsar l’Escola Nova, amb bases científiques i una pedagogia creativa contrària a  la uniformització dominant. Penso que el terme tradicional no s’ajusta, podria dir-se convencional, atès que el primer fa referència a un heretatge cultural al que l’educació no pot renunciar per bé que ha d’actualitzar segons les necessitats socials. Convencional té unes connotacions relacionades amb una organització i metodologia aplicada de manera molt generalitzada malgrat els matisos que pugui haver-hi en cada cas. No hi ha avui una escola purament tradicional limitada al model de l’escola uniforme dels inicis del segle XIX perquè els infants i joves d’avui viuen en un entorn ben diferent.

2. La segona fa referència al concepte de perdurabilitat.

Com a indicador d’eficàcia, el considero insuficient. La inquisició, l’esclavisme o l’apartheid… van resistir molts anys i no han estat institucions dignes de la condició humana.

Però si es tracta de presentar la perdurabilitat  com a valor afegit, llavors no me’n puc estar d’esmentar alguns mètodes de l’antiguitat clàssica que  el Dr. Luri deu conèixer molt millor que jo: la maièutica socràtico-platònica -ensenyar preguntant-, el peripapetisme d’Aristòtels-ensenyar passejant- o l’ensenyar deleitant, d’Horaci. El gènere speculum princeps-ensenyar al príncep- es presentava explícitament com alternativa d’aprenentatge repetitiu i poc creatiu. Així doncs, potser haurem d’acabar acceptant que l’Escola Nova o Escola Activa sempre tan vinculades a la innovació, defensen uns mètodes encara més antics que els mètodes de la letra con sangre entra, que van anquilosar la universitat europea des de l’edat mitjana.

3. La tercera i darrera consideració és una picada d’ullet a aquells alumnes que sobresurten per mèrit propi.

És un reconeixement a quells nois i noies  dels ambients més desfavorits que exel.leixen sense que els professionals ens hàgim d’ atribuir el mèrit. Estic ben convençuda que aquests genis i capacitats que anomena el Dr. Luri, ho haurien estat igual amb independència de l’ensenyament que hagueren rebut. Treure pit veient aquest col·lectiu no ens pot fer oblidar que la nostra veritable ocupació és la gran massa de nens i joves que queden  ofegats en una escola hostil i no  poden desenvolupar altra habilitat que  la  resiliència personal.

En la meva opinió, parlar d’escola tradicional no té cabuda en els nostres dies. Necessitem una escola personalitzadora amb mestres que sàpiguen llegir les aportacions de models anteriors i alhora les necessitats de compensar el ritme d’una societat frenètica. Mestres que s’acostin a les experiències dels infants  convençuts que a pensar s’aprèn pensant, sense caure en  l’extrem de defensar mètodes poc fonamentats que només exalten la capacitat de la raó i confonen el treball autònom amb formar alumnes autodidàctes.

Una bona classe magistral és tan educativa com un bon treball cooperatiu, un exercici de memorització i recitació d’un poema, o una exposició en grup. Practicar mecànicament les operacions matemàtiques és necessari per adquirir la seguretat que obre la porta a la comprensió funcional dels problemes.

Rachel Larson, en el seu llibre  El sentido del asombro ( Ediciones Encuentro) ja parlava als anys cinquanta sobre la necessitat d’acompanyar  l’infant en el seu procés de sorprendre’s i sentir curiositat. Ja és sorprenent que una científica observadora i amb un itinerari de vida reflexiu, faci aportacions que hauríem de poder fer els professionals de l’educació.
https://www.ediciones-encuentro.es/libro/el-sentido-del-asombro.html