Cop de CUP

Viatge a l'ànima i a les arrels de les Candidatures d'Unitat Popular

3 de març de 2013
Sense categoria
0 comentaris

Jordi Navarro (CUP Girona): “Som un exèrcit de talps”


Jordi Navarro,

regidor per la CUP
a Girona (Gironès)

[Entrevista realitzada
el novembre de 2011]

“Les potencialitats del municipalisme estan per desplegar”

Bio | Girona, 1971. 40 anys. No casat, viu en parella i amb dos fills. És treballador municipal. Conserge-mantenidor de professió. Servei militar no complert. Hipotecat per 20 anys, des del 2002 fins el 2022. Antecedents per pintades i multes per encartellar. Actualment és membre del Casal Independentista El Forn i l’Associació de Veïns i Veïnes de Fontajau, el seu barri. Els seus orígens materns arrelen en la pagesia; els paterns a Andalusia –“classe obrera pura”.

Motivacions | “Vaig començar jove, amb 14 anys, al món ecologista local: a l’Associació Naturalistes de Girona i a les lluites contra la variant de Sant Daniel. Era un marrec. M’hi vaig apropar per família, context i entorn. Vivíem sols al Barri Vell de Girona. Molta gent estava sent expulsada: hi havia un procés de degradació especulativa, tot estava fet una merda, era el barri de la prostitució. Allà vivia amb els pares, en un barri que es queia a trossos. Vam ser ‘desplaçats’ a Salt. Un poble que va créixer molt i de cop, en un entorn fabril i obrer, també degradat. I com a marrec, cercava la natura”.


[La CUP i Girona]
Com definiries la CUP en tres paraules?
Hòstia! Tan resumidament? Doncs, una eina de lluita al servei del poble. No diré pas un partit polític.

Com hi arribes?
A través del Casal El Forn. A finals de la dècada dels 90 començo a implicar-me en l’esquerra independentista amb el Correllengua i la defensa del territori. Són els primers contactes, ara fa 10 anys, el 2002. Em van venir a buscar, la CUP ja havia fet les primeres passes. Influeix decisivament el meu germà, més petit però molt més actiu i membre de Maulets.

Com definires a algú que el desconeix el projecte de la CUP?
Com un projecte d’alliberament. D’alliberament, sí. Basat, tradicionalment, en dues direccions: la nacional i la social. Sempre insisteixo que hi ha un tercer element, cabdal (sense oblidar tampoc la qüestió patriarcal): el tema ambiental.

Com veus l’escenari polític del país?
Determinat per la conjuntura internacional i l’estatal, amb un rearmament ideològic brutal de la dreta neoliberal. I a casa, en una cruïlla: ruptura o involució definitiva.

El 22-M Girona va determinar l’efecte mediàtic més potent de les CUP. Com vàreu valorar els resultats?
Primer de tot inesperats, no ho amaguem. Inesperats, però, és clar, positivament.

Ha passat un any des d’aleshores. En sabeu les raons?
Crec que sí. Situem dos elements: un d’exogen i un d’endogen. Conjuntura local i nacional van pesar per igual. Exògenament, se’ns va visualitzar com un projecte independentista de ruptura, nítid, i sense lloses de ningú. Endògenament, vam tenir la capacitat de sorprendre i es va valorar la nostra manera de treballar: honesta, des del territori, sense enganyar ningú i, sobretot, un treball que venia avalat per molts anys d’esforç i sacrifici al carrer. En tot cas, molt més enllà del màrqueting electoral que empresona la majoria de partits: nosaltres, d’això, res de res. Perquè la clau també va ser la implicació còmplice de moltíssima gent, més enllà dels entorns clàssics nostres.

Quanta gent sou a la CUP de Girona?
Uns quinze militants actius. Amb una segona corona, també activa, que aplega vora 30/40 persones.

La vostra trajectòria comença el 2002…
Si, l’Onze de Setembre del 2002, es fa la primera passa. El desembre del 2002 es constitueix el nucli fundacional, El primer acte públic es fa el febrer de 2003. I el maig d’aquell any ja ens presentem a les municipals per primer cop.

I en recordes el resultat?
Sí, sí. Mira, 381 vots.

I el 2007?
917

I el 2011, amb un acord amb Reagrupament, esdeveniu tercera força amb 2.981 vots i el 9.28%. Què va passar i per què?
Els valors forts i el recorregut. La gent ha valorat que la CUP i l’esquerra independentista ha estat molts anys treballant silenciosament en els barris de la ciutat. Això no ho feia ningú. Hem anat a tots els barris de la ciutat, pencant frec a frec, en silenci i com formiguetes. Fets, més que paraules, en sectors on cap esquerra no hi havia arribat. Amb la CUP, l’independentisme ha arribat a barris castellanoparlants, barris que fins ara eren totalment impermeables al discurs nacional independentista. Ha estat, doncs, la capacitat de saber involucrar altres sectors socials on no hi havíem arribat mai: molta gent jove, espais veïnals, sensibilitats ecologistes.

Com valores en termes generals el 22-M?
Que sortim reforçats, que es visualitza un nou subjecte polític, i que se’ns gira feina amb molts reptes. La història és dinàmica: tens un objectius a curt termini, hi arribes i, a partir d’aquí, se n’obren de nous. Noves preguntes que requereixen altres respostes. En termes generals, diria que cal seguir amb la feina de l’arrelament arreu del territori dels Països Catalans, combinada amb el reforçament de la lluita ideològica i la mobilització al carrer.
 
Què propicia l’acord amb Reagrupameent?
Una conjuntura molt concreta de Girona. S’hi arriba per diversos factors: proximitat i coincidència acumulada: consultes, llengua, dinamització democràtica. Va ser un acord, no una coalició. No esperàvem tres regidors [el tercer és membre de Reagrupament] i la dinàmica de treball és molt bona. Fet i fet, la unitat popular també passa per sumar nous sectors, també independentistes, en un context de dispersió.

Quin programa dúieu a les eleccions?
Un extens programa de 200 pàgines, que va ser treballat molt a fons: en tallers participatius, amb associacions de veïns, amb entitats, amb col·lectius. No el vam cuinar nosaltres sols: va ser un programa d’agregacions amb un rerefons de ressorgiment del moviment veïnal, que ja opera com a contrapoder. A la campanya, vam posar l’accent prioritari als barris: la seva dignificació i la fi de la dualitat centre privilegiat – perifèria oblidada. Residus, crisi, vertebració territorial i model energètic també hi van ser molt presents.

Vàreu ser ‘notícia’ per la pèrdua de representació d’ERC i per haver superat ICV. Quina lectura en feu? Com us veuen aquestes forces?
Això ho haurien de dir ells. Però suposo que, en primera instància, amb sorpresa i desconcert. Més enllà de l’anècdota del vot invalidat a ERC per anar acompanyat d’una estampeta d’Escrivà de Balaguer, que va donar lloc a recursos i al retard en la constitució de l’Ajuntament, desconcertats. Perquè, un cop hi hem entrat, fem coses que els sobten: els plens s’allarguen fins a les dues de la matinada, renunciem a privilegis simbòlics, com les entrades gratuïtes per a tots els espectacles, dinamitzem uns plens on ara hi assisteix moltíssima gent, presentem mocions antirepressives sobre Salt que no saben descodificar… D’altra banda, ens acusen sovint de tacticistes, de partidistes, de no anar junts com esquerres. A Girona es dóna una situació estranya: hi havia un tripartit hegemònic i ara hi ha una dreta guanyadora, que no és pas hegemònica. Enmig ha quedat una ICV en minoria, però amb molta experiència de govern. En tot cas, penso que la nostra entrada no els hi agrada, perquè els qüestiona obertament.

Quin vot creieu que heu recollit? Esquerra desencantada, tendències abstencionistes, independentistes decidits? Fins on heu arribat?
Diria que ha estat un vot molt transversal, molt nou i molt intergeneracional. Superant el llindar tradicionalment vinculat al jovent de l’esquerra independentista. No tenim estris per saber-ho, però si sabem que hem tingut vot obrer, castellanoparlant, perifèric. Vot de barris, independentista i, en el si de les esquerres, vot d’arreu, fins i tot dels sectors més rupturistes del PSC. En una assemblea d’indignats de Girona, se’m va apropar un votant del PSC i em va demanar “que no traíssim el somni”. Se’m va quedar gravat.

De sobte, el vertigen del poder?
Força. Recordo què la primera sensació era d’aclaparament. Sentíem la responsabilitat col·lectiva, el que la gent espera de nosaltres, l’esperança dipositada. I entrava en escena el risc d’institucionalització, la por de ser engolits, de no arribar-hi.

I com ho conjureu?
Amb treball, rigor i combat. Sent molt molt austers, molt crítics i molt combatius. Estant més connectats que mai amb el carrer. Si algú pensava que la CUP era una marca electoral, o que la CUP seria un partit més, doncs, no. La CUP ha de ser, més enllà d’això, un estri de transformació. I seguir al carrer és el que ens salva. Que provaran de desactivar-nos? És clar. Que les formes d’integració són molt subtils? Doncs, també. On estan les línies vermelles? Cal prendre-s’ho com a risc i amenaça. Quants moviments hegemònics rupturistes, un cop instal·lats al poder, no han estat absorbits? Això li pot passar al més radical dels radicals. Com evitar-ho? Dues coses són imprescindibles: estar sempre amb la gent i renovar-se, perquè les OPA del sistema acostumen a ser personalitzades.

Com plantegeu aquesta quatre anys, des d’aquests plantejaments?
Sense estar pendents de les properes eleccions i en base a la feina a fer i a la nostra voluntat política: dur la veu del carrer i els barris a l’Ajuntament. Aquesta és la fórmula. Cada any tenim l’Assemblea d’Unitat Popular on es defineix la fulla de ruta municipal. Mentrestant, responent a la realitat del dia a dia des de paràmetres crítics i solidaris i plantejaments alternatius.

[La CUP i les esquerres del segle XXI]
Quants aturats teniu ara a Girona?
En total, hi ha 7.300 persones a l’atur, on destaca un 35% d’atur juvenil. Terrorífic.

I arribeu a les persones aturades?
A un sector, sí. Però cal reconèixer que, encara que molts són sensibles al discurs de la CUP, hi ha diverses inèrcies, dics i impermeabilitats que fan que no hi arribi ningú: ni l’esquerra independentista, ni l’esquerra llibertària, ni l’esquerra global.

I la resta de partits, tampoc?
No; ara per ara, no hi arriba ningú. Cal molt treball en equip i en profunditat. S’han esquerdat moltes coses.

I la qüestió lingüística, com la tractàveu?
A les reunions ells parlen castellà i nosaltres català. Sense cap problema. En alguns d’aquests barris oblidats –com el de Sant Narcís?hem esdevingut la segona força. I gairebé sense recursos ni cap tècnica de màrqueting, que defugim obertament. Ho fem des de la sinceritat i el treball. Un detall d’anècdota: a Sant Narcís es va convocar un debat electoral. En teoria, nosaltres, en no tenir encara representació, no hi podíem ser. Però el teixit associatiu va valorar que havíem estat treballant molt i ens van convidar. Amb una campanya quasi invisible, comparada amb els aparells electorals de la resta de partits, vam esdevenir segona força a Sant Narcís. No valoraven la campanya electoral, sinó el recorregut, la implicació, el treball quotidià.

Com vas veure el 15-M?
Amb optimisme i com una cosa necessària. Augmenta l’atur, creixen les retallades i esclata la indignació popular. Crec que només és un preludi, una introducció a una esmena social general.

I la relació CUP-indignats? Us l’heu plantejada?
Sí, sí. Des del primer dia, hi anava a l’assemblea. Però des del respecte i la discreció, sense prendre-hi part activa. Penso que el moviment d’indignats ha de fer el seu camí, ha d’anar a més i que, en tot cas, són lluites complementàries; en alguns espais, ens hi trobarem, com ja està passant. Espero que el moviment es consolidi i perduri malgrat té el risc de diluir-se rere un efecte mediàtic com el que va tenir. És feina de tots que no passi, que la gent no se’n torni a casa.

Quina esquerra per a quin context?
Cada context requereix una resposta. No crec que l’esquerra disposi d’una solució definitiva, absoluta: “Això és la solució”. No. No existeix; hi ha una dialèctica continua i crec que hem d’aprendre dels miralls dels diferents processos que hi ha hagut arreu del món i cercar el propi model.

I la situació de les dones? Construïm en lila?
La política continua estant masculinitzada i té un enorme component de classe: predominen les dones de perfil conservador i de classes benestants. Hi ha un esbiax de tall patriarcal i això es nota. Fins i tot a la CUP tenim aquest problema. Estem molt lluny encara de la normalitat: el feminisme ha de continuar sent un motor de ruptura.

Provens del moviment ecologista, quin futur i quin model per als Països Catalans? Quins referents tens?
És un afer cabdal i brutal. Un puntal: penso que la plena sobirania passa també per ser independents energèticament i sostenibles ecològicament. I aleshores és indestriable parlar de model social i econòmic. Malgrat la crisi, seguim amb taxes de creixement de 0,2-0,3, i si no modifiquem el model, som a les portes del col·lapse: peak oil(pic del petroli) – avui, precisament, hem fet un acte públic sobre això a la CUP de Girona–, encariment dels recursos fòssils, alternatives dubtoses (el cotxe elèctric topa amb l’esgotament del liti a Àfrica i Bolívia)… Cosa que vol dir que s’han de desenvolupar noves fórmules. S’ha de crear un altre paradigma, amb hàbits recuperats: transport públic, nou model territorial, nova cultura de la mobilitat contra el país dels 4×4, i nous patrons de consum. Com a referents apuntaria que llegeixo molt, encara que en discrepi sovint, Ramon Folch. El seu llibre La quimera de créixer desmunta completament el mecanisme d’acumulació del capitalisme i conclou que aquest no és el camí: que cal cercar-ne d’altres per avançar.

Les classes populars tornen a fer política i guanyen terreny?
Recollim un bagatge de lluita. Som hereus tant de les lluites de l’esquerra independentista com de l’esquerra transformadora clàssica. Ara bé, creure que la CUP com a sigla té virtuts innates és incorrecte: no estem exclosos de cap manera d’equivocar-nos ni de caure en els mil paranys de sempre. Ara com ara, som una eina útil que ens permet avançar cap a noves fites de sobirania nacional, de sobirania popular i de consciència social i de classe.

I, mentrestant, com veus el cicle sobiranista català?
Seré breu i concís: el país es belluga i la nostra feina és que experiències com l’ANC no caiguin en el control remot de la dreta principatina. Cal treballar per tal que el discurs contra les retallades i l’involució social esdevingui també un eix central de l’ANC, i que el debat de la territorialitat estigui ben viu. Això és el que crec que hem de fer.

I d’Europa, què en fem?
La UE està en mans de les oligarquies financeres i sota el control ferri de la indústria i el poder financer alemany. Prioritats? Establir aliances en dues direccions: amb totes aquelles nacions que aspiren a la seva llibertat i amb tots aquells moviments que volen construir una unió dels pobles i no la del capital. Serà també una forma d’aportar al món i a la Mediterrània. No podem viure més d’esquenes a la pobresa.

Quins són els teus referents polítics d’aquí i d’arreu?
Una fusió prou combinada. D’ahir Salvador Seguí ‘el noi del Sucre’, d’avui en Josep Fontana. He llegit molt Gandhi i m’inspira. Però també m’inspiren passatges de Zapata, reflexions de Fidel Castro, el Ché Guevara, o Ho Chi Minh. I també Charles Dickens. En tot cas, no soc gaire teòric; soc un militant molt pràctic. Altres companys de la CUP de Girona podrien aportar molt més en la vessant teòrica, com en Toni Rico. Allò que més m’alena, però, és que, en determinats contextos històrics, sorgeixen respostes. Però, després de tants moments, de tantes dècades i tanta història convulsa de les esquerres, et diria que sóc un seguidor de la Comuna de París. Com a experiència innovadora.

[Seguir per avançar]
Portes un any a la institució. Ja li veus els límits, els obstacles, les traves?
Sí, és clar. Mai no he cregut que la via institucional fos una via definitiva, sinó una eina més. I ara ho corroboro. Hi ha topalls que són a la pròpia legalitat. El canvi polític i social s’activa des de fora, això sempre, i a la institució anem a fer lluita ideològica i lluita complementària de les lluites socials i de les veus del carrer. En la lluita per l’alliberament nacional, igual: el municipalisme és un complement. En qualsevol cas, totes les potencialitats del municipalisme estan encara per desplegar i està per descobrir com desbordar els topalls i els límits actuals des d’aquest àmbit.

Com us autogestioneu? Quins principis de finançament seguiu?
No depenem dels ingressos institucionals. Per diverses raons: la primera, per trencar el risc de dependència i el cercle viciós d’eleccions, càrrecs, ingressos, préstecs bancaris… que t’acaben desactivant. Vol dir que renunciem als ingressos? No. Significa que cerquem altres fonts de finançament estables, populars, i que ens permetin dependre de nosaltres mateixos. Com? Gran bossa d’afiliats, activitats de finançament popular i fórmules cooperatives.

En el teu cas personal, t’han posat difícil la dedicació militant a la política?
És tot un problema. Sóc treballador municipal, conserge d’una escola, i la llei estableix que no es pot ser càrrec electe i treballar al mateix Ajuntament. Ho vam descobrir dos mesos abans de les eleccions. He hagut de deixar temporalment la feina. Només cobro 700 euros per assistència al ple i com a portaveu una altra part. En campanya, ateses les singulars condicions personals, ja vam dir que no guanyaria més del que guanyava com a conserge. Total: cobro el mateix sou que de conserge, però sense pagues extres: 1.300 euros. És a dir, que cobro menys i tinc dos fills i hipoteca i amb les pagues extres sobrevivíem. Però això no és el pitjor: per un buit legal, no tinc ni seguretat social ni cobertura sanitària ni estic cotitzant per la jubilació. Ara em cruspeixo tots els recursos municipals de la CUP, que m’ha fet –amb les contradiccions que comporta– una assegurança privada.

Tot pensat i orientat cap a la política professionalitzada?
Si ets pobre i ets d’esquerres i vols fer política, malament rai. Ho tens fotut. No cal dir que els sous de l’equip de govern estan disparats, com la prima de risc. Em vaig plantejar plegar seriosament. Les complicacions augmentaven: estic en excedència forçosa i, si dimiteixo, no tinc plaça garantida, perquè seria una baixa voluntària. Un bon enrenou. Molt demencial. De moment, resistim.

Pregunta de rigor: autonòmiques 2014?
Cal un debat profund, sincer, democràtic, amb tots els elements sobre la taula. El meu marc són els Països Catalans, amb realitats molt diferents. Però a Catalunya sóc partidari de participar a les futures eleccions autonòmiques. Tenint molt clares algunes coses i evitant que el bosc no ens deixi veure els arbres. Molts pensen que la pregunta ja no és ‘sí o no’, sinó amb qui i amb quines complicitats. Hi estic d’acord: la CUP és un eix dinamitzador –no l’únic– de la unitat popular. Penso que les aliances a explorar és amb els sectors anticapitalistes, ecologistes, independentistes, comunitaris i associatius, d’esquerra social, dels moviments populars…. Aquest és el debat i el procés de diàleg que hi hauríem de mantenir.

I el salt de la CUP a la política nacional?
Cal millorar i molt. Ara mateix tenim un secretariat nacional de mínims que cobreix qüestions primordials d’ordre diari. Queda molt per fer i la CUP ha de ser agent polític d’àmbit nacional i ha de millorar la coordinació. La qüestió de lideratges no hauria d’amoïnar tant perquè, finalment, en el nostre cas, es basen en elements de referència, d’implicació social, d’activisme.

La crisi pot esperonar una nova implicació social d’un jovent ‘no future’, hipotecat, en precari, que ja emigra i desnonat de perspectives?
Vejam. Els temps de crisi són també temps de respostes. Esclaten moviments, es redefineixen noves estratègies polítiques i socials. Som davant una nova oportunitat per superar llenguatges caducats i sectarismes. És bo que fem autocrítica: som minoritaris, cal reconèixer-ho. El nostre projecte de ruptura, d’alternatives al capitalisme, l’hem de socialitzar encara més fins a ser contrahegemònics: com una invitació a les noves generacions a prendre el testimoni de les lluites que ens han precedit. La crisi llarga i fonda acaba de començar i hem de travessar fronteres, internes i externes: des del país i amb un nou internacionalisme menys folklòric, que ens connecti amb experiències de transformació i emancipació. Si l’ofensiva és global, l’alternativa també ha de ser-ho, però responent des del mateix territori. Se’ns ha declarat una guerra a les classes populars i calen respostes. I passar de la minoria a l’hegemonia és una tasca colossal.

Per tant, retorna la política. Amb quin model?
Ja m’agrada que surti això. Centralisme democràtic, multilateralisme, fusions… Sóc un fervent defensor de l’horitzontalitat, encara que se l’encotilli sempre amb l’estigma del ‘caos’, el campi qui pugui, el desordre assembleari, el ‘desastre’. Desplegar l’horitzontalitat no és incompatible amb una organització potent, democràtica, arrelada al territori, assembleària. Les direccions messiàniques, jerarquitzades, de líders, han passat a la història. Som a la societat xarxa. Altra cosa és reconèixer que la majoria de la ciutadania no està acostumada a aquest llenguatge ni a aquesta forma de treballar, i que la cultura dominant acaba generant lideratges i piràmides que s’han de capgirar.

Et pesa, això del lideratge?
No em digueu això, hòstia… (riu). La gent se t’adreça, adquireixes dimensió pública, i això t’aclapara. No m’agrada. És perillós. Convida a la confusió, però també et dóna l’oportunitat d’explicar-te: aquí som una assemblea de gent i jo sóc un més.

Com evolucionen Girona i les seves nissagues?
A Girona ha governat el PSC perquè la família Nadal hi va apostar i el conservadurisme de Girona els va secundar. Girona és una ciutat conservadora: de capellans, de militars i de botiguers. Això continua pesant.

Com definires l’actua equip de govern de Girona?
Com una corretja de transmissió del govern Mas. L’actual alcalde es defineix com a independentista, però no té cap problema a pactar contínuament amb el PP. Unió, a més, hi té un pes específic, amb 4 regidors, i els sectors conservadors visualitzen que ara manen. Fins ara, amb el PSC, més o menys hi havia algun sector progressista. Però ara, és clar, han pres les regnes els sectors d’ordre, cosa que es traduirà en normatives de civisme molt dures, en convertir els carrers en una gran botiga, i en un gran cementiri on no hi hagi vida.

L’Ajuntament us volia prohibir la manifestació de la Diada? Us va sorprendre?
Era un globus sonda típic del poder. Ells ho diuen, ho proven i, si no hi ha una resposta, doncs ja t’ho han colat. Ens hi vam enfrontar i van retrocedir. I ens van dir: “No, que no, que sí que us ho deixem fer, però no podeu fer un dinar enmig del carrer”. Bé, doncs el vam fer al mig del carrer i a més sota la casa de l’alcalde. Aquesta va ser la nostra resposta.

Un fantasma recorre el territori i es diu CUP?
En Josep Fontana ho acaba de dir: fins que les classes dominants no tornin a tenir por, aquí no hi ha res a fer. Ell ens recorda que l’Estat del Benestar va néixer com a reacció quan la por era a l’altra bàndol. I tela, la que se’ns ve a sobre. El dilema es similar, però ho canvia el fet que ara estem sota mínims i que aquí vam tenir més ‘desarrollisme franquista’ que “estat del benestar”. Ara bé, crec que ja preocupem: a les classes dominants els hi preocupa, per exemple, que un xarnego de barri, independentista com jo estigui allà dins i que una força com la CUP defensi plantejaments de ruptura. I la nostra tasca és la de l’exèrcit dels talps: anar menjant terreny per sota, precipitant nous temps.

Darreres qüestions per cloure. Què opines del flamenc o dels toros en la cultura catalana?
Sobre el flamenc… com que tinc la meitat dels orígens familiars a Andalusia, l’he viscut més com una expressió carrinclona, sobretot perquè va ser una part de la cultura espanyola que el règim franquista va utilitzar moltíssim i que la va devaluar molt. Penso, però, que a Catalunya hi té un pes específic. Però sempre he retret a aquest sector passos poc decidits per conformar la cultura catalana del segle XXI i atrevir-se més a fer flamenc en català. Però forma part de la cultura, com el rai del nord d’Àfrica demà, no? També acabarà enriquint la nostra cultura. Però això són processos socials llargs.

I sobre els toros?
Un altre debat. És evident que la tauromàquia va més enllà de l’Estat espanyol i la cultura imposada per Madrid. Com a poble mediterrani que som, arreu dels Països Catalans hi ha tradició i ha format part de la cultura popular. En sóc conscient. Però jo soc animalista i estic pels avenços civilitzatoris.

Et sembla bé la llei, doncs?
Sí, sí, i tant! Per suposat!

[En dues paraules]
Un fet històric | La Comuna de París, la lluita del 1714
Un referent polític | Nelson Mandela
Un lloc al món | Els Pirineus
Un llibre | La caiguda dels gegants
Una pel·lícula | De clàssica Novecento. Però també “On the line” sobre Johny Cash
Una cançó | Brindis, de Brams

[Amb monosíl·labs]
Vas votar al referèndum de l’Estatut? Sí, hi vaig votar que no.
Vas votar a les autonòmiques del 2010? Sí, hi vaig votar un partit minoritari: el PDR.
Vas votar a les generals del 2011? No.
Heu tingut consulta per la independència? Sí, i tant.
Hi vas participar? Sí, activament.

Hi vas ser en alguna plaça el 15-M?
Vas secundar la vaga general del 29-S?
Vas secundar la vaga general del 29-M?

Tens Twitter?[@enjordinavarro]
I Facebook?[http://www.facebook.com/jordi.n.morera]
I blog, també. [http://elblocdenjordinavarro.blogspot.com.es/]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!