Joan Teran: ?Malgrat tot, som les ganes de seguir?

[Disculpeu aquest lapse de temps inhàbils. Reprenem la secció ‘Les veus de la CUP’ amb la publicació de les 10 entrevistes que falten per publicar. Avui, la d’en Joan Teran, enregistrada l’hivern de 2011. Propera estació: Jordi Navarro, regidor per Girona

**********

Joan Teran | M?embre del Secretariat
Nacional i militant de la CUP de Barcelona

“CiU s’embolica amb la senyera per amagar les retallades”
Bio | Barcelona, 1979. 32 anys. Aturat. Llicenciat en Ciències Polítiques per la UAB i Documentació a la UB. Becat al hub de la UB de Campus d’excel·lència en Salut. Cursa un màster sobre gestió de continguts digitals. Va arrencar la militància al moviment estudiantil, a l’Alternativa Estel. És membre del Secretariat Nacional de la CUP i militant d’Endavant. Està afiliat a la Coordinadora Obrera Sindical (COS) i és soci de l’Ateneu La Barraqueta de la Vila de Gràcia. També paga quota de suport al Casal Independentista de l’Eixample. Viu al Raval, a Ciutat Vella.
Motivacions | “He mamat a casa, sobretot del pare, una certa rebel·lia d’anar contra els valors dominants; ell havia militat al PSUC abans de la Transició, però, abans del projecte de Llei de Reforma Política, ja va veure per on anirien les coses i va estripar el carnet”.


[De com la CUP aterra a Barcelona]
Si els veïns del 3r 2a et demanen què és la CUP, què els hi dius?
Una organització política d’esquerres i independentista i de base municipalista. Que es presenta a les eleccions municipals, però que no ho fa a tot arreu, peti qui peti: només ho fa allà on hi ha un col·lectiu humà, amb experiència acumulada en el teixit associatiu del poble i que creuen que és necessària una alternativa política en clau d’alliberament social i nacional, per començar a canviar les coses per allò més proper, el seu poble. Encara que municipalista, els diria que no és una organització localista: aspira a construir una alternativa nacional per als Països Catalans.
 
Quan t’hi vas implicar?
L’any 2000 es va reactivar l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista (AMEI), creada el 1986. Aleshores, el 2000, estava composada per les candidatures que havien sobreviscut a l’etapa anterior (Manresa, Valls) i per altres de més noves, com Torà i Biosca, amb altres experiències històriques, que no són pròpiament CUP, com la CUPA d’Arbúcies, UM9, Independents per Salt… persones, per tant, que procedien de l’etapa encetada els anys 80. Ens hi sumem una sèrie d’organitzacions polítiques i casals que s’havien anat creant a finals dels 90. Jo hi entro amb aquesta fornada. En aquells moments, Endavant, on milito, acabava de fundar-se; una de les apostes era la lluita municipalista i ens hi vam apuntar. A Barcelona, on militava, no hi havia condicions per crear una CUP. Parlo de l’any 2000: ho fèiem en espais de barri. No va ser fins que vaig anar a viure a Molins de Rei, el 2007, que vaig començar a militar a la CUP… Abans, però, havia participat al GAMBA (grup d’ànalisi municipalista de Barcelona).
I la primera a experiència a Molins?
Quan hi vaig arribar, el juliol de 2007, feia dos mesos que la CUP havia obtingut representació, amb 530 vots i un 5% pelat. La primera decisió de gairebé tots els consistoris, excepte per part de la CUP, les CAV al Vallès, i d’altres excepcions dignes i honroses, va ser apujar-se els sous: l’alcalde, un 33%; els regidors passaven a cobrar 1.600 euros al mes per 8 hores a la setmana. En tot cas, vaig conèixer com s’establia la relació d’igual a igual de la política de base. Penso que l’èxit de la CUP de Molins ha estat la transparència i comunicar-ho tot: dur el que passava el carrer a la institució i dur el que passava a la institució al carrer: embustiades generals, molta informació pública, blogs a internet… La raó subsidiària, però, eren també els demèrits de l’equip municipal: nepotisme, arrogància, xuleria.

Qui havia impulsat la CUP de Molins?
Companys d’Endavant, persones que es movien al voltant de l’Ateneu Mulei, i gent nova, que mai no havia estat en cap organització. Per a mi, va ser un gran aprenentatge.
Països Catalans 2012: com definiries el moment polític?
No seré gaire original: força dramàtic. En l’àmbit social, una crisi econòmica terrible, molt d’atur, retallades als serveis socials…. En el vèrtex nacional, malgrat que fa un parell d’anys semblava que s’avançava molt –onada de consultes, mobilitzacions, procés estatutari–, l’única que se n’ha acabat beneficiant és Convergència i Unió. Se’m fa evident que s’abraonen a la senyera per tapar i justificar les retallades. Empren l’excusa de l’injust tracte fiscal espanyol per fer el mateix que farien si tinguéssim un finançament digne, o si Catalunya i els Països Catalans fossin independents. Farien el mateix o, potser, pitjor: perquè encara no tenen les competències per fer les retallades que voldrien fer i que esperen que els hi faci Rajoy… I tot i així, hi ha esperança. Els indignats han deixat una bona primavera, molta gent al carrer, en assemblees, debatent. Independentment de cap a on vagi, el pòsit que deixi segur que servirà.
I rere el 10-J o el 15-M, i arribant al 22-M de 2011, què aporta la CUP al nou cicle polític??
A veure, els resultats de la lluita institucional –una de les funcions essencials, però no l’única, de la CUP– són un reflex del carrer, dels processos d’organització als barris; sense això, la CUP no seria res. O acabaria convertint-se en quelcom equiparable a la resta de partits. El 22 de maig demostra que aquella opció té encara recorregut, que les lluites socials i l’’experiència acumulada havien connectat amb un gruix considerable dels sectors populars. Més encara: pel que fa al 15-M, el que ha recordat és que la fórmula partit és una forma d’organització i d’incidència política molt seriosament qüestionada pels sectors socials més castigats pel sistema econòmic i polític. O es té en compte això o es pot caure en els mateixos errors que projectes emancipatoris anteriors, com el del PSUC mateix. Del passat se n’aprèn sempre: el PSUC tenia una capacitat d’incidència –als barris, a les fàbriques, a les lluites obreres i veïnals– increïble. Pocs anys després, va quedar integrada a les institucions i el sistema: per errors, per plantejaments i per desconnexió amb les lluites socials, que van subordinar als seus interessos de partit. Per tant, el paper de la CUP és mantenir-se connectada a totes les lluites, respectant-ne l’autonomia: hi participem, però no en tant que organització, sinó en tant que la seva militància participa d’aquestes lluites, les intenta impulsar, i n’hi aporta experiència i capacitats.
[Al Cap i Casal]
I el 22-M a Barcelona?
Els barris de la ciutat van aportar 11.865 vots, el 16% del vot total a les CUP, mentre que ERC n’obtenia 33.000…?Contents, d’entrada. El llindar del 5% i els 30.000 vots quedaven molt lluny. No teníem cap punt de referència anterior ni experiència en processos electorals en una ciutat com Barcelona. Personalment, també penso que va ser un treball polític de visibilització, d’inversió política i de prova pilot. I que no teníem res a perdre. La representació institucional no ho és tot. Crec que els 11.800 vots que vam treure, i sisena força per davant de Solidaritat i Ciudadanos, que són partits amb diners, són molt importants.
Quin lema vau triar i quina campanya vau fer?
“Revolucionem Barcelona”. Vam fer la campanya que vam poder, no era la millor que haguéssim pogut fer: només vam poder anar als barris, a una part de la gent que treballa i planta cara, i dir –los: “Ep, ens presentem i ja sabeu més o menys com i qui som”. Però no vam poder explicar el programa porta a porta, no vam poder confrontar-lo amb altres sectors, va ser una campanya contra el silenci imposat… trobo bastant indiscutible que els 11.800 vots representen una adhesió en clau de lluites obertes. Totes les altres possibilitats estaven sobre la taula: hi havia ERC, hi havia SI… els independentistes que ens van votar eren d’esquerres, d’això no hi ha dubte.
I pressupost i recursos?
16.000 euros i militància activa. Qui més qui menys, se’n va assabentar que ens hi presentàvem. Els recursos eren molt limitats per a una ciutat com Barcelona, però, amb les forces amb què hi comptàvem, crec que va ser un gran resultat.
I la llista?
El cap de llista era l’advocat Xavier Monge. Tot es va elaborar a partir d’un procés intern de debat i de decisió democràtica. De gent que hi volgués anar al capdavant, n’hi van sortir 2 o 3. Anar de cap de llista és una responsabilitat grossa, hi vas a defensar un projecte col·lectiu i no interessos particulars, no hi ha professionalització, i ser càrrec electe comporta més renúncies a nivell personal que no pas guanys. A banda que el sistema institucional és absorbent i condueix a tot el contrari: desnaturalitza projectes col·lectius.
Hi vau concórrer en coalició?
Si, amb un sector de Des de baix, sota la denominació CUP-Alternativa per Barcelona.
Va haver-hi altres ofertes, com la d’Unitat per Barcelona, d’ERC, que va fer Laporta regidor, oi?
?Va ser bastant sorprenent. Ens van sortir pretendents per totes bandes. Al menys per tres: ERC, SI, i Des de Baix. Vam escoltar-los a tots. Amb ERC, el procés de decisió va ser bastant ràpid: vam considerar que havien estat suficientment implicats en el model de Barcelona, fins i tot aprovant les Ordenances del Civisme que castiguen amb 500 euros de multa les persones pobres que dormen al carrer, com per no merèixer la nostra confiança. En Portabella argumenta molt bé: va voler convèncer-nos que el seu model de Barcelona i el nostre eren pràcticament calcats dient que havien votat a favor de la requalificació del Miniestadi per fer impossible la seva realització. L’argument no ens va convèncer gaire.
En Portabella buscava aglutinar el vot independentista…
Sí, aplegar-lo. A ells, les enquestes els donaven 5 regidors. Ens va dir: “Què en traureu? 5.000 vots”. I que ja ens ho faríem.
 
Com creus que us veuen la resta de forces?
L’única experiència que tinc és com a interventor a les eleccions municipals. Entre la ignorància i el menyspreu del PSC, el PP i CiU, amb el respecte d’ICV i ERC. Més per part d’ICV que no pas d’ERC, perquè penso que els ecosocialistes ens reconeixen com una força nítidament d’esquerres.
I el dia després?
Més enllà del resultat electoral, la visualització política ens ha permès de desenvolupar l’estructura territorial de la CUP a Barcelona, barri a barri, amb la militància de l’Esquerra independentista i companys dels moviments socials i populars: vertebrar-nos, i això si què és important. Ara el que impulsem és participar en la lluita institucional i, des del carrer, intentar generar moviment popular. Denunciar des de tots dos llocs les contradiccions del sistema.
Al primer Ple de Pressupostos del nou govern Trias l’única oposició detectada era el moviment veïnal amb les retallades i la CUP amb les escoles bressol. És possible una metàfora de la dissidència a Barcelona: un moviment veïnal històric relativament fort, però envellit, i un nou segment més jove però inexpert?
La resposta remet a la pregunta anterior. Ens hem activitat als districtes. Una de les primeres passes va ser començar a assistir a tots els òrgans de districte i municipals. Conèixer i que ens coneguin i dur les veus del carrer. També una tasca fiscalitzadora perquè no s’ho saltin tot a la torera, com és norma i costum. Només hem fet les primeres passes. Hi ha molta feina a fer.
Barcelona és ‘un monstre’ per a la CUP?
Abans i després de les eleccions, Barcelona és un laberint on es fan molt difícils i feixucs els processos de debat i decisió. En tot cas, la democràcia, i ho dic positivament, és cara: requereix temps i esforços. Ser-hi i estar-hi. És el preu que té voler fer processos el més democràtics possible. Penseu que fins i tot ens costa accedir a les convocatòries. Per exemple, a Sant Andreu, per molt que truquis, que hi passis, no et saben dir quan s’hi celebrarà el Ple.
El Grup d’Anàlisi Municipalista de Barcelona, informalment GAMBA, és l’embrió de la CUP de Barcelona. Qui el va impulsar?
?Ho hauríeu de contrastar. En tot cas, m’hi afegeixo de seguida i recordo que aleshores ja hi eren la Laia Altarriba, l’Àlex Tizminesky, el Roger Bujons, el Roger Sànchez, en Carles Benítez. Actius i activistes de l’Esquerra independentista, decidits a generar complicitats amb els moviments socials urbans. Estem quatre anys fent un debat molt de fons sobre el model Barcelona. I és obvi que l’evolució general de la CUP ens esperona.
Barcelona és l’espai més plural de la dissidència social. Com ho vau treballar?
Amb respecte i sense renunciar-hi: tot alhora. Teníem clar que hi havia espais on la forma- partit, per molt diferent que sigui, per molt que ens coneixien i sàpiguen de la CUP, per molt que estiguem al carrer, genera un rebuig d’entrada. Cal afegir-hi que, en determinats àmbits, l’eix nacional segueix causant certa controvèrsia, però l’Esquerra independentista ha demostrat de sobres que està a les lluites socials. D’altra banda, hi havia gent esperant que hi arribéssim.
I la síntesi?
Equilibris. Vam plantejar, tot considerant que Barcelona és un repte difícil per les seves dimensions, un projecte el més obert possible, que no es tanqués en si mateix i que, d’alguna manera, procurés comptar amb tothom. Tot plegat, sense renunciar a la nostra identitat política. I tampoc no volíem renunciar a anar-hi com a CUP. Per nosaltres és un projecte a llarg termini i, alhora, un projecte de portes obertes. Volíem que fos la candidatura de la gent que està en contra del Model Barcelona, que està implicada i compromesa: volíem una opció de les lluites socials i populars. I calia respectar els espais i els moviments que ja existeixen. Vam treballar amb persones a títol individual dels moviments de base, els hi vam plantejar honestament la proposta i molts van acceptar. És així com ho vam fer.
[Resistir des del Raval]
Tu milites a Ciutat Vella?
Si, però les tasques nacionals em roben molt de temps. A Ciutat Vella encara estem verds, segurament és el nucli més feble que tenim. És el lloc de Barcelona on esclaten totes les contradiccions. Hi visc i ho veig: si alguna cosa no hi cap, en el Model Barcelona, és el Raval. És un annexe exclòs del món-turisme de les Rambles. Les condicions materials de vida són les que són. Hòstia, quan veus tants pisos que no tenen ni llum, que semblen coves; quan veus les porteries per dins; quan veus veïns sense aigua corrent ni electricitat… aquest és el tema principal.
I lligar qüestió social i nacional, en un Raval multicultural, com es fa?
En part, diria que està servint pel contrari. Identifiquen catalanitat amb retallades. El que ens toca als independentistes d’esquerres és posar, metafòricament, l’estelada al capdavant de les lluites contra les retallades. Una estelada que tendeixi ponts, que ompli de continguts concrets el mot “independència”.
Què fer?
Hi ha molts debats específics. Però, sobretot, ens cal treballar amb la gent que fa molts anys que hi treballa. Convivim amb els temes estrella per a l’extrema dreta: prostitució, xarxes delinqüèncials, fet migratori… Clar, és difícil. Has de baixar al carrer, arrencar la demagògia i reconnectar la gent. Capgirar-ho. I el sistema de valors dominant treballa cada dia. És com la campanya dels comerciants del Raval que deia “Volem viure en un barri digne”. Qui millor va respondre, van ser aquelles altres banderoles: “Som un barri digne”. El tema estrella és la seguretat, clar. I nosaltres el plantegem a la inversa. L’insegur és que la gent visqui sense aigua corrent i en pisos que cauen a trossos. Ciutat Vella està agafant una personalitat pròpia, nova, genuïna, la seva forma de ser i estar al segle XXI a Barcelona. Allò que no és tant genuí ni és cultura ni és propi és la invasió turística, de consum de masses, la pèrdua de la Rambla per part de la gent i l’expulsió, via gentrificació, de les persones que hi vivien. La mutació, l’amputació imposada al Raval des dels Jocs Olímpics, ha estat bestial. I és en aquestes claus on es troba lluitant l’Esquerra independentista. I paradoxalment, Ciutat Vella és un dels districtes on s’han obtingut millors resultats amb menys feina prèvia.
Els deures pendents?
Recomposar, sobretot, el vincle social, vehicular el suport mutu en el sí del moviment popular. Reforçar el treball de base. De fet, ja ho estem fent: participem a les assemblees de barri, una mena de noves associacions de veïnes i veïns, i ens impliquem en les reinvindicacions dels barris que fan la ciutat. Estem amb ells.
Com veus el futur de l’Esquerra independentista?
En perspectiva i amb projecció. Quan governava Aznar amb majoria absoluta, allò va ser una fàbrica d’independentistes, de casals independentistes. Quan va guanyar Zapatero, i el tripartit a la Generalitat i a l’Ajuntament, semblava que se’ns acabava la corda i que tots els espais que havien forçat i impulsar les múltiples mobilitzacions anirien a la baixa i de capa caiguda. Per a la CUP, ha estat el període de major creixement. No vam anar cap a casa. Som les ganes de seguir, malgrat tot.
I en el cicle què vindrà?
No repetir errors. En podríem fer una lectura inversa. Com que mana la dreta a l’Estat i a la Generalitat, retornen les mobilitzacions i els de sempre voldran capitalitzar-la: l’esquerra institucional que ha esdevingut una no-esquerra. I penso que estem millor situats per capgirar-ho. El 15-M ha contribuït a reforçar i a reinventar la política de base i noves formes de dir-hi la seva –assemblees de Drets Socials, assemblees de barri. M’agradaria que el 2015 aquestes assemblees s’haguessin consolidat i que haguessin noves lluites que qüestionessin el poder a cada lloc on es volen imposar barrabassades. Penso que estem en millor posició de lluita per aturar els plans del poder que no pas fa 10 anys. I, clar, espero que la CUP hagi estat capaç d’articular un projecte engrescador que comenci a dir adéu a la marca Barcelona.
Autonòmiques… què en penses?
Tot al seu temps. Penso que ho haurem de decidir, en el seu moment, en funció de la conjuntura política, les necessitats del projecte i els condicionants.
I el model organitzatiu del segle XXI?
Tenim molt clar què no volem ser. I allò que volem ser encara no ha trobat la seva fórmula concreta. És una recerca constant, on el sentit del projecte és diàfan: retornar o guanyar per al poble català la capacitat de decidir què vol ser, com vol organitzar la seva economia i el seu territori.
 
Políticament parlant, què penses de la generació dels teus pares?
Probablement, que van fer una mica el que van poder. Però que es van equivocar i van confiar-hi massa. Van creure que no es podia fer res més i van acceptar el que hi ha com un mal menor.
Autocreguts?
Sí, els que van guanyar, sí, però la gran majoria, no. La gran majoria es va quedar fora. I també han perdut.
Creus que és una generació que va fer el que havia de fer?
Jutjar el que van fer, en aquell moment, a partir del que fan i diuen ara, fóra injust. Simplement, crec que es podria haver fet d’una altra manera.
De tot se n’aprèn?
L’amenaça, el perill, és caure en una autocomplaença sobre la nostra feliç “alternativitat”. Aprenguem dels errors, de com el sistema és capaç de domesticar i integrar completament projectes de fonda capacitat transformadora, que qüestionen d’arrel el sistema elitista i de poder oligàrquic dels senyors de Barcelona. No badem. Vull dir: no som millors que els altres. Ja hem après que no serem nosaltres, els que alliberarem el poble català, sinó que serà ell mateix.
[En dues paraules]
Un fet històric | La Transició, la mal anomenada transició, la transacció franquista?
Un referent polític |  Marx, sobretot com a historiador. O l’esquerra abertzale.
Un lloc al món | Barcelona
?Un llibre | Un que em va obrir els ulls per entendre el sistema món capitalista: Las venas abiertas de la América Latina, de Eduardo Galeano.
Una pel·lícula | Impossible dir-ne una sola.
Una cançó | Entre Mozart i Ovidi, qualsevol.
[Amb monosíl·labs]
Vas votar al referèndum de l’Estatut? Sí, hi vaig votar que no.?
Vas votar a les autonòmiques del 2010? No.
Vas votar a les generals del 2011? No.?
Heu tingut consulta per la independència? Si, el 13A, amb Barcelona Decideix.
Hi vas participar? Sí, sí. Agafava vots al al carrer Hospital, i déu n’hi do, perquè hi veies molta misèria. A tots els nivells. Estava demanant vots on es passa la droga. Un cert desastre.
Hi vas ser en alguna plaça el 15M?  Poc, menys del que m’hauria agradat. Contradictòriament estava en campanya electoral. Hi vaig treure el cap.
Tens Twitter? No, però me’n vull fer.
Tens Facebook? No en tinc.
???
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *