Lurdes Quintero o la unitat popular en la terra de Carrasclet: “La CUP som codi obert”

[El passat dimarts 6, davant l’Ajuntament de Tarragona, presentàvem ‘Cop de CUP’ al mig del carrer. Presentació de llibre sense llibre. Original. A la taula, en Jordi Martí Font i la Lurdes Quintero, regidora de Valls, amb la que vam conversar, en codi obert i a fons, sobre aquesta entrevista, realitzada el maig de 2012]

Lurdes Quintero,
regidora per la CUP a Valls (Alt Camp) des de 2007

“Som codi obert”
 

[“Els mercats han segrestat la política
però el discurs de la por no pot durar pas sempre”]
Bio | Molins de Rei, 1981. 31 anys. Soltera. Llicenciada en geografia, postgrau en participació ciutadana i desenvolupament sostenible. És inspectora de consum. Va iniciar la militància política l’any 2005 a la CUP. Sense antecedents penals. Participa a l’Agrupament Escolta Jaume Vicens Vives (CAU), el Grup de teatre musical “Santornem-hi”, Els Pastorets, els Diables del Camell de Molins de Rei, la Colla Vella dels Xiquets de Valls (castells), el Casal Popular La Turba i el Bou de Valls.
 
Motivacions | “Lluito perquè crec que sí que existeix altra forma de fer política i d’entendre el món; perquè la realitat ens demostra que serà molt millor que la que hi ha ara; i perquè estic convençuda que un país lliure i just no es pas cap utopia impossible d’assolir. No em conformo amb un país, ni tampoc amb un món com els actuals: no puc quedar-me de braços plegats, penso seguir lluitant i treballant, sense cansar-m’hi. Treballo per la utopia realitzable, la que és forja en un procés de transformació quotidià”


 
[Del Casal a la CUP]
Com vius, com veus, la CUP? En tres paraules.
Un projecte polític que s’organitza assembleàriament; una proposta col·lectiu que es basa en el treball de la unitat popular; i una projecció de present i futur que vol avançar cap a uns Països Catalans lliures i socialistes, més sostenibles i responsables. Un projecte de repolitització, que rescata la política, en formes i valors.
 
Com hi vas arribar?
Per amistat i proximitat, a través d’uns amics que tenia al Casal Popular La Turba de Valls. Una cosa porta a l’’altra.
Com definiries l’escenari polític?
Tan dur com interessant. D’una banda, la classe política convencional s’està desgastant molt; la gent n’està bastant decebuda, i ja no hi creu, pels casos de corrupció que suren, pel rescat financer, per la mala gestió de la crisi, per tantes retallades. El model neoliberal s’imposa en la seva fesomia més ferotge: la remercantilització de la vida. Usurpar allò públic i fer negoci. Els mercats han segrestat la política i són els que governen. En aquest sentit, creix una certesa: es demostra on estan instal·lats i què mou els polítics. Sembla que l’únic interès que tenen per la política és personal: ni el present ni el futur de pobles i ciutats, ni el benestar de les persones que hi vivim, no els importa gens. D’altra banda, els partits cada vegada s’assemblen més; els interessos principals són més homogenis, tant és si es declaren de dretes com d’esquerres, i han permès per igual que estiguem al llindar de l’abisme. Tot plegat provoca un desencís encara més accentuat envers la política però pot generar, al mateix temps, que comenci a canviar alguna cosa. No es trigarà massa a reaccionar i, tanmateix, el discurs de la por està molt escampat… però no pot durar per sempre. Malgrat l’agudització de les desigualtats, també s’estan començant a organitzar experiències alternatives, basades en el suport mutu i el bé comú que parlen d’un altre futur possible.
Com valores els resultats de les CUP el 22-M?
Molt positivament. Demostren que, allí on la CUP hi té xarxa i ha pogut desenvolupar una feina, la ciutadania hi respon. Es creuen el projecte i, fins i tot, se’n senten partícips. En perspectiva, són uns resultats que també expliquen que no podem afluixar i que encara ens queda molta feina per a fer.
Què és, per tu, el model CUP?
Un model que no té res a veure amb el model que defensen els partits polítics que estan representats a les institucions, com tampoc té res a veure amb la forma d’organitzar-se ni amb els projectes i idees que defensen. La CUP neix d’un distanciament. I l’actual escenari polític facilita encara més l’essència del projecte. En destacaria el marcat caràcter de rigorositat i coherència que el vertebra. I els trets diferencials? La legitimitat de les propostes, el model social alternatiu, la nostra forma d’organitzar-nos: fem política des dels valors, en codi obert, socialitzant i democratitzant la informació i de portes obertes: accessibilitat i possibilitat de prendre-hi part. Ens menen interessos col·lectius, cap poder fàctic ens influeix o limita. Som una aposta valenta. I sobretot tenim una funcionalitat bàsica de partida: donar resposta a problemes de primer ordre des dels interessos de les classes populars.
La CUP de Valls acumula molta història i trajectòria?
A Valls vam néixer com a CUP arrel de les eleccions del 1991. Es venia del procés des d’IPC, s’entra a l’MDT (com a moviment), i es participa en l’Assemblea d’Unitat Popular. Ja som CUP dins el procés impulsat per l’AMEI. Del 1999 al 2003, però, es va perdre la representació municipal.
I el 2003?
Es va donar un nou impuls al projecte: tota una nova generació de joves implicats en el Casal Popular La Turba ho esperona. Vam treure una regidora, el 2007 ens vam quedar a les portes del segon regidor, i va ser el 2011 quan vam treure els 3 regidors actuals. El projecte arrelava amb la força que es mereixia.
Heu anat més enllà de l’espai clàssic de l’Esquerra independentista?
En el nostre cas, superar l’espai clàssic de l’EI era difícil. Però mica en mica ho anem aconseguint: per a nosaltres, era molt important fer aquest salt. S’està assolint gràcies al treball més social, d’una banda, a l’urbanístic, de l’altra, que ens ha apropat nous sectors de la població. Tanmateix, encara ens queda un llarg camí per recórrer. Darrerament, en el context de la crisi, hem anat generant complicitats molt interessants, per exemple amb la CGT en la lluita al Pius Hospital de Valls, algunes escoles, la plataforma d’afectats per l’ARE, i altres entitats. Aviat engegarem un procés de trobades amb entitats i associacions de veïns: volem traslladar de primera mà, pel boca-orella, el nostre projecte, que el coneguin de prop, que se’l facin seu, que l’enriqueixin amb observacions i aportacions.

[Valls, rere el 22-M]

Quins resultats vau obtenir? Com heu evolucionat/arrelat?
Vam treure 3 regidors, amb 1196 vots. El darrer any ha estat trepidant. Amb tres regidors tripliquem la feina diària i impliquem molta més gent en el projecte. Actualment som la única oposició real a l’Ajuntament, els únics capaços de proposar una bona alternativa a l’actual majoria absoluta de CiU.
Quina campanya vau fer el 2011?
Vam basar-la en el lema “Fem poble”, amb el missatge clau d’estimar, treballar i lluitar per Valls i, sobretot, amb el pes de la feina feta cada dia: cultural, social, política. El grup vallenc Maitips, amb lletra de Jordi Jubany, ens va posar banda sonora original amb la cançó de campanya. Va funcionar molt bé. La tornada era explícita: “Només tu pots bategar, i fer poble alçant-te ferm, només tu pots donar alè, perquè el poble s’alci ferm”. A més, també vam idear un logo-lema pels dies de campanya, una suma amb les paraules: poble + esquerra + independència=CUP. Aquells eren els tres pilars nostres amb què vallencs i vallenques es podien identificar.
I els continguts principals del programa?
Els eixos centrals van ser la participació ciutadana com a eix vertebrador, les polítiques de promoció econòmica, la cohesió social, l’urbanisme i cultura i patrimoni. Vam elaborar un programa molt complet, amb tres versions diferents, de la resumida a la complerta, per provar d’arribar al màxim de veïns i veïnes.
I el finançament?
La campanya la vam finançar amb els diners que havíem anat estalviant del sou del regidor que vam tenir del 2007 al 2011. Ens vam gastar 15.000 euros. Després vam valorar per qüestions ètiques que no ens havíem d’haver gastat tants diners. La despesa en materials i repartiment se’n va endur bona part del pressupost.
Quins diries que són els principals problemes i reptes de Valls?
La degradació del barri antic, tant a nivell urbanístic com econòmic i social; les retallades en salut i, amb elles, l’inici del desmantellament de la sanitat pública; l’Àrea Residencial Estratègica; la construcció del Museu Casteller; aturar l’atur i tenir un projecte de promoció econòmica sòlid i decidit; i tota la problemàtica derivada de l’exclusió social i una segregació escolar terrible. Els reptes? Resoldre tots aquests els problemes. El més immediat, el nou POUM.
Què us hi jugueu?
Urbanísticament, sembla mentida, l’equip de govern encara té al cap el xip caduc de la construcció i el creixement urbanístic. A més, amb tots els habitatges buits que hi ha, no caldria programar tantes zones de creixement urbanístic. Des de la CUP hem insistit què l’ARE programada a Valls es pot eliminar amb la nova legislació. Ho permet.
I quin és el model i les prioritats de la CUP?
Doncs, un model de ciutat propi i molt diferent al que defensa l’equip de govern de CIU. Les prioritats d’uns i d’altres estan cada dia més allunyades. Per a nosaltres, el treball contra la marginació social és prioritari, però l’equip de govern, tot i tenir una eina com el Pla d’Inclusió Social, no creu en el treball inclusiu. De fet, confon les activitats d’inclusió social amb activitats de dinamització. Són dos models completament contraposats: cada cop s’allunyen i xoquen més. Ells basen la seva activitat social en la caritat i la seguretat ciutadana, però molts dels problemes que hi ha a Valls tenen a veure amb l’exclusió social. Si es volen resoldre, cal treballar molt delicadament l’exclusió social, amb polítiques integrals i fórmules molt concretes i directes, gaire bé de bisturí, de cohesió social. L’assistencialisme no porta enlloc i perpetua la vida fora del sistema. Cal reforçar les polítiques de cohesió social, obrir itineraris de sortida de l’exclusió, potenciar l’autonomia perduda perquè les persones puguin començar a sortir-se’n per si soles.
 
I amb aquesta evolució, com us veuen?
Els partits de dretes (CIU i PP) ens veuen com uns somiatruites: arriben a fotre-se’n dels nostres plantejaments. Per a l’equip de govern de CIU, ens hem convertit en el seu escull més molest. L’intent de desprestigi és constant: o som uns dimonis que no volem que el poble avanci, o ens titllen d’hipòcrites i mentiders, o som un irresponsables per demanar la municipalització dels serveis públics que ara estan en mans privades. Rerefons: els neguiteja molt que la CUP expliqui al poble quins sous cobren o quin és el pressupost. Els molesta que fem aquesta feina de transparència que la ciutadania es mereix i que oferim tota la informació que tenim de l’Ajuntament i que se’ls nega. Hi tenen tot el dret. Això ha suposat que ens dificultin moltíssim l’obtenció d’informació i no ens facilitin la nostra tasca d’oposició.
On arrela aquest escenari?
El model convergent és el pitjor del passat, el que està en joc avui a Valls és la democràcia municipal, és el principal problema vallenc. Tiren d’absolutisme democràtic: a mi ja m’han votat i a reveure fins d’aquí quatre anys. I barren tota possibilitat a la política, a la transparència, a la mateixa democràcia. Confonen permanentment tot, prostitueixen el llenguatge: confonen una festa major participativa amb el nombre d’assistents; la qualitat democràtica amb posar els plens a les nou del matí a fi de que l’equip de govern pugui conciliar la vida familiar; la informació amb la imatge propagandística; la dinamització comunitària amb la xarxa clientelar. Un pessebre.
Com hi responeu?
No ens basem en el contraatac, sinó en les nostres propostes: aquesta és la nostra eina més sòlida i responsable. No serveix de res encallar-se en els atacs: l’única manera d’avançar és seguir treballant. Però el seu contraprograma és ‘aquí no hi ha res a fer’. El repte, doncs, és transformar políticament el poble, recuperar la democràcia, rescabalar la política.
I la resta de forces polítiques d’esquerres?
A Valls estan un pèl debilitades. En certs moments hi podem trobar un punt de sintonia, especialment perquè estem totes a l’oposició. Però, quan entres en matèria i defensem les nostres línies de treball més essencials, amaguen el cap sota l’ala. Tenen interessos i hi ha línies que no els hi és permès de traspassar. CUP i solitud és sovint un binomi: ens quedem sols en la defensa de molts drets econòmics i socials, com en la defensa de la sanitat pública, per exemple.
Quins són els límits de l’acció municipal?
Per nosaltres, ja no hi ha límits. Estem preparats per governar i, si el poble ho vol, ho farem el millor que sabrem. El mapa polític es pot trencar d’un moment a l’altre, els partits que governen, especialment en l’àmbit municipal, ja no són tan forts com abans. Qualsevol escàndol de corrupció, per exemple, pot fer ensorrar qualsevol equip de govern, per molt poderós que sembli. Costarà molt, però, personalment, confio que algun dia hi canviaran les tornes.
D’on ve l’empenta?
A mi, sense dubte, em ve del cau. El que fem és allò que hem après en la coeducació. No t’has de forçar a res: és la nostra motxilla. Implicar-se pel comú, participar a les xarxes socials, creure en el desenvolupament comunitari.
[Els temps que vindran]
Com serà la CUP? Com te la imagines?
Si insistim, i ho sabem fer bé, tenim un llarg camí per recórrer. Els límits no existeixen: tot depèn de nosaltres i d’on vulguem arribar. Per tant, m’imagino la CUP governant a molts municipis dels Països Catalans… m’imagino això i molt més. D’una banda, la capacitat que tenim sovint sembla inesgotable. De l’altra, el camí no és fàcil, hi haurà dificultats. Només el treball –i el treball dur i a fons– pot mantenir el projecte unit i fort.
Una virtut i un defecte, una feblesa i una fortalesa…
Les virtuts que enforteixen són la transparència, la coherència i el model organitzatiu assembleari. Els dèficits, de retruc, els propis d’un model assembleari: la capacitat de reacció no és immediata, cal que tot passi abans per l’assemblea. Cal confiança per poder treballar al marge d’aquestes limitacions i sobren motius per tenir-la: el nostre projecte.
Quin és el teu posicionament davant unes eleccions autonòmiques?
Que no hem de tenir pressa. A mi se’m fa una muntanya, i és una institució en la qual no hi crec. Abans d’anar a les autonòmiques del 2014, s’haurien d’assolir altres prioritats. Al llarg dels Països Catalans, a la província de Tarragona, per exemple, la presència de la CUP encara és testimonial. Compteu que, a les Terres de l’Ebre, encara no hi tenim cap assemblea territorial. Per tant, cal fer les passes una rere l’altra. No voler anar massa ràpid, però sense perdre les oportunitats ni els moments. Tampoc podem ser un camp de batalla, per aquest motiu, d’estratègies partidistes i capelles: això m’entristiria profundament. Ja s’ha creat una comissió de lluita institucional per parlar d’aquests temes. I estic convençuda que sabran trobar l’equilibri entre els temps i els fets. I s’aniran succeint al ritme que toqui. I, si s’hi ha d’anar, que sapiguem a què: a estripar la baralla, a denunciar la dictadura del ‘no hi ha res a fer’, i a aixecar les catifes de tots els palaus, entre d’altres.
I als Països Catalans?
Als Països Catalans hi hem de ser i hem de treballar molt i molt per ser-hi. El nostre projecte està començant a tenir força al Principat, però encara n’ha de tenir més als altres territoris de la nació. No podem perdre de vista quines són les nostres fronteres i horitzons. El territori s’ha d’omplir de CUPs, però no a qualsevol preu; sinó amb el treball de base, la constància i la persistència que ens caracteritza.
I el model d’organització el segle XXI?
Ha de seguir sent completament horitzontal i l’assemblea ha de ser el màxim òrgan de debat i decisió. És la nostra virtut i el nostre tret diferencial. Penso que la societat digital pot ajudar-nos: escurça distàncies, agilitza decisions, supera entrebancs, trenca barreres, i consolida un model obert. Les xarxes són eficaces i eficients, i permeten connectar territoris i anul·lar aïllaments. Fins ara el coneixement tenia uns costos de transacció (temps, distància, organització) que podem anar reduint amb la democràcia digital. Però que l’assemblea sigui analògica, això rai.
Què és, per a la ‘Lu’, el procés d’unitat popular?
Un procés que sovint fem sense adonar-nos-en. Cada vegada que organitzem un debat amb una entitat, un col·lectiu, o una associació de veïns. Les relacions i complicitats que anem teixint dia a dia són les que ens fan avançar cap a la unitat popular. Una unitat popular on hi és l’Esquerra independentista i els moviments socials i el teixit veïnal, la consciència sindical i l’esquerra social. Cada vegada hi som més, i el que encara és més important: cada vegada sabem organitzar-nos i treballar millor.
I el paper de les dones treballadores davant un poder masculí i masculinitzat?
Hi ha una dinàmica perversa: som nosaltres mateixes les que ens autoexcloem, les que interioritzem que no podem. Cal observar els mecanismes que ens esclavitzen i subvertir- los i cercar espais propis. A Valls, hem generat un espai ‘mares’: companyes de la CUP que viuen ara la maternitat. Garantim que segueixen participant políticament.
I dels moviments sobiranistes civils, què en penses?
Estic adherida a l’Assemblea Nacional Catalana i entenc que està promoguda per sectors que reclamen i necessiten un espai des d’on treballar. Però palesa també una ruptura generacional dual: els ‘grans’ són allà i els joves som a la CUP. Així m’ho sembla. I cal tendir ponts.
Europa és…
Una casa adulterada pel neoliberalisme on el capital fa el que li rota. Poca Europa política, arrasa la dels mercaders. Si Alemanya és la cuina, els Països Catalans som el traster, el pati de darrera. Una cotilla: homogeneïtza el model, imposa el mercat lliure, barra el pas a alternatives i a vies pròpies. I, en canvi, les societats europees són un planter d’experiències socials en cooperatives de consum, models agroecològics i promoció econòmica local.
Unitat popular en la terra de Carrasclet?
Si destaqués un fet de la vida d’en Pere Joan Barceló, “Carrasclet”, seria l’intent d’assalt contra Valls. Carrasclet, defensor del poble i símbol de la resistència dels catalans contra les tropes borbòniques, ho considerava arriscat. No podia comptar amb els seus millors lluitadors i estimava poc preparats aquells que ara l’acompanyaven. El dia 5 de desembre arribà a la Plana i dividí el mig miler d’homes que duia en diverses companyies per atacar al mateix temps les cinc portes de les muralles de Valls. Les forces vallenques resistiren l’assalt, comandades pel batlle Veciana, que havia creat uns cossos de milicians que eren anomenats “mossos de l’esquadra”, també mal anomenats per alguns “les caderneres”. Era el primer cos armat autòcton que havia autoritzat el rei Felip V i fou l’embrió dels actuals Mossos d’Esquadra. Podien haver cercat altre nom, no? Entre Mossos i Carrasclet, doncs, el guerriller de Marçà. El seu valor i el seu coratge per enfrontar-se als mossos d’esquadra. Repressors ahir i repressors avui de les aspiracions populars.
[En dues paraules]
Un fet històric |
 L’intent d’assalt d’en Carrasclet a Valls
Un referent polític | Arnaldo Otegi, sense cap mena de dubte
Un lloc al món | El país Dogon, a Mali 
Un llibre | No logo, de Naomi Klein
Una pel·lícula | La Princesa Mononoke, de Hayao Miyazaki
Una cançó | La samarreta, d’Ovidi Montllor
  
 
[Amb monosíl·labs]
Vas votar al referèndum de l’Estatut? Sí, hi vaig votar en contra
Vas votar a les autonòmiques del 2010? No
Vas votar a les generals del 2011? Tampoc
Heu tingut consulta per la independència? Sí.
Hi vas participar? Si, hi hem participat a l’organització i les comissions de treball
Vas estar a alguna plaça el 15M? Sí, a Valls.
Vas secundar la vaga general del 29S? Si
Vas secundar la vaga general del 29M? Si
Tens Twitter? Aviat
Tens Facebook?
 
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *