[Així arrenca ‘Cop de CUP’] Del 22M del 2011 al 25N del 2012

[Així arrenca ‘Cop de CUP. Viatge a l’ànima i a les arrels de les Candidatures d’Unitat Popular’. Amb un tall radiogràfic del país, tal com és, tal com era, el 22 de maig de 2011, rere uns eleccions municipals on la CUP va recollir 65.000 vots, 101 regidors i 4 alcaldies presentant-se només al 10% dels municipis de Catalunya. A partir de demà -excepte dimecres 14 perquè farem vaga general- tornem amb la publicació diària d’entrevistes]

***

Radiografie(s) d’un 22-M:

d’un temps, d’un país, d’uns municipis

“Però els mercats financers,

finalment, voten cada dia”
Ramon Fernández Duran
(in memoriam)

Hipòtesi cartogràfica. Segle XXI. 00.00 hores del 22 de maig de 2011, quart any de crisi rere l’esclat de la bombolla financera i el pet d’aglà del globus de Lehman Brothers i l’economia de casino. Món mundial. Hemisferi nord. UE dels 27. Zona euro. Estat espanyol. Països Catalans. Catalunya.

Zoom. Microscopi de fàbrica postmoderna. En aquest país, i no pas en cap altre, l’atur afecta aleshores 600.000 persones; la pobresa impacta en 1’3 milions de conciutadans –el 20%– i, des del tercer trimestre de 2007, a 62.024 famílies se’ls ha obert una procés d’execució hipotecària que clourà en desnonament. Bombolla quotidiana de desallotjaments: a un ritme de 51 execucions hipotecàries i 18’3 desnonaments diaris. Els expedients de regulació d’ocupació (ERO) volen i es signen a un ritme de quatre cada 24 hores –afectant 60.000 persones durant 2010– i també cada 24 hores es cursen 59 demandes per acomiadament als jutjats del social. L’índex de Gini, aquell que mesura la distribució de la renda i les desigualtats socials, es situa a aquella hora a Catalunya en un 0,294. Això és: el 20% més ric de la societat catalana accedeix al 37% de la renda, mentre que el 20% més pobre només disposa del 7,9%, en un país on el 10% de les llars més afavorides ingressa 7,6 cops més que el 10% de les llargs més empobrides. 


Salpebrem-ho amb un rècord històric català de persones empresonades: gairebé 11.000. I amb un Banc d’Aliments que multiplica la seva tasca per garantir una dieta alimentària bàsica a més de 120.000 persones. Una societat avançada on creix la vida al ras: 8.000 sensesostrea Catalunya. Vampirs: fraus i rescats alhora. De la dictacràcia a la democradura: del ‘Franco, Franco, Franco’ al ‘Crisi, Crisi, Crisi’. En els temps on en matèria econòmica –“és l’economia, estúpids” que va etzibar Clinton a Bush el 1992–, s’aplica puntualment la doctrina del xoc neoliberal teoritzada per l’Escola de Chicago: generar escenaris per aconseguir, mitjançant mètodes excepcionals –la por, la seguretat, la crisi, l’austeritat–, el que políticament seria impossible d’aconseguir en condicions normals. Els mercats manen i es desboquen: imposen, amb neutra aparença de decisions tècnicament inevitables, el seu programa polític. 

Aquell mes de maig de 2011, el govern de CiU ja ha aprovat les primeres retallades per valor de 3.000 milions d’euros, mentre el frau fiscal empresarial català s’apuja a 16.000 milions d’euros. Sis cops més. Frau endins i frau enfora, quan l’espoli fiscal es xifra, des de l’àmbit sobiranista, en 22.000 milions d’euros anuals i Mas-Colell, com abans Antoni Castells, recorre a l’emissió de ‘bons patriòtics’ per esbatussar-se amb el l’endeutament de la Generalitat: 42.000 milions d’euros. Els balanços privats, però, segueixen sent eloqüents: des de l’inici de la crisi, i fins el 31 de desembre de 2011, les 35 majors empreses espanyoles han acumulat un benefici net de 230.000 milions d’euros: un 20% de les retallades imposades per Rodríguez Zapatero –50.000 milions per al període 2010 i 2013– el 10 de maig de 2010. Aquell dia en què es va forjar un silent cop d’estat financer; aquell dia que, en 120 segons, en seu parlamentària, i per boca del tarannà ZP, s’hi van desgranar les nou mesures més antisocials des de la fi de la dictadura, ordenades des de Berlín sota el comandament –Enric Juliana dixit–Directori Europeu: Merkel i Sarkozy. Aquell dia que intervenen de facto–el maig de 2012, via BCE, serà un rescat de iure–col·lapse del tsunami immobiliari espanyol.

Enmig de la tempesta, un esbós de radiografia política amb el rerefons de l’anomenada desafecció. Cicle o bucle alhora, en el conjunt dels Països Catalans, el president de la Generalitat Valenciana –i els tres presidents de les tres diputacions provincials– estan imputats per corrupció. Com imputat per corrupció està Jaume Matas, president del govern de les Illes Balears, a qui una entitat financera –de nom Bancaja, i que s’acabarà integrant a la sistèmica Bankia rescatada de Rodrigo Rato– li facilita els tres milions d’euros per abonar la fiança que li permeti eludir la presó. A Catalunya, el sotrac de la corrupció –de caràcter, gestió i tarannà diferents– havia esclatat mesos abans. La sociovergència òmica es veia impactada pel cas Pretòria –sector negocis de CiU, encapçalat per Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, mixturats amb Bartomeu Muñoz, l’alcalde socialista de l’obrera Santa Coloma que viu a l’elitista Turó Parc de Barcelona, i el cervell de ‘Luigi’fent de director d’orquestra–. Des del 2008, el cas Palau/Millet havia desfet el miratge de l’oasi català. En la contracrònica d’un mateix país: Millet & Montull, poma podrida, cas aïllat, excepció a banda? A cop d’hemeroteca de la darrera dècada, no ho sembla pas: Filesa, Treball, Turisme, Hisenda, Adigsa i el concorregut 3%. En qualsevol cas, galvanitzem-ho tot en una forma d’influència, porta giratòria i model de govern definit en una frase del propi Fèlix Millet. Frase verbalitzada (i malgirbada) quan el gentlemande la Via Augusta passava per prohom de la societat catalana: “Som 400 i sempre són els mateixos”. D’acord. Si, senyor. I va com va. 

En el mateix espai i temps polític, albada del català emprenyat, fa sis mesos que la doble legislatura del tripartit (2003-2010) se n’ha anat en orris i Artur Mas –a la tercera va la vençuda– ha recuperat la Generalitat per CiU. De trascantó, els renecs del tripartit ressonen, gairebé en fugida, sense cap balanç, sense autocrítica, i rere una caparra històrica: la que deixa el procés frustrat de reforma de l’Estatut impulsat per Maragall i el desori de l’atzucac autonòmic. Un Estatut tres cops ribotat: primer pel PSC, després per CiU, i, finalment, pels deu jutges del Tribunal Constitucional que posen mordassa i mur a la voluntat popular. Deu jutges que valen més que tota la sobirania popular. En menys d’un any, doncs, l’Estatut esdevé bumerang: del clímax del 10-J, quan semblava que “ens n’anàvem”, al clima enrarit de desorientació general que esclata en fragmentació política i un misteriós pacte fiscal. 

Però passa que passen més coses, amb els retalls del que es cou al carrer i amb doble i darrera pinzellada ineludible. Primer, perquè, una setmana abans del 22-M, la indignació del 15-M ocupa de cop places i carrers vindicant Islàndia, Tahrir i Palestina. Desobeeix en poques hores fins a quatre instàncies judicials: les Ordenances del Civisme, la Junta Electoral Central, el Tribunal Suprem espanyol i, finalment, el sacrosant Constitucional. Totes havien prohibit les acampades. Però les acampades perduraran. Segon, perquè la vigília d’aquelles eleccions ha clos una persistent mobilització social poble a poble. Fa tot just un mes, el 15-A, Barcelona ha tancat la ronda de consultes per la independència arrencada el 13 de setembre de 2009 –entre intents de prohibició, també– a Arenys de Munt: 885.993 persones –el 18% dels cens emprat–, de 553 municipis, hi han participat. El 92% hi han votat a favor. Panorama sintètic en píndola: quart any de crisi i primers rescats bancaris, rere el frau polític de l’Estatut i el retorn de CiU a la Generalitat, enmig de l’esclat de la indignació i l’allau de consultes per la independència. I només passa un minut de la nit del 22 de maig de 2011.

****

[La història continua. I la fan els pobles] 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *