Marc Sallas: ?El programa de la dreta catalana de sempre s?assembla molt al de la dreta espanyola de sempre?

Marc Sallas i Batlle,
membre del Secretariat Nacional de la CUP
des de 2007 i militant de la CUP-Badalona
 
“La CUP fa d’aglutinador, de cohesionador,
de sintetitzador de la unitat popular”

“El programa de la dreta catalana de sempre s’assembla molt al programa de la dreta espanyola de sempre” 

 

Motivacions | “La orfandat política: hi ha una gran part del país allunyat del model actual; calen mecanismes de transformació real de la realitat i posar la política i l’economia al servei de les persones; i crear el nostre estat també, hem de saber crear-lo i tot dependrà de les forces acumulades. Lluito per transformar la realitat que hi ha al meu país; i ja que hi som per posar sobre la taula la tasca pendent de la revolució mundial.
 
Bio | Badalona, 1982. 29 anys. Solter però emparellat. Treballa a la funció pública. Viu en règim de lloguer en un país d’hipoteques. Llicenciat en Ciències Polítiques per la UAB i diplomat en Sociologia a la Universitat de Freiburg (Alemanya). Detingut arbitràriament en el decurs de la vaga general del 29M. Va començar la militància política el Sant Jordi del 1998, en el col·lectiu l’Atzagaia, integrant de la Plataforma per la Unitat d’Acció i actualment milita a l’MDT. És afiliat a la Intersindical CSC i a l’ANC.

[En dos segons]

Un fet històric Octubre del 34
Un referent polític El Che mateix
Un lloc al món La platja de Badalona
Un llibre  Vida privada (Sagarra),
descriu molt bé les misèries d’un sector d’aquest país
Una pel·lícula La batalla d’Alger
Una melodia  Les variacions Goldberg

[La CUP i Badalona]
Defineix la CUP en 59 segons?
La CUP és un projecte dins un espai polític que anomenem unitat popular i que pretén, des del treball de base, anar transformant la realitat i anar acumulant forces per activar i assolir la ruptura amb el regne d’Espanya i l’actual sistema socioeconòmic.

Com definiries el taulell polític?
Interessantíssim, perquè des de la Transició del 78 no s’havia qüestionant tant, ni per tanta gent, l’actual ordre de les coses, tant en l’àmbit social com nacional. Cal trobar la manera, entre tots, d’organitzar aquest descontentament i ensortir-nos-en.

Com vas arribar tu a la CUP?
Hi arribo després d’haver participat en la fundació del Casal Antoni Sala Pont l’any 2001 juntament amb d’altres companys de la meva ciutat provinents de diferents sensibilitats.  Un any després, marxo a viure a l’estranger i torno 3 anys després. Durant aquests anys, un grup de gent del Casal ja s’havien posat a treballar amb la CUP i jo em sumo a aquest nucli inicial.

Com neix?
Ve de l’entorn del Casal; gent de la PUA, del MDT (ex-JIR), de persones que van dinamitzar el Correllengua i, a títol individual, companys provinents de diferents expressions del teixit associatiu local (esplais i colles de cultura popular, etc). Són els anys del procés de Vinaròs i l’eclosió d’ateneus, espais socioculturals i polítics, arreu del territori. Nosaltres des de ben al principi vam començar a treballar amb l’AVV on es troba el Casal, la del Centre. Són les persones amb més inquietud política les que conformem el nucli inicial de la CUP.

I com evolucioneu?
De forma natural. I accelerats. El 2007 vam anar juntament amb Els Verds. Vam obtenir 1.500 vots. El 2011, per separat, obtenim 1500 i Els Verds 1.300. Difícil d’interpretar: molts canvis a tots els barris.

Quina valoració va fer la CUP de les eleccions?
Molt bones perquè ens van ubicar en un punt de sortida. Després de les primeres eleccions (2003), l’objectiu era dona a conèixer el projecte d’Unitat Popular a la immensa majoria de la sisena ciutat més poblada dels Països Catalans. 

Com creus que us veuen les esquerres locals?
Cal distingir entre direccions i bases. Les bases amb molta complicitat. Tothom reconeix que som qui més vam créixer. Però també has de conviure amb el fet que el president d’ERC t’acusi que per culpa teva no hi ha independentistes a l’Ajuntament…

La dispersió de les esquerres va minvar molt la seva presència al consistori, podrien haver obtingut 6 o 7 regidors concorrent plegades?
La qüestió és previa: que oferien aquelles “esquerres”?. I nosaltres vam arribar a la conclusió que l’únic que oferien era fer de crossa d’un PSC-PSOE en decandència.
 
En què ha canviat la CUP de Badalona entre 2005 i 2011?
A banda dels aspectes quantitatius –és evident que som molts més–, el principal canvi és que s’ha obert a d’altres sectors i que està començant a ser un dels vertebradors de la unitat popular.

El lema de campanya?
No vam ser originals: l’alternativa necessària. Així aprofitàvem el material nacional que ens sortia més barato

Els eixos?
Bàsicament participació, transparència i defensa del poc patrimoni natural que ens queda –litoral i Serra de la Marina– i òbviament, la justícia social i la qüestió cultural-associativa. Badalona, una ciutat profundament desestructurada, té un ric teixit associatiu.

Pressupost i finançament?
10.000 euros. De rascar-se la butxaca i fer activitats.

Heu fet procés d’agregació d’altres sectors que no siguin el pinyol de l’EI?
Si, clar. Et posaré dos exemples: a Llefià, un dels barris amb més tradició de lluita veïnal, l’expresident de l’AVV és una de les cares públiques de la CUP. I  també hi ha hagut exregidors del PSUC que han ajudat a fer el programa.

Com veus Badalona?
Hi ha manca de projecte de ciutat, entès com una aposta que creïi cohesió, identitat i afronti d’una vegada el drama de la pobresa. Sempre expliquem el mateix. Badalona és una ciutat molt gran, la tercera del Principat i la sisena dels Països Catalans, que no ha tingut mai burgesia local i que si n’hi ha tingut, ha viscut i exercit a Barcelona. Aquí no hi ha les estructures culturals i socials que et pots trobar en ciutats com Sabadell o Terrassa, que tenen una població similar. El teatre Zorrilla, que és emblemàtic a Badalona, no es reinaugura fins el 1999 després de molts anys tancat. (a la inauguració hi va venir en el rei espanyol. La manifestació que vam organitzar entre diferents sectors va ser una de les meves primeres experiències polítiques i va servir per anar ajuntant alguns sectors que anys més tard acabar muntant el Casal i la CUP).

Un municipi entre el càstig econòmic i l’oblit polític?
El tall és molt gran. Un fet personal, que em va obrir els ulls. El 2005, en el marc de la preparació de la 1a Festa Major Alternativa de Badalona, em van entrevistar a la TV local. Després vaig anar a dinar a casa els avis i l’àvia em va dir que fes el favor d’anar molt en compte amb segons què deia. Tenia 23 anys. Què passava? La por. Burxant li vaig demanar de què tenia por? “De que et matin!”. Parlant-hi vaig descobrir que el meu besavi va morir d’hora, era bufador de vidre, i que sempre estava embolicat amb les vagues de l’època.

Memòria imprescindible?
Vas burxant, vas descobrint, vas prenent consicència. Badalona té una història molt fèrtil i molt dura… de l’arrelament del cooperativisme obrer a la quantitat d’afusellats al Camp de la Bota.

I avui esteu a la primera gran ciutat governada per un PP que el 2007 només governava quatre petits pobles. I Albiol governa per cortesia d’un acord per dalt amb CiU. Què en penseu?
L’Albiol és un producte del fracàs de l’esquerra a Badalona, punt número zero. Ha estat tristament hàbil per utilitzar el tema de la immigració, explotant el rerefons real: la pobresa. Ha aconseguit que els que estan a baix de tot mirin contra els que encara estan més a baix per comptes de mirar contra els de dalt. És un projecte parafeixista, però aglutina molt vot que no és ultra. Hi ha alguns exemples que demostren el tarannà del personatge: a l’Albiol jo l’he vist a les 7 de la tarda a la Plaça de la Vila insultant a gent gran que li deia feixista en el marc d’una concentració contra l’estatut. És un  producte genuïnament badaloní i respon a una classe política profundament mediocre. Un altre exemple personal: el regidor de cultura de Badalona del PSC-PSOE  em va fer fora a crits del despatx mentre negociàvem qüestions relacionades amb la festa major alternativa. Tenim una de les classes polítiques locals dirigents més patètiques. Això si. Badalona té un càrrec de confiança per cada 3.500 habitants (Barcelona 1 per cada 6.500). És una menjadora.
[Un 22M de 2011]
El 22 de maig, com vas valorar els resultats globals de la CUP?
Com el fruit de moltíssima feina feta, feina de formigueta de la nostra base militant que es va deixar les banyes, que poble a poble, barri a barri va fer la seva feina i que ha acabat demostrant que hi ha camp per correr. 101 regidors, un 2,3%, presentent-nos  a un 50% del cens aproximadament. Te n’adones que en 10 anys han canviat quantitativament i qualitativament moltes coses i que cada vegada  hi ha més camp per llaurar per a una alternativa independentista i d’esquerres. Que l’essència del la CUP, més enllà de la qüestió electoral, és el treball de base.

Què hi ha de collita pròpia i que de fracàs d’altres?
Més que d’eficàcia nostra, parlaria d’honestedat i coherència nostra. La gent no t’associa a un polític professional, t’associa… no tan a una cosa fresca i jove  –que la joventut mai és eterna– sinó a una cosa diferent. 

I la creixent munió d’abstencionistes?
Crec que una dels pilars del vot de la CUP és aquest.

I què creus que aporteu a l’escenari polític post 22M?
La CUP és el principi de la ruptura política que un sector d’aquest país volia durant la Transició. Allò ho vam perdre, col·lectivament. Vam perdre la Transició i hem hagut de fer aquests 30 anys com hem pogut: però és ara quan podem començar a plantejar una alternativa. Més ellà de les quotes de poder institucional, cal un canvi de cultura política –la que ens han imposat durant tres dècades– i tradueixo que, en certa manera, és això què està passant. Comença a canviar la política delegacionista, pactista, del politiqueig barato: retorna la política en majúscules.

Diries que durant la Transició, les avantguardes polítiques independentistes anaven per davant de les masses?
Diria que les avantguardes van fer la seva feina, sense ells no seríem on som. Ara bé, és un fet evident que no es va poder socialitzar massivament el discurs independentista durant la dècada dels 80. L’independentisme, aleshores, era un moviment més agitatiu que polític i en vam pagar les conseqüències. La repressió i les jugades d’ERC (Colom,  Carod i Puigcercós) també van ajudar a aquella derrota de finals dels 80 i principis dels 90.

I ara que s’ha escurçat la distància, què hi ha potencial social, quin paper pot jugar la CUP?
El cicle ha estat invers: en els darrers anys, crec que el poble ha anat per davant de l’avantguarda rupturista. Els exemples són clars: consultes fa dos anys i indignació l’any passat. Una confluència on ja hi havia gent organitzada i gent que s’ha començat a organitzar després. I això no ha pogut dirigir gaire ningú.

A la pressa de la transició li calia un xup-xup de foc lent amb un factura de 30 anys? I ara la gent sobrepassa la capacitat de la classe politica? Allò no fet, torna?
El temps mai passa en va. Rere 30 anys s’acumulen frustracions, s’acumula experiència i s’acumulen intents organitzatius. Soc dels que pensa que no estaríem on estem sense la gent de Terra Lliure, que va trencar-se les banyes els 80 fins als 90. Segurament el que és l’Esquerra Independentista, com a motor  de la unitat popular, no s’hagués pogut desenvolupar sense aquells anys de lluita. Sempre hi ha un procés històric: els factors són múltiples i nosaltres ara mateix participem de molts fronts. De molts. Personalment, estic orgullosíssim de ser a la CUP, sobretot perquè és dóna una realitat que no es dóna enlloc: a la CUP, comparteixo militància amb gent que ve del Moviment Comunista de Catalunya o del PCC; gent que ve de Terra Lliure, gent que ve del Front Nacional de Catalunya, del PSAN-p i del PSAN, de la CGT i la IAC, de l’MDT dels 80, de la PUA dels 90 o del moviment okupa, del món ecologista i del cooperativisme… un espectre molt ampli del que ha sigut una esquerra rupturista més o menys soterrada en aquest país i que està començant a poder convergir. No estaven tancats a casa i ara surten, eh? Han estat treballant en altres àmbits: però ara ens estem posant tots sota la mateixa teulada i això és molt interessant i molt important.

I els Països Catalans quin paper tenen?
Ara mateix devem ser l’única formació política amb càrrecs electes que continuem utilitzant com a forma més natural del món el concepte de Països Catalans. I així continuarà perquè el nostre projecte polític és de tot el país. 

Com a realitat política o com a marc afectiu, cultural, simbòlic?
Com a realitat política. Amb uns condicionants diferents a cada territori, però amb  unes línies mestres transversals que ens fan ser unitat política i projecte de futur. Això no vol dir que la consciència nacional avanci al mateix ritme. Dialèctica pura, no hi ha esquemes dogmàtics ni mecànics automàtics que valguin. La realitat de la CUP és la que és i no l’amagarem. Però hi ha molt camp per correr. I al País Valencià i hi posaran la banya més d’hora que tard. I dic hi posaran perquè ho faran ells mateixos.

[La Unitat Popular al segle XXI]
La unitat popular no és un concepte neutre, oi?
No.
 
Unitat popular: sobirania nacional i emancipació social. Alhora?
Van juntes i de la ma: la independència és una transformació social. La resta, depèn amb qui parlis: hi ha gent més sensible amb la qüestió nacional, hi ha gent més sensible amb la qüestió social. Però penso que si no som capaços d’unir aquests dos eixos de lluita en un de sol no podrem fer una cosa ni un altre. No funcionaria.

Insistim-hi en aquest punt. Podríem considerar que l’aplicació de les pitjors retallades des del final de la dictadura que implementa el govern de CiU s’aguantin avui sobre un suport tàcit en l’ordre nacional? Sectors que pensen si resol el fet nacional després ja es podran resoldres les qüestions socials?.
No negaré pas que hi ha una part del nou independentisme que pensa talment així: primer resolem el país, després ens barallem per quin model de societat tenim. El que passa és aquests sectors d’aquest nou independentisme no tenen molt clar quin model social volen. CiU farà fins on, entre tots plegats, li deixem fer: si no se la derrota anirà fent impunement el programa de la dreta catalana de sempre. I ara mateix són hegemònics i cal disputar aquesta hegemonia tan perillosa. Que s’assembla molt al programa de la dreta espanyola de sempre.

Rere el congrés de novembre d’ERC de 2010 es va teoritzar allò del “entre el país i l’esquerra, el país”. Què hi diries?
Seria el país a la dreta. Un país de dretes ja l’hem patit i ara toca fer un país d’esquerres. I sobretot, fer-lo lliure.

El doble tripartit deia que volia fer un país des de l’esquerra.
Passa que allò no era un país d’esquerres. Allà es van acumular diversos factors i una absència de visió política flagrant, de manca de projecte estratègic impressionant per part d’ERC. Vejam: allà es va pretendre transformar un partit que bàsicament és la columna vertebral de l’Estat a Catalunya (el PSC-PSOE): pretendre transformar-lo en pro de l’independentisme i de la construcció nacional és un error de magnituds incommensurables. Sempre he pensat que ERC és un partit ple d’independentistes però sense una estratègia independentista i sense cap projecte independentista. A partir d’aquí tot es complica: ara ofereix a CiU suport en els pressupostos –per evitar l’acord amb el PP– i resulta que defensarà el mateix model social que CiU. En aquestes condicions és molt difícil que puguin aplegar mai la majoria social que defensen.

Un dels trets de la CUP és l’elevat grau de pluralitat interna i la seva heterogeneïtat: diferents sensibilitats, militàncies i trajectòries sumades a noves incorporacions. Quina és la fòrmula del respecte mutu?
Saber que contradiccions n’hi ha i n’hi haurà: i ser conscients que el millor de qualsevol contradicció és aprendre a gestionar-les i aprofitar-les i entendre el seu sentit. Es tracta de ser prou flexibles i alhora prou concrets: la unitat popular ja és això. Sumar sovint multiplica. I la CUP, precisament, ha de servir de catalitzador d’aquesta realitat. La nostra feina és saber trobar el Mínim Comú Denominador entre tots aquests sectors i sensibilitats.

Per tant la CUP no és la politja de transmissió de l’EI?
No. No pas. És una aposta fonda de l’Esquerra independentista, que venia d’un dinàmica tremendament ideologitzada i atomitzada, però poc polititzada. Des de fa uns anys estem immersos en un procés de politització i és en aquest procés on ens hem trobat amb altres persones, ens hem enriquit amb altres sensibilitats i hem entès que calia gestionar aquestes contradiccions amb aquests sectors que no són estrictament de l’EI. Això, diria, és el millor de la CUP: que t’estàs trobant amb sectors populars que no venen de l’EI però que tenim un mínim comú denominador –el programa– i un màxim comú multiplicador: la pràctica.

Això seria el germen de la unitat popular?
Sí, exacte, i encara més. La CUP és un espai més de la unitat popular, no pas l’únic però, segurament, un dels més importants i que forma part de la seva columna vertebral: per capital polític i el grau de consciència adquirit.

Aquest aixopluc de sensibilitats, de noves formes i frescor política que ha generat expectativa i suports, quins límits té?
Tot depèn de com definim i com concretem la unitat popular. Penso que és ara que comencem a estar en condicions de definir un programa tàctico-estratègic per acumular encara més forces i activar un canvi polític i social.

Un camí de transició cap a la independència?
Cap a la ruptura! Existeix l’oportunitat col·lectiva d’aplegar molts sectors populars orfes de referent polític, orfes de lluita política o no tan orfes que avui es miren la política amb recel. Si fem els deures, podríem oferir aquest programa de ruptura, aquesta proposta per superar la situació actual al nostre poble. I no fer-ho des de la supèrbia del dirigisme, sinó fer-ho juntament amb la gent que ja està plantejant alternatives i des d’una tupida xarxa social: en el fons és traslladar allò que fem en l’àmbit municipal, allò que ja rutlla, a l’àmbit nacional.

[La CUP i el demà]

En quin moment –que una flor no fa estiu– es corre el risc de passar la unitat popular a ser l’expressió sublimada de la unitat popular? De que la il·lusió minvi, que s’esvaeixi, que es desconnecti?
Sempre que et mous hi ha moviment i hi ha direcció. La crisi política ha generat anticossos en alguns conceptes conscient o inconscientment. En això de no hi ha d’haver direcció jo no hi combrego. Val més tenir una direcció formal i controlable que no una direcció informal que no pots controlar. Cap experiència mai és en va. Potser que la CUP no acabi de quallar, de ser un espai polític ampli. Però aleshores passaria el relleu a una altra instància política, a un altre artefacte polític que ho reprendria. Que són unes sigles ara i d’aquí 10 anys altres? Si pel que fos el projecte polític fracassés, centenars de persones han heretat una praxi política concreta. Centenars o milers.

Internament, com és?
Si parlem de procés d’unitat popular és una cosa, si parlem del procés organitzatiu de la CUP és una altra. Diria que la CUP té els ingredients per oferir una alternativa independentista en clau  d’esquerres. Hi ha els ingredients objectius i aviat pot tenir els elements subjectius. A partir d’aquí: sabrem fer bé la feina? Crec que sí, l’hem sabut fer bé i hem acumulat una certa experiència. La CUP en els darrers anys ha començat a ser una organització referencial en el sentit més ampli de la paraula: coneguda, socialitzada, propera. Que connecta amb el sectors socials en lluita. Si som capaços que aquesta alternativa faci por a aquest sistema ja depèn bàsicament de la nostra empenta i de la nostra valentia política. Ho serem? Crec que sí, perquè el nostre poble mateix ens hi empenyerà.

I el model organitzatiu com anirà en aquest sentit?
Serà molt dialèctic també i basat en la capacitat militant que tinguem. Sempre hem anat de baix a dalt i així seguirà, és el nostre senyal d’identitat. Però per respondre al creixement caldrà habilitar estris àgils de coordinació, mecanismes més executius per participar de la política nacional i noves dinàmiques de debat. El nostre darrer procés assembleari ha durat sis mesos; el primer mes ja havien pres part centenars de persones. En tot cas, la qüestió de la territorialització és fonamental. Som capilars: la gent s’hi apunta des del territori, des d’allò que palpa al seu municipi. Tant de bo segueuxi sent així.

Aquests compromisos són els que fan vàlida la CUP?
La gent no s’acosta a la CUP per una disquisició teòrica, sinó per la reflexió pràctica: això és útil o no és útil. La CUP fa d’aglutinador, de cohesionador, de sintetitzador de la unitat popular, d’antagonistes d’allò establert. Se t’acosta la gent que està fent coses per canviar la seva realitat immediata. I això no se’n va d’un dia per l’altre.

El terreny on la CUP té molt camp a recórrer és el terreny de les pràctiques socials. Hi ha l’espai social i hi ha l’espai independentista, on hi ha des de tesis neoliberals fins a gent de la PDD fins a gent de la CUP. Munteu dos cavalls  a la vegada? Complicat?
És evident que ho volem tot, que tenim moltes mancances, quasi totes. Però tenim dues coses a favor: una, la raó, i l’altra, valentia. Anem de cap a enfrontar-nos amb un monstre, però fa anys que en vinc reafirmant en un fet: els altres tampoc són tan bons com ens pensem. Tenen diners, però no són tan bons. No saben on van. Tot és més fràgil del que sembla. Es creuen que ho tenen guanyat. Però si demà sortissin al carrer centenars de milers de persones, es posarien a tremolar molt.

Diga’ns un defecte de can CUP?
A vegades, en l’àmbit de l’autocrítica, penso que podríem pecar de conservadurisme, en el sentit que hi ha un risc: ser esclaus d’una identitat pròpia encorada en el localisme municipal. Saber què és el que ens toca fer i no fer-ho. I el que ens cal és un projecte el més sòlid possible, el més ben travat possible. Tenir regidors està molt bé i fan d’altaveu. Però cal anar molt més enllà, que el país se’ns enfonsa.

I el futur de la CUP?
Hem de saber llegir el moment polític, tenir valentia per assumir els reptes, repolititzar-nos, descodificar les aspiracions i transformar-la amb propostes polítiques. Transformar la praxi de base en una praxis a nivell nacional, que ens portarà a introduir una nova cultura política en aquest país.
 
Autonòmiques 2014?
Si les eleccions ens han de servir per créixer i fer arribar el nostre discurs i les nostres propostes a més gent, hi hem d’anar. I penso que ens poden servir.

Sols, junts, coalicions?
És un emplaçament ? (somriu) A la CUP  no li caurien els anells sempre i quan hi hagués uns mínims programàtics i democràtics garantits.

Com a membre del Secretariat has interlocutat amb ICV i SI.
Sí. I hi he trobat diferències de cultura política fonamental: l’escola del PSUC penso que ha marcat una determinada manera d’entendre la política molt més dialèctica. 

I com es planteja el debat?
Forma part del nostre procés de maduració. Davant un cicle polític invers i advers al nostre temps. Si no s’avancen eleccions, del maig de 2014 al maig de 2015 hi ha tres eleccions: europees, autonòmiques, municipals. Cal saber llegir l’oportunitat, molt diferent de ser oportunista. D’altra banda, no hi ha grans espais per anar a trucar a la porta per tal de bastir una supercandidatura per anar a les eleccions al Parlament. Hi ha petits espais, petites experiències de les quals et pots nodrir i elles es poden nodrir de tu.

Rere el 22N, vau quedar amb microcefàlia organitzativa que no es correspon amb la dimensió actual de la CUP.
Ens hem d’adaptar a la nova realitat, des de la mateixa connexió amb els moviments populars que s’ha fet a nivell local. L’únic perill és la hiperprofessionalització.

I el futur del país?
El desllorigador és que l’hegemonia d’aquest país ha sigut el catalanisme, que en el fons és autonomisme amb una fe cega en la institució. Ens hem cregut que tenim una democràcia i s’encaparren en convertir en demòcrates qui no ho són. Paguem encara la factura de la transició.

I la defensem a capa i espasa?
Tal com llegeixo la realitat en aqueta part del país hi hagut un bloc reaccionari, que no ha manat, però que ha estat molt a la vora del poder. Seria representat pel PP , més una part del PSOE i d’Unió segurament. I després hi ha el bloc hegemònic, que va d’Iniciativa fins Convergència, que són els que  van compartir l’Assemblea de Catalunya, que es on es forja aquest pacte de sang. Gairebé que es coneixen, es casen entre ells i com deia Pujol, és que s’han vist fins els calçotets. Aquest autonomisme-pactisme ens ha portat on som.

Però l’Assemblea de Catalunya que està sent tan reivindicada amb nostàlgia, si no se la veu en el context de la seva època, no s’entén res de com va ser desmantellada d’una forma tan ràpida. Format: “Ei, ja està, ja hi hem arribat, adéu”.
Aquí hi havia dos elements fonamentals. A la última Assemblea de Catalunya, que jo no havia ni nascut, allí qui hi havia? Hi havia en Sellarès i el Guti, repartint una consigna mortal: això s’acaba, tocava empassar-se la Constitución o el que vingués. L’un per Convergència i una altra part pel PSUC. Aquest bloc central i hegemònic es forja i comanda aquest tros de país durant els darrers 30 anys. Ara, però, hi ha un tercer bloc, el rupturista, que és la unitat popular: el repte és que s’organitzi i es doti de contingut.

Això lliga amb l’actual discurs de CiU: no hi ha alternatives?
Un discurs teoritzat fa anys per l’Escola de Chicago, la Tatcher (there is no Alternative). El pessimisme civilitzatori com a forma d’hegemonia de les classes dominants. Caldria dir-li a Mas Collel que és amb els seus llibres de comptabilitat amb els que no hi ha cap alternativa per a aquest poble.

[En monosil·labs]
Vas votar al referèndum de l’Estatut? Sí, vaig votar que no
Vas votar a les espanyoles del 20N? No
I a les autonòmiques del 28N? No
Al teu poble hi va haver consulta sobiranista? No
Vas estar en alguna plaça el 15M? Sí, Badalona i Barcelona.
Vas secundar la vaga general del 29S ? Si.
Vas secundar la vaga general del 29M? Si.

Tens twitter?
Si (el podeu seguir a @marcsallas)
Tens facebook? Si
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *