Quim Arrufat, des de Vilanova: “Som zapatistes urbans”

Quim Arrufat, regidor per la CUP
a Vilanova i la Geltrú (Garraf)
des de 2011 i tercer candidat
per Barcelona a les llistes del 25N
de CUP-Alternativa d’Esquerres
 
 

“La CUP, finalment, som un miler d’activistes socials”

Motivacions | “El més car en aquests temps és que hi hagi esperança que pot haver-hi alternatives i un futur millor; crecque hem estat capaços de generar-la: però l’esperança és el quemés costa construir i el més fàcil de destruir”.

Bio | Seu d’Urgell, 1982. 29 anys. Amb parella. Politòleg per la UAB. Sense antecedents penals. Va iniciar la militància política al Col·lectiu contrainformatiu Contracorrent de Vilanova (1996). És membre del Col·lectiu de Joves Endimari i de l’Ateneu Vilanoví. La seva principal motivació sociopolítica és la lluita contra la injustícia. És regidor des del 2009.

[En dues paraules]
Un fet històric
 5 d’octubre del 1934
(declaració a Vilanova de la República pels sindicats obrers)
Un referent polític Subcomandante Marcos
Un lloc al món Les muntanyes del Kurdistan
Un llibre El món d’ahir, d’Stefan Zweig
Una pel·lícula Novecento o Billy Eliott
Una cançó Abril’74 

 

[De miralls i interfícies]
Què és la CUP per a tu?
La interfície que representa el sector de la població que lluita i té voluntat de canvi social i polític als Països Catalans.

Com hi vas arribar?
Per efecte mirall i taca d’oli. Influït per UM9 de Sant Pere de Ribes i la CUP de Vilafranca quan estàvem a l’Ateneu L’Aixada de Vilanova.

Com defineixes l’actual moment polític?
Crisi institucional, econòmica i política on la gent no té veu ni possibilitats reals de canviar res amb els mecanismes actualment existents. Potser no és una dictadura, però ja és absència de democràcia.

Com valores el resultat del 22M de la CUP?
Dins de la humilitat, molt positivament. Reflecteixen l’èxit de l’aposta que vam fer i es van esvair determinats temors. Bandejant certes pors com que hi participés gent interessada per trobar aixopluc electoral, que hi hagués llistes fantasmes o que un creixement electoral donés un projecte que no fos l’inicial. En canvi, finalment, s’ha eixamplat, s’ha millorat i s’ha multiplicat la idea inicial.

Què ha aportat la CUP?
Esperances. Si és difícil crear-les, ja veurem quant ens costa mantenir-les.

Per què?
Millorar les condicions materials de vida de treballadors i treballadores és una cosa complicadíssima. Però s’hi pot treballar, encara que sigui precàriament, si sabem que hi ha esperança i camí a recórrer. La resta és el suïcidi, la depressió social i la resignació. L’esperança és el millor actiu polític, més que les petites millores legislatives.

En la radiografia política, què significa la irrupció de la CUP?
En l’escenari de la representació institucional, un plantejament que trenca el bipartidisme centrípet. Un bloc de dretes i un bloc d’esquerres que s’alternaven. Aquí hi ha un plantejament i una lògica diferent: és aire fresc que va més enllà. No pretén la gestió, sinó la transformació. Enl’escenari de la lluita social, significa que som més i amb més experiència acumulada.

Quins han estats els condicionants conjunturals?
Sense embuts: consultes sobiranistes i indignació. Les consultes perquè han impulsat el municipi com àgora de discussió i lluita política i la indignació per la denúncia del model socioeconòmic ila crisi. El vot a la CUP és un vot molt plural, el vot més crític i exigent de la nostra societat. Per descontent i per ganes de construir. A la CUP se l’ha votat perquè se la volia votar, no perquè fos l’opció menys dolenta. I això implica un vot d’exigència enorme i, alhora, un risc de frustració futura molt més gran.


[La CUP i Vilanova i la Geltrú]
Com va néixer la CUP de Vilanova?
A partir de l’Ateneu L’Aixada, del treball conjunt amb Ribes i Vilafranca. I, sobretot, com a factor local indefugible, per la indignació amb el model de desenvolupament urbanístic. Quan veiem com s’estava trinxant la ciutat. Amb gent provinent de col·lectius locals, implicats en la cultura popular, membres del moviment ecologista –que posaren el programa– i exmilitants d’ERC de la dècada dels 90. Gent diferent, de procedència diversa, catalanoparlants i castellanoparlants per igual. Som 42 militants d’una franja d’edat entre 25 i 40 anys. En un segon cercle, hi ha moltes sensibilitats expsuqueres.

Va més enllà de l’espai clàssic de l’EI?
I tant. És que gairebé no hi havia militants de l’esquerra independentista a Vilanova. Una companya està molt orgullosa de la pluralitat ètica i estètica, ideològica i política, de la CUP de Vilanova i es conjura sempre contra el risc de la uniformitat.

Quin era el vostre lema a les darreres eleccions?
El lema central era ‘Mou fitxa per Vilanova i la Geltrú’. I teníem cinc sublemes, penso que força ben trobats: ‘tenim el cove volem la lluna’, ‘som una nació autodeterminació’, ‘perquè uns tant i altres tan poc’, ‘tan de gris no ens deixa veure el verd’ i ‘dius que m’estimes però només cada quatre anys’.

Quina despesa vau tenir i com la vau sufragar?
12.000 euros en total. 8.000 eren de l’estalvi dels anys anteriors. Dels altres 4.000, 2.000 van sortir d’aportacions de membres de la llista i 2.000 d’activitats populars.

Quin diries què és el principal problema de Vilanova?
(Riu abans). Que no té burgesia (i riu després). M’explico: no té estructura econòmica pròpia, no hi ha empreses al territori, no hi ha qui vulgui invertir. Està completament venuda. Hi ha atur i no hi ha perspectiva. El 2005 era la quarta població més pobre de Catalunya. No hi ha diners per moure i generar ocupació.

I què proposeu?
Crear instruments financers i de dinamització econòmica propis. Hem estat envoltats de Caixa Tarragona, Caixa Penedès, Caixa Terrassa, Caixa Sabadell: tothom té els nostres estalvis però no reverteixen a la ciutat ni al teixit productiu. Per tant, crear estructures financeres municipals o ciutadanes que supleixin de forma cooperativa aquest dèficit i ens garanteixin allò que ara no tenim. És el principal problema i la principal solució.

Us vau presentar el 2007. Quina ha estat l’evolució electoral?
1.365 vots el 2007 i un regidor. I el 2011, 2.539, 3 regidors de 25. El 10,60%. Destacant que a la comarca tenim el 10,5% dels vots, per sobre d’ERC i ICV. El Garraf és la comarca amb més incidència de la CUP.

D’on diries que ve el salt?
Diria dos factors. Esgotament del bipartit local d’esquerres, que en 10 anys només ha sabut gestionar la construcció. A la pràctica només ha edificat. I després una pràctica política pròpia singular, molt basada en el carrer. No ens han percebut com a polítics professionals. I és que a més no ho som.

Quin creus què és el principal obstacle del municipalisme?
La legislació autonòmica i estatal. I ara mateix, també l’endeutament municipal: unes arques en mans dels bancs. Vilanova està molt endeutada –26 milions per a pagar proveïdors– i el decret de Rajoy que ens intervindrà durant 10 anys, viola l’autonomia municipal i paralitza l’acció municipalista institucional. De totes totes.

Com us veuen la resta de forces polítiques locals?
Per conjuntura local, estan obligats a veure’ns amb bons ulls, perquè som decisius i CiU governa en minoria. Però en línies generals, com amenaça. A a l’esquerra perquè li desmuntem la tranquil·litat programàtica (per ICV, a més, fa molt de fred fora del PSC) i a la dreta perquè li desmuntem, amb una nova legitimitat ben diferent, els plantejaments neoliberals. La CUP té l’enorme dificultat de construir-se –el programa, les propostes i l’acció política– absolutament sola i amb criteri propi. Afegint que la CUP segueix sent un autèntic motor polític i social al municipi, directa o indirectament.

Vau tenir candidatura de Plataforma per Catalunya?
S’han presentat a les tres darreres eleccions i han baixat sempre: 780, 400, 200 (autonòmiques, municipals, estatals). Perquè un dels grans treballs dels darrers anys ha estat la lluita contra el racisme. Tal com van arribar es van produir agressions racistes, es va constituir una Coordinadora Antiracista molt potent que va mobilitzar 1.500 veïns i veïnes i en va reduir el vot xenòfob a la meitat durant les municipals. En l’imaginari col·lectiu, es va associar aquella iniciativa a la CUP, malgrat era afortunadament molt més plural.

[La lluna i els coves]
Que n’esperes del futur de la CUP?
Que segueixi sent l’esperança i sigui un projecte en permanent construcció. Que no s’esgoti. Això passa per reinventar-nos des de zero en un context europeu mancat d’alternatives. Dic Europa perquè compartim societat, model polític, de consum i supraestatal. Cal un nou model de construcció i intervenció política que encara s’ha de definir. No hi ha referents clars i únics.

Una virtut i un defecte?
La virtut és que tothom què hi és treballa i lluita a més àmbits socials. És a dir, som 1000 militants que no només et trobaràs a la CUP. Som, de fet, 1000 activistes socials. Aquest és el nostre capital humà i m’atreviria a esbossar que som l’única força d’esquerres que avui, ara i aquí té 900 activistes socials arreu del país. Com a principal mancança afegiria que és la de no tenir articulada encara una alternativa de país: com esquerra alternativa no tenim clar com és el model integral que volem, antagònic a l’actual estatus quo.

La CUP a les autonòmiques del 2014? Què en penses?
El punt de partida meu és que no ho hem de decidir només els i les militants de la CUP. És a dir, si som un estri útil al servei dels sectors socials que lluiten, aquests sectors també ho han de debatre i decidir. Crec que la CUP com organització política no hauria de concórrer per l’elevat risc d’absorció pel sistema parlamentari i mediàtic. I perquè no podrà fer valer la seva principal virtut: el capital humà i el treball de carrer. Ara bé, penso que és molt probable que, en els temps polítics que vindran, sigui molt útil que hi hagi una representació parlamentària de l’espai social que es mou al voltant de les CUP.

Quins objectiu tindria aquesta fórmula?
Funcions i objectius clars del que hi anem a fer: traslladar la veu del carrer i el territori, denunciar el model de robatori sistemàtic que de la UE en avall s’està perpetrant i seguir sent llavor d’esperança en un nou espai.

L’habitual vot dividit, sempre tendint a l’empat, de concórrer a les autonòmiques podria expressar alhora les oportunitats i les pors què cohabiten a la CUP?
No del tot. Hi ha una tesi, es contraposa una antítesi i hauria d’haver síntesi. Però hi ha valoració múltiple de riscos, és clar. La síntesi és possible: aportar l’experiència i el capital polític de la CUP als sectors en lluita de la la societat, demostrant que no som un partit polític convencional, per a que sorgeixi una alternativa molt més ampla és ben possible. I depèn de nosaltres. De saber formular la proposta.

Un dels trets diferencials de la CUP és el marc de referència dels Països Catalans. Què cal fer?
És obvi, que més que al Principat, la CUP està implantada ara per ara a l’àrea metropolitana de Barcelona, Girona i Tarragona: allà on hi ha classes populars urbanes, que encara no hem estat derrotades ni ens han alienat del tot. Som com zapatistes urbans, no ho dic pas en broma. Ara bé, respecte els territoris dels Països Catalans, l’esquerra independentista té estratègies diferenciades i fases diferents. I cal respectar-les escrupolosament. Rere la primavera valenciana, hi ha en bona mesura l’esquerra independentista; rere la defensa del català a les Illes, també. L’error es pensar que la CUP ho és tot. No: és una part d’un dels territoris en una fase determinada. Si pensem que la CUP ho és tot, no hi haurà Països Catalans.

Com definiries un procés d’unitat popular?
Construir una alternativa social i política global per part d’aquells sectors confrontats al model econòmic i institucional imperant. Dins i sobretot fora de la CUP. La CUP és un instrument al servei de la unitat popular, no la unitat popular en si mateixa.

Hi ha un programa de mínims?
Si. Democràcia directa –reapropiació dels espais de decisió que existeixen, dels que no existeixen i dels que haurien d’existir–, defensa dels drets socials fonamentals, defensa del territori com a patrimoni comú i defensa de la independència entesa com la plena sobirania política en tots els àmbits.

Quin model organitzatiu esperona la CUP com actor polític?
És un model que hauria de fer prevaldre més la xarxa que no pas l’organització vertical. Model d’un peu al carrer i un a la institució. En el futur, com més ens apropem a disputar el poder, aquest model dual hauria de ser triple: un terç mobilització i treball en xarxa, un terç construcció d’alternatives socials i un terç la institució. Combinació de democràcia directa, participativa i representativa. Mentrestant, com actor polític d’àmbit nacional hauríem de sortir de la convenció mediàtica a l’ús, perquè el que pugui dir la CUP serà irrellevant, ara per ara, per als grans canals controlats de conformació de l’opinió pública. La CUP no es comunica per les altures mediàtiques, sinó des del vincle social, a peu de carrer, sense intermediaris. No entra per la TV, pica a la porta.

Què més per acabar?
Fito lluny però en darrera instància i en un futur llunyà, es tracta de construir una alternativa política d’esquerres –per tant, des de la crítica a l’esquerra esgotada actual– que hauria d’aplegar i agregar en una sola alternativa política els espais socials i electorals a l’esquerra del PSC. Al menys, aquesta és l’experiència fèrtil i el debat que tenim a Vilanova. Disputar el poder a CiU i el PSC.

[Amb monosíl·labs]
Vas votar al referèndum de l’Estatut? Sí, vaig votar no.
Vas votar a les autonòmiques del 2010? Sí, vaig votar ICV a les 8 menys 5.
Vas votar a les generals del 2011? No

Heu tingut consulta per la independència? 
Hi vas participar? Oitant, amb 8.000 persones.

Vas estar a alguna plaça el 15M? 
Vas secundar la vaga general del 29S? 
Vas secundar la vaga general del 29M? 

Tens Twitter? Sí [el podeu seguir a @quimarrufat]
Tens Facebook? 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *