Otger Amatller, des de Vilafranca del Penedès: ?De la crisi o ens en sortim tots o no ens en sortim?

[Que la CUP són rodalies comarcals davant l’alta velocitat neoliberal ho va demostrar el regidor Otger Ametller (@OtgerVila a tuiter), el 2004 en un ple municipal. Democràcia de baixa intensitat i de pèssima qualitat, va requerir a a l’alcalde del PSC que assegurés que no hi havia cap agenda oculta per a la instal·lació d’una base del Tren de Gran Velocitat. Mentre l’alcalde, en un florit discurs, ho negava categòricament, sis militants de la CUP entraven al ple i donaven a cada grup municipal un feix de papers: eren els documents interns de l’Ajuntament i Foment per a la instal·lació de la base del TGV. Mentre això passava, la CUP desplegava cartells: “Prou polítics mentiders”. Gràcies, Otger.]
 [“Allò de sempre:? el problema no és arribar-hi, sinó mantenir-se, coi!”]
 
Motivacions | “Què em motiva? La cultura popular, la justícia social i l’independentisme. Ho noto perquè és amb el que em poso més nerviós. És pel que estic més disposat a lluitar. Per cert, quan tenia 18 anys, si deies que eres independentista, la gent et mirava molt malament… Com han canviat les coses en 20 anys…!”

Bio | Vilafranca, 1977. 35 anys. És de Moja. Llicenciat en Psicologia. Casat, amb 2 fills de 3 i 4 anys, respectivament. Sense antecedents policials, tot i haver estat detingut diversos cops, entre d’altres, per enganxar cartells. Treballa en l’àmbit de les drogodependències. Presideix el nou Casal Independentista de Vilafranca. Ha sigut jugador i secretari del Club de Futbol de Moja. Ha participat en els balls populars penedesencs. L’endemà de néixer la seva segona filla, el 2009, va ser substituït com a regidor per Llorenç Casanova.

[En dues paraules]
[Un fet històric]
La Transició, com a oportunitat perduda
[?Un referent polític]
Aquell polític de poble petit que té molt clar com hauria de ser la societat i simplement dedica el seu temps a fer-ho real.
[Un lloc al món]
El Penedès
[Un llibre]
El libro de los abrazos, d’Eduardo Galeano

[?Una pel·lícula]
El Cyrano de Bergerac, versió Depardieu
[Una cançó]
Qualsevol nit pot sortir el sol d’en Sisa

Otger Amatller,
regidor per la CUP
a Vilafranca del Penedès entre 2003 i 2009

 
[Una CUP al Penedès]
Arriba un luxemburguès a Moja i et pregunta què és la CUP? Què li respons?
Li diria que és un complement imprescindible, però no exclusiu ni excloent, d’un moviment que lluita per l’alliberament nacional i social. Com una pota que, sense ella, la cadira no s’aguanta, però que no deixa de ser una pota més. Una pota que, en determinats moments, no se li donava cap importància i, en d’altres, se n’hi donava poca, al si de l’Esquerra independentista. Però una pota, insisteixo, que, per si sola, no s’aguanta per enlloc.
Quan neix la CUP de Vilafranca?
Demà, tot just, farà 10 anys. Vam fer el dinar de presentació el 22 de juny del 2002. Amb el Nana de Ribes –de la UM9–, que ens va apadrinar una mica. Estranyament, vam ser més de 100 persones. I no ens ho pensàvem.
 
Com hi vas arribar, tu?
Van trucar a la porta, com qui diu. La CUP de Vilafranca va néixer impulsada per Endavant i, a les beceroles de la proposta, tot just arrencar, em donaren el toc. En Jaume Ramon i en Roger Guasch, entre d’altres, m’asseuen, m’expliquen el que volen tirar endavant, i em conviden a sumar-m’hi. Havia estat a Maulets, havia estat als inicis de la Plataforma per la Unitat d’Acció (PUA), però feia temps que me n’havia anat desvinculant. Fins que em van venir a buscar.
Quan vas començar amb Maulets?
M’hi implico el 1992, amb la campanya contra la tortura durant els Jocs Olímpics. A través d’un petit nucli de Catalunya Lliure que hi havia la comarca. Aleshores decidim crear Maulets. Ja existia l’Ateneu X, però, en no haver-hi contacte directe, vam impulsar-hi un nucli. Va ser estrany, en un mateixa població; en poc temps, Maulets érem un nucli gran, de 40/50 militants. Va durar fins el 1996. Després recordo anar a alguna assemblea a Barcelona, quan s’impulsava la PUA. I ara no recordo per quins set sous, però estava fent la carrera i em vaig deixar anar de les responsabilitats. Fins el 2001, quan impulsen la creació de la CUP.
Com definiries l’actual moment polític nacional?
Com una oportunitat, amb la perspectiva que un problema és, alhora, una porta oberta a cercar solucions. Un moment tan polititzat com “despartititzat”: cada cop interessa més la política i menys els partits polítics i els polítics. Un moment, doncs, per poder demostrar una altra manera de treballar i una altra forma de fer les coses. Una oportunitat més des d’una perspectiva nacional abans que social. Mai no hi havia hagut tants independentistes com ara ni la independència centrava tan el debat polític i social. I encara que no m’agradin les noves raons que motiven l’independentisme –economicistes–, penso que és també una oportunitat per potenciar no només la vessant econòmica, sinó per donar-li unes raons socials, culturals, lingüístiques i ideològiques.
I en l’àmbit social, no hi veus les mateixes oportunitats?
No. El problema és gran. El consumisme, el materialisme, l’individualisme, promoguts en època de bonança, han multiplicat els egoismes en temps de crisi. Quan tot anava bé, ningú es plantejava la justícia social i redistributiva: hi havia serveis socials perquè hi havia diners, no per una convicció ideològica profunda d’assentar el benestar i la igualtat. Aquella època va suposar que sectors socials amb recursos limitats accedissin a recursos importants, induïts per la fal·lera consumista o oblidats de la perspectiva col·lectiva i la co- responsabilitat social. Aquesta crisi, doncs, tindrà un retorn positiu. Ens farà veure tot d’una altra manera. Ja veurem a quin preu. Reconec que sóc optimista, però hi ha una vessant positiva en tot aquest atzucac, si sabem donar-li el tomb i aprofitar la crisi per conscienciar-nos col·lectivament: o ens en sortim tots o no ens en sortirem.

[Tres legislatures enmig de la realpolitik]

Avancem deu anys, 22 de maig de 2011… com valores els resultats de la CUP?
A nivell nacional, molt bé; a Vilafranca, ens van matar una mica les expectatives. Hi teníem un handicap important: ens havíem convertit en un peça decisòria el 2007. Teníem la clau per decantar la balança del govern municipal cap als socialistes o cap als convergents.

Singular realpolitik municipal. Dilema i parany alhora??

Clar. Pots decidir entre poc i gens. O tries un projecte socialista o un de convergent. Però cap no és el nostre. Fos el que fos, no canviarien gaire les coses. Rere les eleccions de 2007, molta gent ens va pressionar per activar un canvi de govern. S’entenia: feia 23 anys que governaven els socialistes. Pensàvem que no ens hi havíem de mullar, i així ho vam decidir en assemblea oberta, àmplia, de més de 100 persones. Al cap d’uns anys, vam veure que allò no tirava ni amb rodes. I vam prendre, malgrat que no ens agradava, una decisió. L’havíem de prendre sent conscients que no teníem uns mitjans de comunicació i unes eines per poder explicar a la ciutadania la reflexió de fons i els motius de la nostra política municipal. Enteníem que ens passaria factura, però, via moció de censura i el nostre suport, l’alcaldia va anar a parar a CiU. Un cop fet, però, no vam notar la reacció negativa que esperàvem. Teníem feedbacks bons i havíem treballat molt, però les expectatives de creixement –augment de vot i assolir un tercer regidor– no es van acomplir: vam treure els mateixos vots. El silenci de l’electorat és el que ens va colpir. I en la immediatesa de la nit es va crear un cert clima d’haver perdut el partit. I això que ens manteníem com a tercera força. No van ser mals resultats, però no els vam ‘viure’, internament, bé. Allò de sempre: el problema no és arribar-hi, sinó mantenir-se, coi. I això si que ho vam fer.
I al Penedès? I al país?
Molt bé, ens vam presentar a tres poblacions més, a dues de les quals vam ser segona força, obtenint representació en la tercera. A l’àmbit nacional, un èxit. Fins i tot vam treure cap, encara que fugisser, en el panorama mediàtic. Va durar el que va durar la crònica electoral. Des d’aleshores, hi hem sortit molt estranyament. El fet de no ser força parlamentària minva la presència. No hauria de ser així, però hi ha un interès deliberat que així sigui. El sistema de partits també té un ferri blindatge mediàtic.
Sou una CUP de tercer legislatura: hi ha un sostre de vidre?
Podríem fer hipòtesis ucròniques del que hauria passat si no haguéssim contribuït al canvi de govern, però jo penso que, rere vuit anys de feina, hem tingut un efecte ‘autobús’: alguna gent s’han baixat i d’altres hi han pujat. Hem guanyat molts vots i n’hem perdut. Prou gent m’ha dit “no us vaig votar perquè no trago que donéssiu suport a CiU”. Però, al nostre vot, s’incorpora sempre de forma clara la franja dels 18 als 35 anys. Tenim molt recorregut amb les noves generacions, amb les que connectem obertament. Sobre altres sectors on treballes el dia a dia, amb les entitats, vas trencant estigmes. Treballem com sempre, com ho hem fet fins ara. Ni més ni menys. Si això ho perdem, perdem la gràcia del que és aquest moviment polític, deixaríem de ser allò que som.
Si no hi hagués hagut la CUP els darrers deu anys, com estaria ‘Vila’ avui?
Penso, primer, que deu anys és poc. Dos: el moviment no neix a Vilafranca amb la CUP, ja existien altres potes imprescindibles de l’Esquerra independentista. Tercer, m’agradaria dir que Vilafranca ha canviat, però no és així, encara. “Una altra Vilafranca comença a caminar” va ser el primer lema i ens podria servir. Hem caminat, esclar. Fa 10 anys no érem la tercera força política. Penso que hem aportat noves maneres de treballar, de pensar, d’experimentar, de viure. Som un altaveu d’allò que es cou, d’allò que bull al carrer i al teixit associatiu. Hem trencat estigmes: no som els okupes que tot el dia fan pintades i concerts, que era com ens veien. Hem obert debats socials: el TGV (Tren de Gran Velocitat), la Vegueria pròpia, les 3.000 signatures per a la municipalització de la zona blava contra el negoci monopolístic de SABA. Ep!, i també hem assolit petites grans victòries: que l’Escola de Música passés a ser municipal és una encaparronada tossuda i persistent de la CUP. Hem fet xarxa, això rai. Anem posant les bases perquè canviïn les coses.

Algun fet destacat?
Hi ha hagut moments memorables per a nosaltres i tristos per a la política. Recordo perfectament el dia que vam destapar la base de muntatge del TGV: l’Ajuntament negava categòricament que existís cap tipus de projecte, però vam aconseguir, no em facis dir com, el projecte que feia sis mesos havia entrat a l’Ajuntament. Al plenari, vaig demanar a l’alcalde si realment existia el projecte de la Base de Muntatge i l’alcalde: “Otger, et prometo que aquí no hi ha entrat cap projecte”. En aquell precís moment, ho teníem tot preparat, van entrar sis persones de la CUP amb sis projectes embolicats amb un llacet i els van anar donant als portaveus dels grups municipals. Aleshores governava el PSC amb ERC. Vam abandonar el ple i, rere nostre, CiU. ERC no, per respecte institucional. I tampoc no va trencar l’acord de govern. Però vam trencar del tot una lògica patrimonial: aquell dia, el PSC va deixar de pensar que allò era casa seva.
Parlen de cases, parlem d’habitatge?
El desenvolupament urbanístic ha estat massiu. Tot s’havia concentrat en la construcció, com a tot arreu. Pensaves: “Què, pararem algun dia?”. En plena bonança, Vilafranca ja tenia entre 2.000 i 3.000 habitatges buits. El model ha revertit negativament en manca de cohesió social, per exemple, al barri de la Girada. Hi ha serveis, hi ha establiments, però hi falta desenvolupament cultural i vincle comunitari. Què construïm? Aquí s’havia apostat pel totxo i la indústria, oblidant l’agricultura i el comerç. Si tu ets pagès al preu que es paga el raïm i un promotor urbanístic amb un projecte de polígon industrial t’oferia 1,5 milions d’euros per una sola hectàrea, i en tenies deu, te’n venies dues i garanties la vida als teus per dues generacions. Van haver-hi molts projectes, molts polígons industrials planificats, com demostra que el CIM (Centre Internacional de Mercaderies) l’hagin instal·lat al Baix Penedès. Es van vendre moltes terres, aquelles projectes mai es duran endavant, i vam oblidar allò propi: terra i territori. La pagesia encara té sort que les exportacions de cava estiguin creixent any rere any.
El lema de la darrera campanya?
“En el fons, Vilafranca és de la CUP”. Vam trencar la idea d’un lema únic. Fa quatre anys, teníem sis o set cartells, i el 2011 jugàvem molt amb la idea què tothom podia ser de la CUP per superar la barrera de l’Esquerra independentista i engrescar nous sectors. Veníem a dir que no cal ser jove ni radical per defensar un projecte com el de la CUP. Sortia des de la peixatera fins al carter, passant per una esportista o un cambrer. En pre-campanya, durant la Festa Major, vam editar els cartells amb el patró: “En el fons, en Fèlix és de la CUP”. Clar que una cosa és el que volem transmetre i altre el que la gent copsa. Qüestió d’emissions i recepcions.
 
I el pressupost, el recordes?
Diria que, inicialment, 15.000 euros, que vam reduir a 12.000. Sobretot d’estalvi dels nostres ingressos com a grup municipal. Cap dels dos regidors no cobra, imagino que com altres CUP. La reorientació de les percepcions ens ha permès, això sí, disposar d’un espai social de quatre plantes a tocar de l’Ajuntament: dóna una centralitat important.
 
La CUP de Vilafranca ha superat l’espai clàssic de l’Esquerra independentista?
Sí, segur. En base a un treball obert i en xarxa amb les entitats: si es plantejaven temes de medi ambient, anàvem a cercar l’ecologisme de referència; això ens va permetre molts acostaments i complicitats molt actives. També ens ho va permetre, els primers anys, la feina que vam fer en la discussió del nou ROM (Reglament d’Ordenació Municipal), on vam incorporar elements de participació ciutadana importants: s’hi preveien referèndums –no se n’ha fet cap encara–, donar veu als veïns i veïnes, i espais de participació a les entitats. Aleshores era poc habitual, però l’objectiu era clar: obrir les portes de l’Ajuntament. Avui ja hauríem de parlar d’altres moviments, com el 15-M o l’Assemblea pels Drets Socials. O amb persones afectades per la problemàtica de l’AVE. O una moció inclusiva que vam redactar amb el col·lectiu de persones sordes. Al cap d’uns mesos va venir una televisió estrangera a entrevistar-nos, informant-nos que era un dels projectes més avançats d’Europa. CiU no n’ha executat ni la meitat. El nostre local també té vida associativa, i és obert. Hi passa moltíssima gent: des del col·lectiu de persones discapacitades, que hi ven les seves plantes per Nadal, fins ser l’espai de reunió de la Coordinadora de Festes d’Hivern. Ben mirat, aquest espai físic és un retorn més que, d’alguna manera, la CUP fa a Vilafranca.
 
Com creus que us veuen, després de 10 anys?
Anem a pams. La resta de formacions polítiques, al principi ens miraven amb simpatia. Diria que, ara, amb ràbia. Amb certa autocrítica, sempre pensem que som els bons, que tenim la raó, i que ells són els dolents, els capitalistes… i això acaba generant molt de rebuig. Vam començar i érem jovenets, jo tenia 25 i molts no n’havien fet els 18. Ara no, el Xavi en té 46, el Llorenç 34… Érem simpàtics mentre no tocàvem la moral. Al carrer, però, penso que hi ha un gruix important de gent que encara no ens coneix prou bé i continua pensant el mateix: “Els nanos de les pintades”. No hem sabut trencar del tot l’estigma. Per contra, molts altres ens han entès i s’hi han sumat al projecte. Ja hem perdut l’efecte novetat i alguns ja ens perceben com un partit polític més. A les primeres eleccions guanyem terreny, a les segones l’ampliem, i a les terceres ens mantenim, però hi perdem suports. És gent que no ha continuat i aquí és on hem errat. I caldrà repensar-ho.
Quins són els límits de l’acció municipalista?
Les decisions que hi pots prendre, aquí, són les que afecten de forma exclusiva Vilafranca. En el moment que són àmbits supramunicipals –Alt Penedès, la Vegueria, la política del sector del vi…–, si no disposes d’una estructura més àmplia, és molt difícil treballar-hi: per falta de recursos, per falta de comunicació, per l’agilitat dels processos. Aquí ens guanyen per la voluntarietat militant de la CUP, cercant hores on no n’hi ha. Té la part negativa i la part positiva: una estructura jeràrquica és més àgil, però és la més fàcil de torçar i la més fàcil de contaminar i d’intoxicar-se sense representar la voluntat del territori. En tot cas, “ells” guanyen per agilitat, per professionalització, per economia i per disposar de mitjans de comunicació. Una batalla quotidiana molt desigual.

[Furetejant el futur]
La CUP, espai d’àmbit nacional? Què en penses?
És el meu referent polític de llarg i ample. Espero que siguem capaços de portar a nivell nacional allò que ja som en l’àmbit municipal. Dins de la CUP de Vilafranca, no existeix una militància exclusivament originària de l’Esquerra independentista, ni hi ha uns plantejaments uniformes i homogeneïtzats. No. La CUP de Vilafranca es compon d’un ampli ventall d’heterogeneïtats ideològiques, socials i personals. Un mestissatge ideològic que, a base d’hores, de comunió i de treball conjunt és capaç de desenvolupar una política col·lectiva. En l’àmbit nacional, cal fer el mateix: enriquir-nos amb totes les sensibilitats transformadores sense renunciar al projecte. Ser capaços de fusionar tot això. És el que n’espero, fer un sòl ferm i sòlid. I això necessita temps, paciència i contacte. Temps que, d’alguna manera, sempre ens en falta.
 
I les autonòmiques?
Estava clar que havia de ser la pregunta següent. Fent broma, l’empat és tècnic gairebé sempre: no es pren una o altra decisió per poc marge de vots. Aquell dia hi ha vuit companys que no poden venir i tomba la història. Ara bé: penso que sí, m’agradaria que s’hi entrés amb força. Entenc que fa dos anys hi havia elements contextuals que impulsaven a pensar que era un bon moment. Després, veient les experiències de Reagrupaments i Solidaritats –etc…–, potser no era tan bon moment. Al final, ni SI és el rei del mambo, ni Reagrupament té 200 regidors. Són una sèrie de protagonismes que no sé fins a quin punt tindran continuació. I la CUP, mentrestant, continua allà: en moviment i en creixement progressiu sense fer gaire soroll. Clar que 100 regidors i 12 consellers comarcals és una solidesa de base limitada. Una solidesa assolida no per l’atzar ni la casualitat, sinó per sembra, recollint els fruits d’allò fet i no fet.
2014?
Queden només dos anys i, si volem anar-hi, queda un treball brutal de base. Estem disposats a fer aquest treball brutal? Podem? Cap a on hem de dedicar els esforços, què cal prioritzar? Estem bolcats en les tasques municipals. Si som capaços de tenir prou massa crítica, amb les idees clares, i sabem què hi anem a fer, doncs, endavant les atxes. Però és una tasca molt complexa i molt difícil.
Per…?
…Mira, veig l’Ajuntament, des de la pròpia experiència, com un remolí. Un difícil equilibri permanent. Entrar a l’Ajuntament és agafar un company, desitjar-li sort, i fotre’l dins d’un remolí. És agafar-lo i llançar-lo vilment cap a una cosa que xucla. Llavors, calen dues coses. Una, que no ens el xuclin, la màquina se’t menja sino hi ha un moviment enfora, com ha passat amb experiències pròximes a la CUP. I dos, que els de fora no estirin massa: tu estàs, afortunadament, lligat amb una corda que et vincla al carrer, però no poden estirar- ho tot, perquè, sinó, et treuen d’allà. Per tant, equilibrisme. Al Parlament, hi pot passar el mateix.
 
I els Països Catalans?
Una de les limitacions és que s’acusa el Principat d’intervencionisme. Clar, com aconseguim crear complicitats i ajudar sense que te n’acusin? Avui, ja no és tant que nosaltres haguem d’impulsar res: només dir que estem aquí pel que puguin necessitar, pel que calgui. La CUP no és un fi, és un instrument. I ara que Maulets i la CAJEI s’han fusionat –a l’Arran–, reconec que el romanticisme ens pot… i ens pot posar també pals a les rodes. La realitat és la que és. Les nostres eines són molt limitades, i el nostre entorn, molt advers.
Segle XXI, zona euro, Països Catalans… què és la unitat popular, avui?
L’entenc més des del punt de vista social que des del punt de vista nacional. Vindiquem el nostre dret a existir com a poble, esclar, però la unitat popular és aquella confluència social i política de sectors que convergeixen en lluites comunes i, juntes, sumen. És un riu de mil afluents. Quina és la complexitat d’aquest riu? Que aquest riu no va sol i cal fer-lo fluir sense personalismes, dirigismes i altres ismes. És molt fàcil anar a la contra, però la construcció i la creació grupal és molt més complexa. Però el riu cal, i cal que cada vegada tingui més força. Si no fos tan complex, ja l’hauria fet algú altre fa molts anys, no?
 
Un any d’indignacions…
Mira, t’agafes el nostre programa polític de l’any 2003, mires les demandes que fèiem, te’n vas a la plaça del 15-M i mires què demanen. El mateix. Quina és la sensació que et queda, quan vas a les places el 15-M? Que no hi havia res inventat. Les demandes que existien són les acumulades de fa anys per mil moviments socials, des de l’ecologisme fins a la proposta de decreixement, passant per l’anticapitalisme altermundista. Molta gent que fa anys que hi penca i el treball del qual connectava amb les veus de les places. Però, per què va esdevenir notícia? Està molt bé que hagin aconseguit que tanta gent s’hagi tret la bena dels ulls de cop. És innegable. Però, mira, abans feies una concentració a Vilafranca perquè havien torturat a 4 nois i la gran majoria de gent, des de la bona fe, deia: “Ah, alguna cosa haurà fet”. D’imatges de com estomaquen gent sense haver fet res, el passat n’és ple. Però, des del moment que són persones no militants, les agredides, el dubte sembla que s’ha estès entre al gent.
 
Com va anar, a Vilafranca, el 15-M?
D’alguna manera, hem acabat confluint. En el moment d’esclat de la indignació, la CUP era vista com un partit polític més. Però, després, la gent que va mantenir-se al moviment, comença a interessar-se, comença a aprofundir… i pensen: “Diuen el mateix, lluiten pel mateix i ho fan desinteressadament com nosaltres… doncs serà que alguna cosa hi tinc a veure”. Ja era ben raonable pensar que érem sectors propers amb complicitats no explorades.
 
Cap resposta més?
Ah, doncs, sí! De la mateixa manera que us deia que em tocava la moral que els nous independentistes només ho siguin pels calés, em toca molt la pera que la gent es plantegi el 15-M com una protesta de retorn al benestar econòmic anterior: que em tornin la feina, que no em facin pagar impostos… que retorni el passat. La gent que resisteix avui, des del 15-M, no és pas així: és gent que vol anar molt més enllà. La que ha vist que la CUP els hi és propera.
 
[Amb monosíl·labs]?
Vas votar al referèndum de l’Estatut?
Sí, hi vaig votar que no.?
Vas votar a les espanyoles del 28-N?
Sí, a votar hi vaig sempre.?
Vas votar a les autonòmiques 20-N?
Si.?
Heu tingut consulta per la independència?
Sí.
Hi vas participar?
Sí, ens hi vam implicar, però ens hi hauríem d’haver implicat encara més.

Vas estar al 15-M? Sí.

Vas secundar la vaga general del 29-S? Sí.?
Vas secundar la vaga general del 29-M? També.

Tens twitter?

Sí, personal i professional?
Tens facebook?
El mateix, personal i professional
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *