5 de març de 2014
Sense categoria
1 comentari

Màrius Carol: Podria ser, o no?

A la tertúlia del programa ‘8 al dia’ del 13 de febrer, el director de La Vanguardia, Màrius Carol, va fer les precisions següents mentre Josep Cuní llegia un fragment del llibre Economia de Catalunya. Preguntes i respostes sobre l’impacte econòmic de la independència:

Josep Cuní: Una Catalunya independent podria ser viable econòmicament. Com no hauria de ser-ho quan ho són països molt més petits, amb menys potencial i menys renda per càpita, menys diversificats i molt més dependents? 
Màrius Carol: Fixa’t que el verb és potencial, és un condicional. Podria, podria utilitzar el futur. No, no, no. Hi ha un condicional: podria. Podria o no? No, és que…
La precisió gramatical del director de La Vanguardia és aguda. [Cal dir que és preferible aquesta agudesa que no pas els trucs de màgia per fer passar garses per perdius a l’hora de presentar els resultats d’una enquesta.]
Dit això, caldria fer dues precisions:
–En primer lloc, Màrius Carol hauria de tenir en compte que l’ús del condicional és un tret gramatical característic dels discursos que fan previsions econòmiques. Perquè aquesta mena de discursos no són com els horòscops i els seus enunciadors se situen sovint en el terreny de les hipòtesis. En el discurs acadèmic, l’ús del condicional serveix com a atenuador, a diferència de l’ús del futur, que compromet l’enunciador amb el seu pronòstic. A més, si tenim en compte els errors continuats de determinats econòmiques no és estrany que s’opti per aquesta forma verbal menys compromesa.
–I, en segon lloc, com a moderat i, per tant, persona racional i equànime que se li suposa, a diferència dels eixelebrats i extremistes independentistes, caldria esperar que apliqués el mateix criteri quan es tracta d’altres previsions econòmiques. Per exemple, sense anar més lluny quan el 16 de gener Carol va convertir en veritat revelada les previsions de l’agència Moddy’s sobre una Catalunya independent: 
 
Un consell a temps fa meravelles. Arthur Conan Doyle va comentar a la seva mare que volia matar literàriament Sherlock Holmes, i ella es va rebel·lar contra la intenció de l’autor: li va escriure una carta amenaçadora que va salvar la vida del detectiu durant uns anys per a més glòria de Holmes i per a merescuda felicitat de la mare de Conan Doyle. Moody’s, que juntament amb Standard & Poor’s és la principal agència de qualificació de riscos d’entitats financeres i governamentals, va recomanar ahir que Catalunya i Espanya arreglin les seves diferències. Els dos governs haurien de fer el mateix cas que l’autor d’El gos dels Baskerville es va permetre amb la seva progenitora, ja que, com en aquesta curiosa versió del joc del presoner, amb el silenci tots hi perden. Què ha dit Moody’s? Doncs ha alertat que la secessió catalana tindria un impacte negatiu en l’economia espanyola. En aquest sentit, l’agència ha advertit que Catalunya també podria patir si se separés d’Espanya, i posaria en perill els vincles comercials i financers de què gaudeix com a part de la Unió Europea i de l’eurozona. A més a més, recorda que hauria d’assumir una part del deute públic espanyol.
Fixem-nos que Màrius Carol usa el condicional (‘Catalunya també podria patir si se separés d’Espanya, i posaria en perill els vincles comercials i financers de què gaudeix com a part de la Unió Europea i de l’eurozona.’). No usa el futur. És a dir, podria o no?
De fet, la mateixa agència Moody’s usava el condicional:

Secession would have a major adverse impact on Spain’s economy. Catalonia—which includes the city of Barcelona—accounted for 19% of Spain’s total economic output in 2010, the largest share among the country’s administrative regions.
 
Catalonia itself could also suffer, jeopardizing the trade and financial linkages it enjoys as part of the European Union and the euro zone. Catalonia would also have to take on a share of Spain’s public debt. The pressure on Spain’s government to allow Catalonia a referendum could increase if pro-independence politicians win greater representation in the European parliamentary elections in May. Pressure may also increase if Scotland’s population votes in September to leave the U.K.
D’una altra banda, resulta curiosa la credibilitat absoluta que el director de LV donava en aquest cas a la prospectiva de Moody’s, ja que el 18 de juny de 2012 Màrius Carol havia escrit un article força crític amb les agències de qualificació:

Moody’s ha trencat la cristalleria espanyola en el pitjor moment: va baixar el deute sobirà tres esglaons del ràting, després del rescat de la banca i abans de les eleccions gregues. D’això se’n diu do de l’oportunitat, una expressió que a causa de l’ús no significa el que hauria de voler dir sinó el contrari, ja que es fa servir sobretot com a ironia. Les agències de ràting no són neutrals, en el cas de Moody’s un dels propietaris és el multimilionari Warren Buffet, i no són infal·libles, ja que la vigília de la fallida de Lehman Brothers encara l’hi donaven màxima qualificació. Però no hi ha una agència europea ni se n’espera cap, malgrat que és un assumpte del qual es parla cada sis mesos a Brussel·les, així que tres companyies americanes són els crupiers d’aquesta gran ruleta a la qual elegantment anomenem mercats.
El 23 de febrer, el director de LV tornava a mostrar aquest distanciament i actitud critica envers aquestes agències:
Les agències de qualificació de riscos tenen un prestigi que no es correspon amb el descrèdit que han acumulat en la seva història recent. N’hi ha prou amb recordar que la mateixa setmana que Enron va fer fallida o que Lehman Brothers va mostrar la seva debacle eren puntuades amb la màxima qualificació. Un dels més durs amb aquestes entitats va ser Dominique Strauss-Kahn, que, sent director de l’FMI, va criticar que sovint es comportessin com crupiers de la ruleta més que com a analistes de la realitat. Certament, en la crisi econòmica del 2008 se les va acusar de ser responsables indirectes de la inestabilitat financera. En qualsevol cas, no els va anar malament malgrat els seus errors: les seves qualificacions enganyoses van coincidir amb els seus màxims beneficis. Ni tan sols la Unió Europea, que va apostar per crear una agència de qualificació europea, ha concretat la proposta, encara que semblava una prioritat per garantir que hi hagués més competència davant l’oligopoli de les companyies dels Estats Units.
Aquests organismes han superat la crisi sense que el seu prestigi s’hagi vist gaire afectat. La prova és que el món de les finances hi continua creient com si fos una veritat revelada. 
 
En resum, tota regla té una excepció: per als moderats, les agències de qualificació no són infal·libles, excepte quan serveixen per soscavar el projecte independentista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!